Per què els partits, quant més es democratitzen, més es tanquen en sí mateixos?

El títol d'aquest article pot semblar una contradicció en sí mateixa, però com intentaré explicar aquí, el sistema polític català (i espanyol), i sobretot, la legislació electoral, porta a trobar-nos amb aquesta paradoxa. Veiem-ho.

Les primàries poden tenir un efecte contraproduent sobre els votants

En els darrers anys hem vist com s'accentuava a tots els partits polítics, les pressions a favor d'una major participació interna per part de la seva militància, tant per a la elecció dels seus respectius líders, com pel que fa a la participació en la estructura interna dels mateixos. Tant és així que en els darrers 4 anys la majoria de partits han passat d'una elecció del seu màxim líder per part d'un cens limitat i indirecte de la militància, a sistemes de primàries, amb major o menor intensitat. Però tenen conseqüències aquests canvis en els mecanismes de decisió i elecció en la vida interna dels partits, i sobretot, dels seus líders i aspirants? Aquesta és la primera clau per plantejar aquesta paradoxa.

A mesura que els partits s'han anat democratitzant, els candidats, aspirants i líders dels mateixos han hagut d'anar adaptant les seves agendes i mètodes de treball per tal d'apropar-se molt més a aquells qui són els responsables de donar-los-hi o treure'ls d'un determinat càrrec. Així doncs, la vida interna de partit de retruc ha resultat ser molt més intensa, participativa i rica, en el sentit que més militants tenen capacitat de decisió sobre més càrrecs, orgànics o electes. En conseqüència, tot aspirant a qualsevol càrrec que passi per la elecció de la militància del partit, haurà de dedicar temps, recursos i estratègia a seduir als militants als quals li demanarà posteriorment el vot. En altres paraules: la democratització dels partits ha disparat els incentius per tal que els seus líders dediquin temps i esforços a mantenir contacte amb la seva respectiva militància.

Però que passa amb els votants, fidels, convençuts, o potencials i remots dels mateixos partits polítics? Òbviament el temps de tota persona és finita i com veurem, un factor va en detriment d'un altre.

Imaginem que un diputat a un parlament autonòmic, al congrés, o regidor, aspira a un determinat càrrec al seu partit. Per tal d'aconseguir-ho, haurà de sumar la majoria de vots dels militants (o associats) al seu municipi, circumscripció, o tot el país (no importa aquí la mida del territori del cos electoral a participar). En conseqüència, haurà de dedicar-hi recursos (una mínima campanya), esforços i sobretot, temps, a conèixer, conversar, interaccionar, escoltar i emfatitzar amb els seus militants. Però al mateix temps, aquest candidat, forma part d'una llista que ha sigut votada de manera tancada (vot a una sola candidatura) i bloquejada (no es pot marcar o ordenar les preferències dins dels diferents noms que conté). Això vol dir que l'elector, no va tenir cap possibilitat de discriminar (en positiu o negatiu) al representant que ara aspira a un càrrec al partit, ja que el sistema electoral li impedeix.

Fem-nos aquesta pregunta: quins incentius té un diputat (al Parlament o al Congrés), o un regidor, per dedicar recursos, energies i temps als seus votants si aquests no tenen cap forma de discriminar-lo (positiva o negativament) quan venen unes eleccions, més enllà de votar o no al seu partit, i per tant, a tota la llista en bloc, sense fer-hi cap canvi?

Com el lector haurà deduït, aquesta paradoxa es posa més de manifest quan els partits es democratitzen, en el sentit que, mentre que els candidats a ocupar càrrecs de tot tipus al partit tenen incentius clars per dedicar recursos de tota mena als seus militants (els qui hauran d'escollir-los per al càrrec a l'organització), no disposen d'incentius per dedicar recursos als electors que no són militants del seu partit.

Posem aquest exemple encara més clarament: si hom és regidor o diputat, i vol aspirar a un determinat càrrec al seu partit en el proper congrés que es celebrarà als propers mesos, quins incentius tindrà per dedicar recursos (sobretot temps) als seus electors, quan de fet, no el podran discriminar positivament a la llista electoral, ni aquests podran decidir sobre el càrrec al qual hom vol aspirar?

En resum, la paradoxa consisteix en que, quan més democràtics i participatius són els partits polítics, més incentius tenen els seus candidats a dedicar recursos (temps) als seus militants i, per contra, menys incentius tenen en dedicar recursos als seus votants no-associats, ja que aquests, ni decideixen sobre el càrrec en qüestió, ni tenen cap capacitat per discriminar al candidat (com ara, situant-lo més amunt o més avall d'una llista electoral).

En conseqüència, la democratització dels partits polítics pot portar, de retruc, a l'allunyament entre aquests i els seus representants no-militants, un efecte invers al que es vol aconseguir, és clar, amb la democratització interna dels partits polítics.

D'això se'n deriva que necessitem, encara més, una reforma del sistema electoral que doti d'incentius als representants, per tal que dediquin recursos als seus electors, mitjançant circumscripcions més petites (que apropin representant i representat), llistes obertes (poder optar entre candidats de diferents forces polítiques) o desbloquejades (podent destacar o descartar noms d'una mateixa candidatura). Així, els representants, seguiran tenint incentius per dedicar recursos al contacte amb els seus electors, ja que aquests sí participaran, d'alguna manera o altra, en la posició política del seu representat.

Les eleccions són cosa de gent gran?

Començo proposant un exercici al lector: pensem en quines imatges guardem dels darrers mítings on hem assistit, paradetes dels partits polítics que hem visitat (o organitzat), o fins i tot de la gent que hi havia al col·legi electoral quan vam anar a votar, i pensem en quina era la edat mitjana aproximada de tota la gent què ens hi vam trobar. De ben segur el lector pensarà en una edat superior als 45 anys, i possiblement, als 55. Per què? Quan es parla de campanyes electorals, de ciutadans exercint el dret al seu vot, d'actes de campanya, mítings etc, un pensa en que s'hi troba principalment gent gran, o el què és el mateix, què les campanyes no estan dissenyades per a la gent jove... però, és això cert? i si ho és, per què?

Distribució per edats del cens electoral del 26J a Espanya.

Comencem a respondre a totes aquestes preguntes en un gràfic ben contundent. Si prenem com a referència el cens estatal (els ciutadans amb dret a vot) a les eleccions generals del passat 26 de juny, veurem com el 40,1% dels mateixos, tenia 55 anys en endavant en el moment de votar, una xifra gairebé 10 punts per sobre, de la mateixa franja d'edat l'any 1981 (30,3%). Si  ens fixem només en Catalunya, la proporció de ciutadans amb dret a vot diumenge passat de 55 anys o més, era del 41,46%.

Piràmide d'edats a Catalunya segons sexe, edat i nacionalitat. Font.

Això és una conseqüència derivada, és clar, de la piràmide d'edat. Si observem la piràmide d'edat catalana, d'una ullada veurem com bona part dels catalans es concentren en la part superior (més edat), tot i l'ajuda a la forma piramidal que aporta la immigració (sovint sense dret a vot i, per tant, fora del cens).

