diumenge, 7 d’octubre de 2007

El model electoral català (III): vots vs. territori? (annex)

El Nou Estatut, a través de la Disposició Transitòria 2a, estableix la vigència de la Disposició Transitòria 4adel Estatut del 1979 o el que és el mateix, del sistema electoral plasmat en l’anterior Estatut. De la lectura d’aquesta disposició, el primer que sorprèn és l’establiment d’un límit de diputats per a la circumscripció de Barcelona (85), així com també la relació electors – diputat (50.000 – 1). Per a la resta de províncies, aquesta relació passa a 40.000 – 1, amb les assignacions ja conegudes de 17 diputats a Girona, 15 a Lleida i 18 a Tarragona. Una relació cens-diputats que dit sigui de pas, mai s’ha complert ja que des de les primeres eleccions al Parlament (1980), la relació era de 1/40.526 a la circumscripció de Barcelona i d’entre 1/18-21000 per a la resta de circumscripcions.
Aquesta disposició però ens permet introduir una regla o criteri per a qualsevol nova llei electoral catalana, per bé que més política que no pas jurídica o científica. I és que un cop hem analitzat quins han sigut els canvis demogràfics de la població (i del cens) a Catalunya, sembla oportú reflectir el nou repartiment territorial de la població en la nova llei electoral catalana o el que és el mateix, modificar el pes de cada territori al Parlament en funció del seu nou pes en termes de població censada. Això significa, a mode de resum telegràfic, un lleuger increment del pes de Tarragona i Girona en detriment lleugerament de Lleida i sobretot de Barcelona, província que més pes ha perdut des del 1980. Fins aquí, sembla lògic adoptar aquest criteri per al nou sistema electoral de Catalunya.
Ara bé, per criteris d’oportunitat política, podem afegir sense ser excessivament agosarats que difícilment serà políticament assumible per cap partit la reducció del número de diputats a qualsevol de les circumscripcions o el que és el mateix, sembla poc probable que els grups parlamentaris estiguin disposats a apostar per la reducció del número de diputats de Barcelona o Lleida, encara que el seu pes en termes de població hagi disminuït en els darrers 26 anys. Com podem doncs, superar aquest obstacle? La manera no pot ser més clara: incrementant el número de diputats del Parlament o el que és el mateix, no disminuir el número de diputats corresponents a Barcelona i Lleida, però sí incrementar els escons a repartir a Girona i Tarragona fins arribar al pes real de la demografia de cada província en l’actualitat. En números reals, això significaria passar de 135 a uns 140-142 diputats com a mínim per tal de mantenir el pes proporcional del territori en el Parlament, incrementant 2-3 diputats a Girona i Tarragona. Això no ens permetria però,mantenir la ràtio cens – diputats a les eleccions del 1980, ja que en aquest cas, la cambra catalana s’hauria d’ampliar fins als 162 escons, cosa impossible ja que l’Estatut fixa el límit en els 150 diputats, tal i com ho estableix l’article 56.1 del Nou Estatut.
Això no significa, que el nou sistema electoral hagi de tenir les mateixes circumscripcions (una per província), ni tant sols que aquests criteris serveixin només per a un model electoral provincial, ben al contrari, sigui quin sigui el número de circumscripcions (comarques, vegueries, etc.), els criteris de 1) tenir en compte l’actual repartiment de la població i 2) no reduir globalment el número de diputats assignat a cada província són criteris plenament vàlids, amb independència de la planta territorial del nou model electoral català.
Fixem-nos doncs, que amb l’aplicació d’un seguit de criteris a priori elementals, no partidistes i de relatiu consens, poc a poc anem muntant un sistema electoral lluny dels partidismes o dels interessos (legítims) de cadascun dels partits, basats en la demografia real de la població catalana així com en l’oportunitat política. I és que des d’un punt de vista més científic que política no sembla pas missió impossible confeccionar un nou sistema electoral per a Catalunya.
Publica un comentari a l'entrada