Pot una ciutat petita o mitjana atreure el rodatge de pel·lícules, espots, clips, etc? L'exemple de Calella

Calella té la millor estratègia de promoció cinematogràfica possible.

Un dels àmbits més codiciats pel que fa a la promoció turística, econòmica i cultural d'una destinació turística és el rodatge de tota mena d'audiovisuals. I és que a qui no li agradaria que la seva ciutat o territori sigui l'escena d'un videoclip internacional, d'un espot d'una gran marca, o fins i tot d'una pel·lícula? És un somni oi? Això pensen molts alcaldes i responsables de destinacions turístiques, que ho veuen tant fantàstic... com impossible d'aconseguir... I és que quina gran productora de cinema es fixarà en la nostra petita ciutat o destinació turística? És impossible que puguem atreure a les nostres places el rodatge de produccions internacionals... o no? Avui parlarem d'un exemple proper que desmenteix tot això: La Calella Film Office.

Calella és una ciutat petita (18.317 habitants) al bell mig del Maresme. Ubicada a 50 km de la totpoderosa Barcelona, hom podria pensar que es tracta d'una ciutat costanera turística més, com tantes n'hi ha al llarg de la geografia catalana i, en conseqüència, impossible que pugui atreure les produccions audiovisuals.

Els ambaixadors són claus per a la promoció de la Film Office.

Ben al contrari, Calella disposa de l'estratègia de promoció i aterratge (acompanyament) més completa de Catalunya i de bona part de l'Estat Espanyol... gràcies a una estratègia basada en 3 eixos: l'aposta de la ciutat pels ambaixadors de la Calella Film Office (1), el Calella Film Festival (2) i el més important de tots: la seva filosofia tant peculiar com efectiva (3).

Aturem-nos en aquest darrer punt. Només cal un ràpid repàs pels vídeos de promoció de la Film Office per entendre que aquí s'aposta per una concepció totalment diferent a la d'altres oficines de promoció cinematogràfica. I és que mentre arreu s'intenten atreure el rodatge i producció d'audiovisuals que tinguin com a escenari físic i de relat la destinació turística en concret (convertir la destinació turística en un actor més d'un espot o d'una pel·lícula), aquí el què es busca és precisament l'inrevés: aprofitar les múltiples localitzacions de Calella (rodatge físic) per tal que puguin semblar o evocar l'espai buscat o ambientat d'aquella producció sigui on sigui. O el què és el mateix, a Calella busquen que s'hi filmin projectes audiovisuals en els diferents espais emblemàtics de la ciutat (1) però no amb l'objectiu impossible que la ciutat mateixa sigui un actor (no diguem ja protagonista) d'aquella producció, característica que esdevé el principal error que cometen la majoria de Film Office de ciutats fora de les grans destinacions turístiques internacionals.

De fet, les iniciatives que porten a terme la majoria de Film Office d'arreu (quan n'hi ha) fracassen per això: perquè no només busquen el rodatge (físic) en la seva destinació, sinó que a més, només cerquen el rodatge de produccions on les quals aquella destinació o ciutat en sigui, a sobre, un actor principal (quan no el protagonista). O el què és el mateix, no busquen convertir la destinació turística en un plató, sinó en una co-productora de l'audiovisual, fet que gairebé sempre és impossible d'aconseguir.

Promocionar espais concrets sense pretendre ser protagonista.

Davant d'això, a Calella s'han posat com a objectiu mostrar com capelles, balcons, places, establiments comercials, etc., poden ser un plató igual d'efectiu per desenvolupar les seves històries, però d'una manera més senzilla (i sempre acompanyada i tutelada), econòmica i fàcil que en altres destinacions... de forma similar a com es podrien atreure indústries per a establir-s'hi en un determinat polígon industrial, per exemple. Una filosofia tant senzilla com innovadora i útil.

I finalment, el que cal és un element bàsic, potser absurd, però sense el qual no funcionen les estratègies de promoció turística. Creure i no deixar de creure mai en el producte que es vol vendre. És la primera (i més important) norma de tota acció comercial, i això a Calella ho tenen clar, com demostren, entre molts altres, amb aquest espot.

Per què el turisme ens ha ajudat a sortir de la crisi econòmica, especialment a Barcelona?

Un dels temes clàssics de l'estiu és el turisme: el (fals) debat sobre la seva sostenibilitat, el model turístic, l'equilibri entre quantitat i qualitat, i així un llarg etcètera de tòpics fets més des del apriorisme ideològic i la ignorància que no pas des de l'anàlisi de les dades. I a Barcelona l'època de més calor sol venir acompanyada d'incidents contra els turistes i els creixents problemes a l'aeroport del Prat, que apunten en la línia de la seva necessària ampliació tant pel que fa a la capacitat de passatgers com, sobretot, d'operativa d'aeronaus.

Despesa dels turistes estrangers durant el juny del 2018.