Però a més, cal afegir-hi un tercer factor: la participació electoral varia dràsticament en funció de la edat, de manera ascendent. Tal i com explicava en aquest article, la participació electoral entre els ciutadans amb dret a vot és clarament ascendent, des d'un mínim del 50% en la franja dels 18-24 anys, fins a un màxim del 85%, en la franja dels 51-64 anys. Per tant, els ciutadans amb dret a vot de més edat, no només són més (numèricament) sinó que tendeixen a participar més en les eleccions.

Aquests tres ens responen a les preguntes inicials però, sobretot, tenen conseqüències a l'hora de dissenyar les campanyes (1), així com la operativitat i funcionament dels mateixos partits polítics (2). És així com els partits polítics, enfoquen les campanyes cap a les preferències, gustos i prioritats dels seus màxims potencials votants (de més edat), però també els partits han de tenir en compte que els seus militants, simpatitzants i voluntaris són també d'aquestes franges d'edat (1) i s'adrecen a electors d'edat mitjana en endavant (2).

Per què és una mala idea escurçar una campanya electoral? O suprimir els enviaments de sobres, paperetes i propaganda?

Quan arriba tota campanya electoral, ressorgeix el debat sobre la durada, el cost i la logística de les mateixes. I en ocasió de les eleccions a corts del proper 26 de juny, el debat ha irromput amb més força encara. Retornen arguments a favor de la reducció de la durada de la campanya electoral, sobre el cost, els mítings, l'enviament per correu de les paperetes etc... Un fenomen que connota una dosi de miopia política, que aquí tractaré de justificar.

Quin paper té la campanya sobre la participació?

He parlat en moltes ocasions al voltant del perquè de les campanyes electorals, la seva durada, limitacions, els actes de campanya (i II), o fins i tot els blocs electorals. Però m'interessa aquí abordar perquè és tant segada la opinió al respecte de la necessitat de restringir les campanyes electorals de qualsevol forma.

Si observem els fòrums en els que es generen les opinions al voltant de la necessitat de fer una campanya electoral més curta, econòmica, sense enviament de butlletes o propaganda electoral, etc, veurem com sorgeixen de debats, tertúlies, columnes i fòrums d'audiència, programes i canals de comunicació altament polititzats, o el què és el mateix, seguits per consumidors altament informats sobre la situació política i, és clar, sobre la convocatòria electoral. I és que no podem passar per alt l'enorme forat que hi ha entre els mitjans de comunicació que segueixen els consumidors (té més sentit parlar aquí de consumidor que no pas de ciutadà) amb una alta consciència i informació política, dels mitjans seguits per aquells poc motivats, informats i conscienciats políticament. I al inrevés, veiem com certs mitjans de comunicació contribueixen a la informació política i a la conscienciació electoral dels seus espectadors i com altres, no cobreixen de cap manera aquesta mena d'informació i, per tant, no generen interès ni motivació política. De fet, hi ha una important correlació entre els ciutadans menys conscienciats políticament (1) i els seguidors de determinats mitjans de comunicació, que no cobreixen pràcticament la informació política (2) i al inrevés. Aquestes correlacions són tant fortes com sovint ocultes rere els estudis com ara els que publica regularment el CIS.

Els mitjans de comunicació són clau per a la conscienciació política

Agafem precisament l'exemple del darrer sondeig (post-electoral 20D) del CIS. Segons aquest estudi, el 54,2% dels 6.242 enquestats no van seguir mai o quasi mai la informació política de la campanya mitjançant la premsa, (un 8,5% més si hi afegim els que només la van seguir "de vez en cuando"); el 12,9% no va seguir la informació política a través de la televisió (9,2% de tant en tant); i un 63,7% mai o quasi mai van seguir la informació política mitjançant la ràdio (7,5% només de tant en tant). Només amb aquestes dades ja podem intuir aquesta desconnexió de la informació política que té una part important de l'electorat.

En conseqüència, mesures restrictives de la campanya electoral i per tant, de la informació ciutadana al voltant de les eleccions (1) i de les diferents opcions polítiques (2) no anirien en detriment de la informació o participació d'aquells consumidors més conscienciats o polititzats (que són, els qui demanen campanyes més restringides), sinó que anirien en perjudici dels ciutadans amb una menor percepció política, participació, informació i interès pel sistema polític. I és per aquest factor que són tant importants les campanyes electorals, perquè permeten reduir el biaix de participació entre els ciutadans més i menys conscienciats políticament. I així, dotar d'una major representativitat el resultat electoral.

Els enviaments de publicitat electoral són clau en certs sectors socials

O l'inrevés, mesures tant aparentment obsoletes com el repartiment dels sobres, paperetes i propaganda electoral a totes les bústies, resulten especialment efectives en termes de informació política (1) i de participació electoral (2), entre els ciutadans menys conscienciats de la cosa pública.

En definitiva, és aquesta la miopia política des de la que s'elaboren les teories a favor d'unes campanyes electorals més curtes i menys intenses perquè es fan, com he intentat mostrar, ignorant l'enorme biaix entre els ciutadans conscienciats, informats i actius político-electoralment i els que no.

Com s'escullen els líders als diferents partits polítics? I les seves executives?

Si hi ha una paraula repetida en aquest semestre plagat de congressos i processos de repensada dels partits polítics, aquesta és "primàries", sens dubte. Un concepte tant interioritzat per a la militància i el món polític que resulta ja inevitable que s'adopti per part de totes les formacions polítiques. Sobre la definició de primàries ja n'he parlat abastament, així com també l'elecció i pes de l'àmbit sectorial als partits, però, si mirem els partits polítics, què i qui escullen per primàries i què i qui no? Quan hi ha primàries, són per a l'elecció del líder del partit, o també per a l'executiva de la formació? Les primàries són cosa dels nous partits? Primàries obertes a la militància, o també als simpatitzants? Veiem-ho.

El secretari general de Podemos té amplis poders.

Comencem pels nous partits polítics, Podemos i Ciutadans. En el cas de la formació violeta, segons els seus estatuts, el secretari general (líder) s'escull "...por la Asamblea Ciudadana de PODEMOS (el conjunto de los inscritos) mediante sufragio libre y directo". Resulta sorprenent que no mencioni el sufragi (vot) també secret, tot i que de moment a les úniques eleccions que s'hi han celebrat, sí s'hi va garantir. Pel que fa a l'executiva, Podemos s'estructura mitjançant un Consejo Ciudadano (el que aquí vendria a ser un Consell Nacional, màxim òrgan de deliberació entre congressos, amb periodicitat mensual com a màxim), format per 62 membres d'elecció directa per tota la militància, els 17 líders de les respectives CCAA (escollits per primàries a les respectives comunitats), el representant de Podemos a l'exterior i, és clar, el secretari general de la formació. Però un òrgan de més de 80 persones no esdevé pràctic, i per tant..."El Consejo Ciudadano nombrará, a propuesta del/la Secretario/a General, un Consejo de Coordinación de entre 10 y 15 personas encargado de coordinar el trabajo de las distintas áreas y asumir las tareas ejecutivas mientras no esté reunido el Consejo Ciudadano." Dit d'una altra manera, l'executiva que es reuneix de manera periòdica i operativa (Consejo de Coordinación), està formada a total discreció i voluntat del secretari general, d'entre tots els membres del Consejo Ciudadano, i sense haver de donar comptes ni de la composició, ni de cap representativitat. Fins al punt que el secretari general de Podemos, pot cessar i nomenar al seu secretari d'organització amb total discrecionalitat. No hi ha per tant, cap mena de participació per part de la militància, alhora d'escollir l'executiva operativa de la direcció del partit.

