dimarts, 6 de juny de 2006

Està polaritzat el sistema polític català? (I)

En alguna altra ocasió, ja he comentat la meva preocupació sobre la polarització del sistema de partits, i en conseqüència de la política i de la societat, a Catalunya. Vull aquí aportar més llum sobre aquesta qüestió, utilizant la vara de medir millor en aquest sentit és a dir, la classificació dels sistemes de partits que el professor Giovanni Sartori fa en el llibre recomanat en aquest mateix bloc.

Així doncs, per a Sartori existeixen fonamentalment set classes de sistemes de partits, a saber 1) de partit únic, 2) de partit hegemònic, 3) de partit predominant, 4) bipartidista, 5) de pluralisme limitat, 6) de pluralisme extrem i 7) d'atomització. Estableix a més, la classificació entre sistemes competitius (és a dir, aquells on els partits tenen una virtual igualtat de condicions per a ser escollits en unes eleccions legítimes i netes i on hi ha competència entre diferents formacions), que són els que van del 3 al 7 i de sistemes no competitius, corresponents al 1 i al 2. No tinc espai ni podria desxifrar d'una manera satisfactòria cadascuna d'aquestes categories, em centraré aquí en aquelles que més m'interessen des del punt de vista d'encabir-hi el sistema de partits català.

Amb les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, al març del 1980, es configurava un mapa polític català amb una societat segmentada i un sistema de partits pluralisa-moderat. 5 forces polítiques esdevenien efectives (és a dir, amb capacitat de configurar majories i/o coalicions), i per bé que només les tendències futures acabarien d'encaminar el sistema polític català cap a un sentit o altre, aquells resultats ja posaven en evidència la forta segmentació de la societat catalana. Utilitzo segmentació no com a sinònim de divisió, sinó com a sinònim de compartimentació, de la societat. El primer implica conflicte, mentre que la segona no, d'aquí la diferència entre una i altra.

Les següents eleccions, corresponents a les legislatures II, III i IV, el sistema polític català es configuraria clarament com un sistema de partit predominant, en el qual el partit més votat (CIU), es va veure constantment suportat per una majoria guanyadora dels escons (majoria absoluta). Dues consideracions però, posarien en qüestió aquesta etiqueta. En primer lloc, pel que fa al termini necessari per al establiment d'aquest sistema (el de partit predominant), Sartori valora que són necessàries, com a mínim quatre legislatures consecutives. En el cas català aquest requisit trontolla, ja que a partir de la V legislatura (1995), CIU ja no assoliria més la majoria absoluta (dels escons) al Parlament. Un llindar que és variable, ja que el mateix Sartori considera com a suficient, tres legislatures consecutives de majoria absoluta en el marc d'un electorat estable (com és el cas del català), com a requisit per poder parlar de sistema amb partit predominant. La segona consideració, es que Sartori utilitza expressament el terme 'majoria absoluta dels escons', en contraposició amb 'la majoria absoluta dels vots' per una raó ben senzilla, ja que és la majoria absoluta dels escons, la majoria legal i material, en contraposició amb la majoria dels vots, que esdevé una majoria virtual o tant sols valorativa.

El mateix Sartori deixa clar quelcom evident en el nostre sistema, i és que els sistemes de partit predominant són sistemes competitius, és a dir, on no només es permet l'existència de partits diferents del principal, sinó que a més, aquests existeixen com a legals i legítims competidors del partit predominant. Són doncs, partits antagonistes i independents del partit majoritari. Un partit que ostenta la majoria de manera no imputable al joc brut, i el mateix partit predominant pot perdre el seu status en qualsevol moment. Els exemples més citats d'aquesta categoria són el Partit del Congrés a l'Índia, els Partits Socialdemòcrates als països nòrdics (especialment els escandinaus) i el PDL al Japó.

Lluny queda ja, aquesta etapa de sistema de partit predominant a Catalunya. En propers articles, analitzaré les dinàmiques pròpies que van sorgir arran dels resultats electorals del 1999 i del 2003, així com la classificació del sistema polític català a partir d'aquests resultats i dinàmiques partidistes.
Publica un comentari a l'entrada