Té interessos en comú Europa en matèria energètica?

Avui he llegit unes declaracions de la Cancellera alemanya, Angela Merkel, fent una valoració de la darrera cimera a Brussel·les dels socis de la Unió Europea. En aquella compareixença, Merkel afirmava que els socis europeus estaven d’acord en que donar més competències a la Comissió Europea sobre energia, no significaria una millora en els objectius i interessos energètics de la Unió. Altres però afirmaven la manca d’interessos i objectius en comú de les respectives polítiques energètiques dels estats membres i en definitiva, la prevaleixença de l’estratègia nacional respecte l’estratègia comunitària.

Arran de la cimera, hom es pot preguntar si hi ha o no interessos comuns en matèria energètica entre els socis de la Unió i si els hi ha, quins són. La resposta és ben clara, n’hi ha tants, que costa trobar motius per a que no es persegueixin aquests.

Més enllà de les teories clàssiques de la negociació, que aconsellen la coordinació i agrupació per tal de tenir més força a l’hora de negociar, que ja de per se justificarien la coordinació en aquesta matèria, la Unió necessita actuar conjuntament pel que a l’energia respecta si vol mantenir la seva competitivitat, no diguem ja assolir l’estratègia de Lisboa per al 2010.

Una altra de les notícies que ens va deixar la setmana passada, era l’apropament, precisament amb la vista posada en aconseguir més petroli i més barat, entre Xina, Índia i Rússia. Sembla doncs que lluny queden les velles disputes, més encara quan hi ha interessos econòmics-estratègics en joc.

En matèria energètica, les prioritats són clares, aconseguir una major quantitat d’energia que asseguri el creixement econòmic futur, i que aquesta energia sigui el més estable i econòmica possible. A l’Estat Espanyol, el darrer any es van destinar uns 3.700 MEUR en la subvenció de la tarifa elèctrica, ja que el nostre model energètic, per bé que produeix tota l’electricitat que consumim, s’obté mitjançant tecnologies no òptimes des del punt de vista econòmic. Al mateix temps però, a tots ens agrada pagar el mínim possible per l’electricitat consumida, que preferim que s’obtingui mitjançant cares i ineficients centrals tèrmiques, abans que econòmiques i eficients centrals nuclears. I aquest és el preu.

És ben conegut de tots que el sector energètic és un sector estratègic, és a dir, clau per al manteniment de l’economia, de la producció, i en definitiva del benestar. Això significa que el seu aprovisionament i manteniment formen part també de quelcom sagrat per a qualsevol Estat. Però la Unió Europea, ofereix el marc idoni per a la cooperació en matèria energètica. Més enllà de les normes comunitàries que afavoreixen la transparència i millor gestió del sector, sobretot pel que fa a la separació entre generació i distribució energètica, davant una economia cada cop més integrada i única, fa també que les fronteres energètiques vagin desapareixent progressivament.

La concepció europea del mercat de l’energia, permet precisament una millor consecució dels objectius abans comentats. L’ampliació a l’àmbit comunitari de les xarxes energètiques, permet una millor garantia del subministrament energètic,

especialment en moments de demanda punta, així com una major estabilitat i perspectiva futura de la
mateixa. Però a més, si Europa és capaç d’esdevenir un actor unitari en aquest àmbit, serà capaç també d’obtenir millors condicions en les fonts d’energia principals, és a dir, petroli i gas.

Sembla doncs, que Europa té molts motius per ser un actor únic, també en matèria energètica. Ara cal que tothom en sigui conscient més enllà de les disputes polítiques de curt abast i menys perspectiva.