L'executiva de Cs s'escull amb una llista tancada i bloquejada.

En el cas de Ciutadans, i tal i com marca la seva normativa interna, tant el càrrec de president, com de secretari general del partit s'escull en... "Asamblea General por un sistema mayoritario de listas cerradas y bloqueadas". O el que és el mateix, el congrés del partit (format pel número de compromissaris que acordi el Comitè Executiu del partit, és a dir, no es tracta d'un partit assembleari) i no tota la militància, és qui té dret a votar una sola llista (per a tots els membres de l'executiva), de manera tancada i bloquejada. No permetent-se ni el vot diferenciat (d'una banda per al líder del partit, i de l'altra per a l'executiva), ni votar diferent entre la candidatura (donar suport a alguns sí i altres no membres de l'executiva) ni, molt menys, primàries entre tots els militants per participar-hi. De fet, i com conclourem al final d'aquest article, Ciutadans és el partit que menys poder atorga a la seva militància per a la confecció de la seva direcció.

A CDC hi ha llista tancada però desbloquejada.

En el cas de Convergència Democràtica de Catalunya, i segons els darrers estatuts, es diferencien entre dos tipus de càrrecs orgànics. D'una banda els unipersonals (Presidència, Secretaria General, Vicesecretaria General de Coordinació Institucional, Vicesecretaria General d’Estratègia, Secretaria d’Organització) i de l'altra, la resta del Comitè Executiu Nacional. En el cas dels càrrecs unipersonals, aquests s'escullen mitjançant votació individualitzada per part de tots els delegats del congrés (no hi ha, per tant, un sistema obert a la elecció per part de tota la militància), on hi poden haver diferents candidatures (hi pot haver competència per a la secretaria general però no per a una vicesecretaria, per exemple) i els delegats poden, és clar, votar diferent a uns i a altres, ja que hi ha físicament paperetes diferenciades per a cadascun d'aquests càrrecs unipersonals. Pel que fa a la resta de membres del Comitè Executiu Nacional de CDC, a pesar de les diferents procedències (i per tant, mecanismes d'elecció), el més habitual és mitjançant una llista tancada (no s'hi poden afegir o treure noms) però desbloquejada (es poden votar alguns o tots, permetent votació diferenciada). En concret: "serà sotmesa a votació en una llista tancada i no bloquejada al Congrés i per ser acceptada caldrà la majoria simple de vots favorables. En cas que una persona no obtingui aquest suport, la persona que opti a Secretari o Secretaria General haurà de presentar un nou candidat o candidata."

ERC escull els seus líders mitjançant un sistema de "ticket".

A Esquerra Republicana de Catalunya el lideratge s'escull mitjançant un ticket compartit (President + Secretari General), de la següent forma: "hi pot participar la militància convocada i que està al corrent de pagament una setmana abans de la celebració de la jornada electoral. Es pot votar per una de les candidatures proclamades o bé votar en blanc". Es tracta d'un procés obert a tota la militància, però amb l'elecció conjunta dels dos càrrecs, que a més, comparteixen ticket (no es pot votar el president d'una candidatura, i secretari general d'una altra, ni d'una mateixa candidatura, votar només president o només secretari general). Pel que fa a l'executiva dels republicans, "els militants que vulguin presentar candidatura a la Presidència del partit cal que presentin, juntament amb la seva candidatura, una llista amb una persona candidata a la Secretaria General, i un màxim de 20 persones més candidates a formar part de l’Executiva Nacional". Dit d'una altra manera, el ticket (president - secretari general) guanyador de les primàries del partit, automàticament s'emporta amb ell a 20 membres per a la seva executiva nacional, dels quals la militància no pot votar, ni individual ni globalment.

El PSC, a diferència del PSOE, no té primàries per a l'elecció del seu líder.

En el cas del PSC (estatuts), el seu primer secretari (líder) s'escull mitjançant "sufragi directe i secret de tots els delegats i totes les delegades presents al Congrés" (no hi ha tampoc primàries obertes a tota la militància). Pel que fa a la Comissió Executiva... "la votació es farà individualment, de forma secreta i mitjançant llistes obertes. Dit d'una altra manera: una única papereta tancada, però amb possibilitat de votació diferent a la proposta de noms. A més, en cas que hi hagi més candidats que llocs a ocupar, caldrà aplicar aquest precepte: "es farà servir un sistema de votació majoritari corregit, consistent a votar, com a màxim, el 75% dels llocs a cobrir (si i només si hi ha més candidats que places).

El PSOE dóna amplis poders a la seva militància per a l'elecció dels seus dirigents.

Si ens fixem en el germà gran socialista, el PSOE (estatuts), escull al seu secretari general mitjançant primàries a tota la militància: "voto individual, directo y secreto de los y las militantes del PSOE del correspondiente ámbito territorial (és a dir, també afectaria als secretaris generals de cada territori, excepte el PSC, que va a banda) y que tengan plenos derechos políticos". I si ens fixem en la seva executiva, (Comisión Ejecutiva Federal): "es elegida mediante sistema mayoritario, a propuesta del Secretario/a General electo/a por voto individual, directo y secreto de todos los/las delegados/as con derecho a voto en el ámbito respectivo (un cop més, la norma afecta a nivell territorial del PSOE també)." És a dir, el secretari general electe presenta una proposta, que es vota en una única papereta de manera tancada (sense la possibilitat d'afegir o treure noms), però desbloquejada (podent votar individual o de manera diferent).

ICV té un sistema de ticket similar al d'ERC.

En el cas d'ICV (estatuts), la coordinació nacional del partit (lideratge), és un càrrec compartit entre dues persones entre les que com a mínim una serà una dona, i s'escull "per vot secret dels i les militants i els amics i les amigues" Dit d'una altra manera, mitjançant primàries obertes a la militància, i també als simpatitzants. La seva executiva nacional s'elegeix mitjançant votació individual i secreta de l’Assemblea Nacional, d’entre les persones elegides pel Consell Nacional a proposta de la Coordinació Nacional d’Iniciativa per Catalunya Verds. És a dir, al igual que Podemos, l'executiva prové del Consell Nacional, però mitjançant votació tancada (sense poder afegir o treure noms) i desbloquejada (possibilitat de votació diferenciada) de la proposta de la coordinació nacional. No hi ha però un número determinat de components d'aquesta executiva.

Sorprenentment el PP contempla el sistema de primàries però no l'utilitza.

Finalment, analitzem el PP (estatuts). Tal i com marca la seva normativa interna, "todos los militantes del Partido Popular tienen derecho a elegir al Presidente Nacional y a los Presidentes Autonómicos, Provinciales e Insulares del Partido por sufragio universal libre, igual y secreto, de acuerdo con el sistema que se especifica en estos Estatutos". Sorprenentment, els estatuts del PP permeten l'elecció mitjançant primàries obertes a tota la militància del seu líder (tant estatal com regional o provincial), possibilitat que mai s'ha dut a terme encara. De fet, més endavant els seus estatuts es contradiuen "La elección del Presidente Nacional y de los Presidentes Autonómicos, Provinciales e Insulares del PP se llevará a cabo mediante compromisarios elegidos en listas abiertas" (és a dir, limitant l'elecció als delegats al congrés del partit). Pel que fa a la seva executiva, "el Congreso Nacional elegirá en una lista al Presidente y a los 35 vocales del Comité Ejecutivo Nacional". És a dir, s'escollirà mitjançant una única papereta (president i executiva), per part dels delegats al congrés del partit.

En resum doncs, el sistema de primàries per a l'elecció dels lideratges als partits només està implementat en el cas de Podemos, PSOE (i no PSC), ERC, ICV i PP (per bé que encara mai ha emprat aquest mecanisme), mentre que a les executives dels partits, cap d'ells hi inclou aquest mecanisme per a la seva elecció, i de fet, partits com Podemos, Ciutadans, ERC i PP no donen cap opció a la militància per a participar en la confecció / elecció de la executiva del seu partit. Ben al contrari, CDC, PSC, PSOE i ICV sí donen als delegats als seus congressos, poder de decisió respecte les executives de les respectives formacions. Finalment, entre els partits que sí escullen mitjançant primàries als seus líders, només ICV les obre també als simpatitzants, a més dels militants.

Quin és el paper de les sectorials als partits polítics?

Quan obrim el meló de la organització interna dels partits polítics, especialment en un semestre carregat de congressos com el que ve, un dels aspectes que es repeteix més en el debat en el sí dels partits és sobre el paper de les sectorials. A diferència de la organització territorial (que sol ser més o menys calcada, i adaptada a l'estructura administrativa de la CCAA o de l'Estat), hi ha una gran disparitat en els partits polítics a l'hora d'abordar els militants per sectors o interessos: Des dels partits sense sectorials, com el PNB, fins als partits amb una forta estructura sectorial i representació a les seves executives, com és el cas de CDC.

Analitzarem aquí els diferents models d'agrupació dels militants (1) i representació a l'estructura directiva dels partits (2) de l'àmbit sectorial als principals partits polítics del nostre entorn.

El PNB no té cap mena d'estructura sectorial

Partits sense agrupacions sectorials (1) ni representants sectorials a la seva estructura directiva (2): EAJ-PNV. Tal i com ja vaig analitzar en aquest article, no disposen ni d'agrupacions sectorials, ni de representants sectorials a la seva direcció. 

Partits amb agrupacions sectorials (1) però sense representants sectorials a l'executiva del partit (2): Podemos: La formació violeta en els seus estatuts, equipara en la pràctica totalitat als cercles (unitats d'organització bàsica) sectorials amb els territorials. De fet, per als dos casos no els enumera ni categoritza, però sí els sotmet a normes de validació i control. Podemos també es caracteritza per no tenir un Comitè Executiu reduït, sinó que es fia la representació del partit al Consejo Ciudadano, els membres del qual són escollits directament per la militància. Per tant, poden representar (o no) a l'àmbit sectorial, però en tot cas no hi té cap relació directa.

Partits que no disposen d'agrupacions sectorials (1) però sí representants sectorials al seu òrgan de direcció (2): PP (estatuts), Ciutadans (estatuts): Tots dos partits, tenen un plantejament sectorial molt similar: en els seus òrgans de direcció (anomenats Comitè Executiu, tant al PP com a Ciutadans) hi tenen a dirigents responsables d'alguns àmbits sectorials (no tots), a proposta i a total discreció del líder del partit, però sense seguir un raonament concret (perquè un àmbit sectorial sí i un altre no) ni, menys encara, tenir agrupacions de militants en funció d'aquests àmbits sectorials. En el PP, a més, existeix la possibilitat (article 39 dels estatuts) de crear comissions ad-hoc d'estudi (sectorials o d'altres àmbits), però sense més conseqüències, ni organització ni jerarquia que la pròpia possibilitat de crear-les.

Partits que disposen tant d'agrupacions sectorials (1) com de representants sectorials al màxim òrgan de direcció del partit (2), però sense cap connexió entre sí: PSOE (estatuts) i ERC (estatuts). Tots dos partits disposen d'un model molt similar. D'una banda, tenen un catàleg de sectorials on els militants s'hi poden apuntar (6 en el PSOE i fins a 25 a ERC). Cada sectorial escull a un president el qual, és membre del màxim òrgan entre congressos (Comitè Federal, en el cas del PSOE, i Consell Nacional, en el cas d'ERC). A més a més, al igual com el PP o Ciutadans, les seves respectives executives (Ejecutiva Federal al PSOE i Executiva Nacional a ERC), disposen d'alguns representants sectorials, a discreció, sense cap connexió amb les agrupacions sectorials de la militància, i sense la necessitat de cobrir tots o determinats àmbits sectorials. El cas del PSC (estatuts) és força similar als que hem vist aquí: els socialistes catalans disposen d'un catàleg de fins a 31 sectorials, el president (com a mínim, en funció del número de militants que hi pertanyin) de les quals forma part del Consell Nacional, però sense connexió amb la Comissió Executiva del partit, on si bé el congrés n'escull 32 membres, aquests no han de provenir d'aquestes estructures de l'àmbit sectorial. I al igual que el PSOE, sí hi ha alguns d'aquests membres que tenen responsabilitats sectorials però sense connexió amb les agrupacions sectorials de la militància. El mateix model el segueix ICV (estatuts).

CDC és el partit amb una millor representació sectorial

Partits amb agrupacions sectorials de militància (1) i representants dels mateixos a la direcció del partit (2): CDC (estatuts). Convergència ofereix un ampli catàleg sectorial d'afiliació a la seva militància (22 sectorials), on el president de cada sectorial és membre del Consell Nacional del partit (així com d'altres membres en funció del número de militants de cada sectorial), i on 10 dels seus 22 presidents, són membres del Comitè Executiu de CDC, escollits per la Comissió Nacional de Política Sectorial.

En resum doncs, veiem com la majoria de partits sí disposen d'agrupacions sectorials de militants (1) o de responsables sectorials dins de les seves direccions (2), però gairebé sempre sense relació directa, i sovint utilitzant la responsabilitat sectorial com una excusa per ser a l'òrgan de direcció, més que no pas com una tasca encomanada concreta.

Què són i què no són les primàries als partits polítics?

Si per alguna cosa estarà marcat aquest semestre polític és, sens dubte, pels congressos dels partits. És així com PP (i PPC), PSOE, CDC, ICV i UDC, entre altres, tenen previst celebrar els seus màxims òrgans de decisió abans de l'estiu d'enguany. Resulta curiós d'entrada que cap dels partits nous tenen agendats congressos, i és que tant Podemos, com Ciutadans, o Barcelona en Comú, ja van celebrar els seus congresos abans de les eleccions, a diferència dels partits tradicionals, que els solen celebrar després.

La gran novetat d'aquest període congressual és que tots els partits han apostat per "obrir a tota la militància" la elecció dels seus líders, en una expressió que molts mitjans han traduït erròniament en primàries. Però significa el mateix que" tota la militància pugui triar al seu líder" que fer primàries? I per què? Quines diferències hi ha entre un i altre concepte? Quins són els ingredients indispensables perquè puguem qualificar de primàries un procés d'elecció de lideratges? Això és el que tractarem en aquest article.

Les primàries són un mecanisme mitjançant el qual s'obre a tot el cos electoral (1) en condicions de transparència (2), competitivitat (3), neutralitat (4), transcendència (5) i simultaneïtat (6), l'elecció d'un determinat lideratge o candidat d'una força política. Com veurem a continuació, totes aquestes condicions són necessàries per poder qualificar de primàries a un mecanisme d'elecció de lideratges.

En primer lloc, el primer element imprescindible és el volum del cos electoral convocat a participar en l'elecció. És així com les primàries requereixen que siguin cridats de forma efectiva a la participació tot el cos electoral: tots els militants (a), simpatitzants (b) o electors - ciutadans (c). O dit d'una altra manera, aquells processos en els que no puguin participar o siguin cridats a fer-ho la totalitat (com a mínim) de membres (militants) d'aquella formació política, no podran ser qualificats com a processos de primàries.

La decisió sobre quin ha de ser el cos electoral cridat a la decisió és fonamental, sobretot tenint en compte el que jo anomeno el síndrome del militant miop (o egoista), en el sentit del biaix que hi ha entre les preferències ideològiques entre els militants - activistes (a) i els votants (b) d'un determinat partit o candidat. He formulat aquesta teoria en aquest article i ho he exemplificat en el cas de les primàries laboristes al Regne Unit, entre altres.

En segon lloc, cal que aquesta crida a la participació, decisió i elecció es faci en condicions de transparència. És a dir, amb claredat normativa pel que fa al què, qui, quan, com i on es pot participar, en un procés on els electors s'han de sentir clarament informats sobre la seva mecànica, per tal que la crida a la participació sigui efectiva, sense frau i, és clar, amb una suficient participació.

Tercer aspecte destacat: la competitivitat. Les primàries no són un procés electoral ampli fet per legitimar a un líder, sinó que han de ser necessàriament competitives en el sentit que hi hagi capacitat d'enfrontament i discussió en el procés, més enllà fins i tot que finalment hi hagi o no un o més candidats. Dit d'una altra manera, la competitivitat no és tant el requisit necessari que l'elector hagi d'escollir entre més d'un candidat, sinó que en el procés, hi hagin hagut les condicions necessàries per tal que s'hi hagin pogut presentar altres candidats, amb independència de si al final hi opten o no. És així com hem de desmentir la suposada afirmació que equipara primàries a l'elecció entre més d'un candidat, però també és cert que les primàries no són sinònim d'un procés per a la legitimació d'un líder que s'hi ha presentat sense opcions de competència per part d'altres. Aquest aspecte és sovint confós, i esdevé clau per entendre què són i què no són les primàries.

Quart aspecte, i relacionat amb l'anterior: la neutralitat. Fem referència aquí a la necessària neutralitat que han de tenir els òrgans d'arbitri, organitzadors, polítics i logístics sobre els quals recau el procés de primàries. És així com esdevé fonamental que els responsables d'organitzar el procés, els òrgans d'arbitratge o de garanties del sistema electoral de les primàries, els aspectes logístics i els condicionants polítics han de ser raonablement neutrals per tal de permetre la resta d'elements que caracteritzen a tot procés de primàries. De fet, davant tot procés de primàries, les estructures del partit passen a ser l'arquitectura que sustenta a tot el procés i, com a tal, ha de ser equilibrada i neutral per tal que en els locals, mecanismes i òrgans arbitrals del partit s'hi puguin acomodar les primàries.

Cinquè factor: la transcendència. Les primàries han de ser un mecanisme útil per a l'elecció de quelcom rellevant, significatiu o, és clar, transcendent. És així com unes primàries destinades a l'elecció d'un càrrec secundari, molt condicionat, o irrellevant, no tenen cap sentit. De fet, la lògica ens ha de portar a pensar que aquests procediments de primàries, amb els recursos humans, materials tècnics i econòmics que necessiten, tenen sentit per a l'elecció dels lideratges més alts dels partits (o candidats), però no és menys cert que hi pot haver la temptació de destinar-los a processos d'elecció de càrrecs més simbòlics que no pas amb poder executiu o de decisió real. En aquest sentit, i si ho apliquem en el model de partits català (o espanyol), un bon exemple d'això seria la realització de les primàries de manera separada a l'elecció (i per tant, congrés) del partit polític corresponent. I és que per tal de garantir la transcendència de l'elecció (a) i la capacitat de lideratge i decisió (b) del líder escollit mitjançant primàries, una elecció separada en el temps (abans, s'entén) és decisiva en aquest sentit. O mirem-ho al revés: un procés impecable de primàries però on els resultats es proclamen en el darrer moment del congrés, amb la resta dels òrgans del partit o de la candidatura ja decidits, resta força transcendència, és clar, a tot el procés.

Sisè i darrer element, i relacionat amb l'anterior: la simultaneïtat. Per tal de garantir la resta de característiques necessàries per qualificar tot procés d'elecció de lideratge de procés de primàries cal que tot el cos electoral cridat a participar de les eleccions ho faci simultàniament, en un calendari i lloc(s) concret(s). No s'entendria per tant, com a primàries, els processos on diferents porcions del cos electoral cridat a decidir ho faci en períodes diferents, i amb condicions diferents, és clar.

Les peculiaritats del sistema electoral d'Astúries, l'únic que no utilitza la província com a circumscripció electoral.

Façana del Parlament d'Astúries (Junta General)

Els redactors (pares) de la Constitució ignoraven, en el període 1977/1979, quantes Comunitats Autònomes (CCAA) es formarien a l'Espanya de la nova Constitució i, menys encara, quins serien els dominis territorials d'aquestes. D'aquí la peculiaritat de l'inici del sistema autonòmic espanyol, amb 2 vies, la ràpida: pensada per als territoris que en el marc de la 2a república ja havien plebiscitat sobre un Estatut d'Autonomia (Catalunya, Euskadi i Galícia), a més d'Andalusia; i la lenta, pensada per a la resta. Aquesta peculiaritat afectarà també a l'autonomia sobre el sistema electoral i polític de les noves autonomies, fins al punt que per a les CCAA de 'via lenta' es permetrà, Constitució en mà, formar autonomies sense càmera legislativa, o sense un sistema electoral "proporcional i que asseguri la representació de les diverses zones del territori", tal i com fixa l'article 152.1 de la Constitució Espanyola.

Tot i aquest ampli marge d'autonomia que dóna la legislació espanyola sobre els sistemes electorals de les CCAA, hi trobem arreu una àmplia similitud arreu de les CCAA, amb independència de la via (ràpida o lenta), o dels Estatuts d'Autonomia de les diferents comunitats. Hi ha però, dues grans excepcions. Són els casos de Múrcia (fins fa molts pocs mesos) i Astúries. Ambdues CCAA són uniprovincials (com Madrid, Cantàbria, Navarra o La Rioja, però totes dues són les úniques CCAA que no utilitzen la província com a circumscripció electoral a les eleccions autonòmiques, com sí fan la resta de CCAA de l'Estat Espanyol. En el cas murcià, el recent pacte PP-Ciutadans ha comportat l'eliminació del seu particularíssim sistema electoral (repartit amb 5 circumscripcions), per un de circumscripció única (tota la província), com el de la resta de CCAA uniprovincials.

Mapa de les 3 circumscripcions electorals d'Astúries.

Per tant, a tot l'Estat per tant, només resta una CCAA amb un sistema electoral diferent del de la província: Astúries. Estudiem-lo a fons. L'Estatut d'Autonomia d'Astúries (LO 7/1981) fixa com a model electoral l'agrupació de municipis o comarca com a base per a la elecció dels diputats de la Junta General del Principado. Posteriorment, la llei electoral asturiana fixaria en 3 el número de circumscripcions del principat: Oriental, Central i Occidental. Cada circumscripció està formada per una agrupació de municipis essent però, molt desigual, ja que la circumscripció central aplega a 888.293 habitants, enfront dels 121.903 habitants de l'Occidental i 73.511 de l'Oriental. Però si sorprèn aquesta divisió, resulta més complicat encara la distribució dels 45 diputats que formen la Junta General.

Cada circumscripció compta amb un mínim de 2 diputats (2 x 3 = 6) repartint-se, els restants 39 entre la resta, d'una manera proporcional força complexa. 1) Primer que tot cal dividir el número de ciutadans amb dret a vot (cens electoral) entre els 39 diputats que queden "lliures", i en base a aquesta fórmula, es divideix el número de ciutadans amb dret de vot de cada circumscripció, pel resultat de la divisió anteriorment feta. Així doncs, a les darreres eleccions autonòmiques asturianes (maig 2015), a la circumscripció central li van tocar 34 diputats, a la Occidental 6 i a la Oriental 5. Els resultats per a cada formació electoral s'adjudicaran mitjançant el sistema d'Hondt.

Veiem doncs, com dins del sistema jurídic espanyol és possible dotar-nos d'un sistema electoral diferent del de la planta provincial, o fins i tot de sistemes amb doble vot (com el model alemany). És qüestió de voluntat política i de teixir el consens necessari.

Les campanyes institucionals d'informació sobre les eleccions. Algunes particularitats del model espanyol i català.

Les eleccions (totes, excepte les municipals, després veurem perquè) són sinònim de moltes coses. Un dels aspectes destacats de tota campanya electoral o convocatòria electoral són les anomenades campanyes institucionals d'informació dels comicis. Aquí analitzarem les peculiaritats d'aquestes campanyes, que són moltes més de les que es pugui pensar d'entrada, especialment en l'ordenament jurídic espanyol.

Fotograma de la campanya institucional del 27S.

El primer què ens hem de preguntar és, en què consisteix exactament una campanya institucional? Segons l'article 50.1 de la Ley Orgánica del Régimen Electoral General (LOREG) -la llei per excel·lència que regula el model i les característiques de les eleccions a Espanya- "Los poderes públicos que en virtud de su competencia legal hayan convocado un proceso electoral pueden realizar durante el período electoral una campaña de carácter institucional destinada a informar a los ciudadanos sobre la fecha de la votación, el procedimiento para votar y los requisitos y trámite del voto por correo, sin influir, en ningún caso, en la orientación del voto de los electores. Esta publicidad institucional se realizará en espacios gratuitos de los medios de comunicación social de titularidad pública del ámbito territorial correspondiente al proceso electoral de que se trate, suficientes para alcanzar los objetivos de esta campaña.". Aquest article té vàries implicacions, a saber: (1) aquestes campanyes només les poden fer els poders públics convocants d'unes eleccions (una CCA no pot fer una campanya institucional sobre unes eleccions generals, per exemple), (2) aquesta és una potestat NO obligatòria i per tant, a decisió dels poders públics, si es fa o no una campanya institucional i de quin format, (3) la campanya ha de ser merament informativa, en cap cas pot afavorir el sentit del vot i, més encara (i això és particularment polèmic) en cap cas pot fomentar-ne la participació i (4), aquesta campanya s'ha de fer només en els mitjans públics de comunicació. De manera complementària també, s'indica que aquesta campanya es pot dur a termes des del moment de la convocatòria de les eleccions fins a la mateixa votació (període electoral) (5).

Campanya institucional del Parlament Europeu després de la sentència de la JEC.

De tots aquests punts, el (3) és de llarg, el més polèmic i el que més conflictivitat jurídica ha generat. I és que per què una campanya institucional pot informar de que hi ha unes eleccions, però no pot fomentar-ne la participació a les mateixes? L'explicació la trobarem en la diferenciació de dos conceptes massa sovint qualificats de sinònims: dret i llibertat. De forma resumida, el dret fa referència a l'acció positiva (dret a fer), mentre que la llibertat abraça tant l'acció positiva com la no acció (la llibertat és el dret a fer o a no fer quelcom). D'aquí que parlem de llibertat d'expressió o de vot (expressar-nos o no, votar o no), i no pas de dret d'expressió o de vot. És en base a aquesta concepció clàssica i lliberal de la llibertat d'eleccions que moltes campanyes institucionals han sigut recorregudes davant la Junta Electoral Central per excedir-se en la mera informació dels comicis i, a més, fomentar-ne la participació, ja que segons aquesta concepció, la no-participació en unes eleccions també és un dret (un dret negatiu) i com a tal, cal ser respectat i protegit. Sense anar més lluny, la campanya institucional de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012, o de les passades eleccions al Parlament Europeu del 2014 van ser impugnades per aquest motiu.

Campanya institucional il·legal feta per l'Ajuntament de Lleida

També ens diu l'esmentat article que aquestes campanyes no són obligatòries i tant és així que hi ha CCAA (particularment les que comparteixen calendari electoral amb les eleccions municipals) que no fan servir aquesta possibilitat de fer campanyes institucionals. Hi ha però una excepció, les eleccions municipals. I és que la concepció de poders públics que utilitza la jurisprudència espanyola n'exclou els Ajuntaments i, en conseqüència, els Ajuntaments (al no ser poders públics segons la jurisprudència espanyola) no poden fer campanyes informatives sobre les seves respectives eleccions municipals. Hi ha comptades excepcions (com el cas que il·lustra la imatge de l'Ajuntament de Lleida, al 2003), però saltant-se la legalitat d'una forma clara.

Enmig d'aquest model de campanyes institucionals que marca la normativa espanyola però, el cas català té una particularitat única a tot l'Estat. De fet, aquesta part de la LOREG actua de principi bàsic  (no d'obligat compliment) cap a les CCAA, i és en aquesta escletxa, en la que la Llei catalana 22/2005 de la Comunicació Audiovisual de Catalunya, atorga al Consell de l'Audiovisual de Catalunya la potestat sobre l'autorització de les campanyes institucionals i, amb ella, la possibilitat de fer difusió d'aquestes campanyes institucionals també als mitjans de comunicació privats. Dit d'una altra manera, Catalunya és l'unica CCAA de l'Estat Espanyol que emet les campanyes institucionals sobre les eleccions també als mitjans de comunicació privats, a banda dels mitjans públics. Aquesta apreciació no és menor, ja que si tenim en compte el gap (forat) històric de participació que trobem a Catalunya entre les eleccions generals (més alta) i les autonòmiques (més baixa), veiem com la Generalitat de Catalunya és l'única CCAA que fa un sobreesforç de promoció (i per tant, també de recursos de compra dels espais d'emissió) sobre les eleccions autonòmiques als mitjans de comunicació privats.

Algunes curiositats sobre el decret de convocatòria de les eleccions del 27S. Dues peculiaritats del nostre model electoral.

Dilluns passat, 3 d'agost, a les 21:00h del vespre, el president de la Generalitat, Artur Mas, signava el decret de convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya per al proper diumenge 27 de setembre de 2015.  Més enllà de l'enorme expectació político-mediàtica del fet, van sorprendre dos elements del seu contingut, i no, no ens referim a la inclusió o no del decret del caràcter plebiscitari de les eleccions. Ens referim a l'especificació en el mateix d'una banda, del número de diputats que ha d'escollir cada província (podria el president canviar aquest repartiment via decret?) així com la durada de la campanya electoral (de nou ens podem fer la mateixa pregunta: pot el president o el govern canviar la durada d'una campanya electoral, en aquest cas, al Parlament de Catalunya?). Anem a pams.

La disposició transitòria quarta de l'Estatut d'Autonomia de 1979 (i que es manté a l'Estatut del 2006) fixa, literalment: Mentre una llei de Catalunya no regularà el procediment per a les eleccions al Parlament, aquest serà elegit d'acord amb les normes següents: (article 2). Les circumscripcions electorals seran les quatre províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. El Parlament de Catalunya estarà integrat per 135 diputats, dels quals la circumscripció de Barcelona elegirà un Diputat per cada 50.000 habitants, amb un màxim de 85 Diputats. Les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona elegiran un mínim de sis diputats més un per cada 40.000 habitants, i els seran atribuïts 17, 15 i 18 diputats, respectivament. Aquesta no és altre que el repartiment electoral consensuat per les forces polítiques que van aprovar l'Estatut d'Autonomia de Sau l'any 1979. Cal destacar la palesa voluntat de transitorietat d'aquest repartiment fruït del pacte polític de la transició i que estaria en vigor fins a l'aprovació d'un repartiment electoral nou al Parlament de Catalunya amb rang d'una llei posterior.

En base a aquesta transitorietat, moltes són les veus que acusen a Catalunya de no tenir un sistema electoral propi, i que utilitza encara aquesta disposició transitòria del 79 per regular les eleccions al Parlament de Catalunya. Això és cert, si bé cal afegir que la majoria de CCAA (tant les que han fet una legislació electoral posterior, com les que no) s'han limitat a transposar els mateixos acords polítics sorgits de l'aprovació dels seus Estatuts. I les que han alterat el repartiment d'escons, ho han fet per uns claríssims biaixos electoralistes. Dit d'una altra manera, Catalunya no és, ni de llarg, l'única CCAA de l'Estat Espanyol que ha mantingut el mateix repartiment de diputats al llarg de tota la seva època d'autonomia posterior a la transició Espanyola.

L'objectiu d'aquest article però, no és comparar el model electoral català amb el d'altres CCAA. Per a un anàlisi en profunditat del model electoral català podeu llegir aquesta sèrie d'articles (1), (2), (3) i (4), entre altres.

És per tant en base a aquesta transitorietat del model electoral català (que emana, principalment de la Disposició Transitòria quarta de l'Estatut de 1979, com hem vist), que el president de la Generalitat, afegeix l'especificitat del número de diputats a escollir i el número de circumscripcions. No només en aquesta ocasió, sinó que s'ha vingut fent repetidament. Aquí el decret de convocatòria de les eleccions del 2012, del 2010 i fins i tot del 1980, per posar-ne només tres exemples.

En segon lloc, el decret de convocatòria contenia el següent article quart: "La campanya electoral durarà 15 dies, començarà a les zero hores del dia 11 de setembre de 2015 i acabarà a les vint-i-quatre hores del dia 25 de setembre de 2015." De nou, ens sorgeix la mateixa pregunta. Per què aquesta especificació? És que la campanya electoral podria durar més o menys de 15 dies? Aquí hem d'anar a la legislació bàsica estatal. Concretament la Ley Orgánica del Régimen Electoral General (LOREG), establia que les campanyes electorals (fos quin fos el seu tipus: referèndum, municipals, autonòmiques, europees o generals), podien durar entre un mínim de 2 i un màxim de 3 setmanes. De fet, les primeres eleccions generals, del 1979, van comptar amb una campanya de 3 setmanes i, més encara, el dia de les eleccions va ser un dijous. El mateix va passar a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, del 1980. Que es van celebrar el dijous 20 de març de 1980, amb 3 setmanes de campanya electoral. Posteriorment, la llei orgànica 13/1994, fixaria en 15 dies la campanya electoral. En resum, si fem la vista enrere veurem que el nostre país ha viscut (i per decisió pròpia), eleccions tant en dia laborable com campanyes de 3 enlloc de 2 setmanes. I és per això que s'incorpora, és clar, aquesta especificació al decret de convocatòria d'eleccions.

Alcalde i diputat. Càrrecs incompatibles? Poca regeneració i molt electoralisme

La presidenta d'Andalusia, Susana Díaz

Sevilla, 15 de desembre de 2011. Falten poc més de 4 mesos per a les eleccions autonòmiques a Andalusia i totes les enquestes donen com a probable guanyador al PP, partit que té la seva força principal a la Andalusia urbana i sobretot, costera, (com ara Màlaga, Còrdova, Cadis...), enfront d'un PSOE eminentment rural i interior (només guanyaria al PP en diputats a la província de Sevilla, 9-7). El panorama doncs, no és gaire tranquil·litzador, sobretot si tenim en compte els casos de corrupció sobre Chaves i Griñán, qui pocs mesos dimitiria per donar relleu a Susana Díaz.

Mapa de resultats de les eleccions al Parlament d'Andalusia del 2012. Font.

Mostra d'aquest caràcter urbà i costaner del PP el trobem en les seves llistes electorals (plagades d'alcaldes o candidats a l'alcaldia de les principals ciutats andaluses), o en qui va ser la seva líder del 1999 al 2004, Teófila Martínez, al mateix temps alcaldessa de Cadis. Dit d'una altra manera, el PP aprofitava el tirón dels seus alcaldes o caps de llista municipals per tal d'intentar traslladar aquest suport de les municipals a les autonòmiques (recordem que Andalusia té calendari electoral propi).

Però, que va passar aquell 15 de desembre? El Parlament d'Andalusia aprovaria la llei 9/2011 mitjançant la qual, feia incompatible (entre altres) el càrrec d'alcalde amb el de diputat autonòmic. Regeneració democràtica? La resposta sembla òbvia, oi?

L'alcalde de Sevilla, Juan Ignacio Zoido

Immediatament ¡el govern de Rajoy! va presentar un recurs d'inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional d'aquesta peculiar incomptabilitat i així, va quedar suspesa immediatament (un gran baló d'oxígen per a gent com l'alcalde de Sevilla i president pro-tempore del PP Andalús i gran persona, Juan Ignacio Zoido, que compatibilitzava ambdós càrrecs). Finalment, el TC ha declarat constitucional la norma andalusa i així, set diputats (6 del PP i 1 d'IU) hauran d'escollir entre l'escó o la vara d'alcalde. En conseqüència, l'alcalde de Sevilla deixarà en els propers dies la seva acta de diputat.

L'alcaldessa de València, Rita Barberà.

Un altre cas paradigmàtic és el de l'alcaldessa de València, Rita Barberà, diputada a les Corts Valencianes des del 1983 i alcaldessa de la capital del Túria des del 1991. De fet, cap Comunitat Autònoma prohibeix la compatibilitat entre alcalde(ssa) i diputat(da) autonòmic. De fet, és l'alcaldessa del municipi més gran d'Espanya que compatibilitza totes dues funcions (803.000 habitants). El mateix passa al Congrés o al Senat, on és freqüent trobar alcaldes entre les seves senyories.

En aquest sentit, el cas català és paradigmàtic. El Parlament de Catalunya compta amb una trentena de diputats que també són batlles, la majoria però de municipis que no arriben als 10.000 habitants (llindar acceptat amb més o menys fortuna per marcar la frontera entre poble i ciutat), tot i les sonades excepcions de Reus (Carles Pellicer) i Girona (Carles Puigdemont), tots dos de Convergència i Unió i molt més novells en la seva faceta d'alcalde (des de les passades eleccions municipals del 2011) que no pas en la de diputat (des del 1999 i 2006, respectivament).

En conclusió doncs, el debat sobre si els alcaldes han de compatibilitzar o no el seu càrrec amb el de diputat (autonòmic o Estatal) o senador té molt més d'electoralista que no pas de regenerador.

El model electoral català (III): vots vs. territori? (annex)

El Nou Estatut, a través de la Disposició Transitòria 2a, estableix la vigència de la Disposició Transitòria 4adel Estatut del 1979 o el que és el mateix, del sistema electoral plasmat en l’anterior Estatut. De la lectura d’aquesta disposició, el primer que sorprèn és l’establiment d’un límit de diputats per a la circumscripció de Barcelona (85), així com també la relació electors – diputat (50.000 – 1). Per a la resta de províncies, aquesta relació passa a 40.000 – 1, amb les assignacions ja conegudes de 17 diputats a Girona, 15 a Lleida i 18 a Tarragona. Una relació cens-diputats que dit sigui de pas, mai s’ha complert ja que des de les primeres eleccions al Parlament (1980), la relació era de 1/40.526 a la circumscripció de Barcelona i d’entre 1/18-21000 per a la resta de circumscripcions.

Aquesta disposició però ens permet introduir una regla o criteri per a qualsevol nova llei electoral catalana, per bé que més política que no pas jurídica o científica. I és que un cop hem analitzat quins han sigut els canvis demogràfics de la població (i del cens) a Catalunya, sembla oportú reflectir el nou repartiment territorial de la població en la nova llei electoral catalana o el que és el mateix, modificar el pes de cada territori al Parlament en funció del seu nou pes en termes de població censada. Això significa, a mode de resum telegràfic, un lleuger increment del pes de Tarragona i Girona en detriment lleugerament de Lleida i sobretot de Barcelona, província que més pes ha perdut des del 1980. Fins aquí, sembla lògic adoptar aquest criteri per al nou sistema electoral de Catalunya.

Ara bé, per criteris d’oportunitat política, podem afegir sense ser excessivament agosarats que difícilment serà políticament assumible per cap partit la reducció del número de diputats a qualsevol de les circumscripcions o el que és el mateix, sembla poc probable que els grups parlamentaris estiguin disposats a apostar per la reducció del número de diputats de Barcelona o Lleida, encara que el seu pes en termes de població hagi disminuït en els darrers 26 anys. Com podem doncs, superar aquest obstacle? La manera no pot ser més clara: incrementant el número de diputats del Parlament o el que és el mateix, no disminuir el número de diputats corresponents a Barcelona i Lleida, però sí incrementar els escons a repartir a Girona i Tarragona fins arribar al pes real de la demografia de cada província en l’actualitat. En números reals, això significaria passar de 135 a uns 140-142 diputats com a mínim per tal de mantenir el pes proporcional del territori en el Parlament, incrementant 2-3 diputats a Girona i Tarragona. Això no ens permetria però,mantenir la ràtio cens – diputats a les eleccions del 1980, ja que en aquest cas, la cambra catalana s’hauria d’ampliar fins als 162 escons, cosa impossible ja que l’Estatut fixa el límit en els 150 diputats, tal i com ho estableix l’article 56.1 del Nou Estatut.

Això no significa, que el nou sistema electoral hagi de tenir les mateixes circumscripcions (una per província), ni tant sols que aquests criteris serveixin només per a un model electoral provincial, ben al contrari, sigui quin sigui el número de circumscripcions (comarques, vegueries, etc.), els criteris de 1) tenir en compte l’actual repartiment de la població i 2) no reduir globalment el número de diputats assignat a cada província són criteris plenament vàlids, amb independència de la planta territorial del nou model electoral català.

Fixem-nos doncs, que amb l’aplicació d’un seguit de criteris a priori elementals, no partidistes i de relatiu consens, poc a poc anem muntant un sistema electoral lluny dels partidismes o dels interessos (legítims) de cadascun dels partits, basats en la demografia real de la població catalana així com en l’oportunitat política. I és que des d’un punt de vista més científic que política no sembla pas missió impossible confeccionar un nou sistema electoral per a Catalunya.