Aquesta setmana hem conegut l'enquesta del sector turístic corresponent al I semestre del 2018, on al juny  Catalunya s'ha situat un cop més al capdvant pel que fa a la despesa dels turistes internacionals, fins als 2.402 milions € en un sol mes, un 13,6% més que a l'any anterior, una pujada gairebé 10 punts superior a la mitjana d'Espanya, i si ho analitzem per mitjana de despesa per turista, aquesta arriba als 1.149€, que si bé se situa per sota de Madrid (1.571€) i Canàries (1.169€), s'incrementa un 10,2%, molt més que la mitjana d'increment de la despesa mitjana per turista a la resta de l'Estat (+3,2%). En aquest mateix mes, Catalunya va acollir el 24,6% dels viatges fets pels turistes estrangers a Espanya.

Despesa dels turistes estrangers en el I semestre del 2018.

I en el que portem d'any, la despesa del conjunt de turistes internacionals que ha visitat Catalunya s'ha enfilat fins als 8.938 milions € (+8,49% respecte el mateix període de l'any anterior, el doble de creixement que al conjunt de l'Estat), representant la CCAA amb més despesa dels turistes, amb un 22,9% del total, a poca distància de Canàries (20,8%). Tot això amb una despesa diària, a Catalunya, de 1.037 € per turista, un 9,41% més que en els primers sis mesos del 2017 (7 punts més de creixement que la mitjana espanyola).

Però quants llocs de treball genera el turisme, especialment a Barcelona? Analitzem-ho amb l'informe del CESB corresponent al 2016 (el darrer disponible).

El turisme a nivell mundial representa un 9% del PIB del planeta, un 1/11 de la ocupació, un 6% del comerç internacional i un 30% de les exportacions de serveis d'arreu del món. Així doncs, Espanya és el 2n país del món en ingressos per turisme internacional, amb 65.200 milions $ al 2014, només superat pels EEUU (177.200 milions $). Pel que fa a volum de turistes però, ens situem al 3r lloc del rànquing mundial, amb 65 milions de turistes al 2014, 10 menys que França i gairebé 20 menys que els EEUU. A Catalunya, els llocs de treball del sector turístic representen el 12,3% del total de l'ocupació, en una evolució millor que la resta del sector serveis i del conjunt del mercat laboral. Dit d'una altra manera, l'ocupació al sector turístic ha contribuït més que la mitjana de sectors econòmics a sortir de la crisi, i especialment pel que fa a l'ocupació femenina, i de majors de 45 anys, fins al punt que aquesta franja d'edat, amb un 24,1% és la 2a franja amb més llocs de treball creats pel sector turístic.

Pel que fa a Barcelona, la capital catalana és la 2a ciutat europea en assistents a congressos i a esdeveniments, amb 127.469 participants al 2014, molt a prop de París, amb 130.516. Però pel que fa als llocs de treball derivats del turisme, la xifra arriba als gairebé 155.000, un 15,4% del conjunt del treball a la capital de Catalunya. A més, A Barcelona, el pes de les petites i mitjanes empreses en les activitats turístiques és més gran que el que té en el conjunt dels serveis i en el total d’afiliació, trencant així el mite de que els llocs de treball del sector turístic provenen bàsicament de les grans empreses.

Mapa dels llocs de treball del sector turístic a Barcelona.

En el període 2008-2016 (el de la plena crisi econòmica), el número d'afiliacions a la seguretat social a Barcelona va disminuir un 7,5%, mentre que en el sector turístic va augmentar un 18%.

Per sub-sectors, l'àmbit de la restauració ocupa a Barcelona a 62.996 persones (d'un total d'ocupats al voltant del milió a la ciutat), mentre que el sub-sector dels hotels ocupa a 12.264 persones. Aquesta forta demanda de llocs de treball es nota per exemple en el nivell d'inserció laboral dels estudiants d'itineraris de FP vinculats amb el món turístic, amb una taxa de fins a 10 punts més d'inserció laboral (40 vs. 30%) respecte la resta de disciplines de la Formació Professional.

No totes les xifres però són positives. Cal destacar que bona part d'aquest enorme increment de la creació de llocs de treball vinculats al turisme s'ha fet a costa d'un increment de la temporalitat, que ha passat del 85,4% al 2011 al 86,3% al 2015.

En definitiva doncs, el sector turístic no és només una font de riquesa, d'inversions, d'exportacions i equilibri de la balança comercial, sinó que, a casa nostra, ha estat un factor clau en la crisi econòmica, període en el qual el seu dinamisme molt superior a la mitjana de la economia barcelonina i catalana, ha permès crear més llocs de treball i ajudar a sortir de la crisi.

La democratització i la globalització del turisme: com afecta això a les destinacions i a la promoció turística online? L'exemple de Lloret (i II)

Imatge de la nova campanya de promoció turística de Lloret.

En l'anterior post d'aquesta sèrie, descrivia com la globalització de la mobilitat i de la digitalització ha tingut un impacte molt més fort del que sovint creiem en l'àmbit del turisme, ja que en un món on ja no hi ha barreres de cap tipus per moure's (especialment ni d'informació, ni de renta ni de mitjà de transport), el turisme ha deixat de ser una indústria basada en la mobilitat (anar a un o a altre lloc pel pur plaer de moure's) per convertir-se en una indústria basada en les experiències.

Aquest canvi de paradigma afecta a totes les destinacions turístiques, incloses (i jo diria, més encara) les destinacions que utilitzen com a vector d'atracció turística els recursos naturals clàssics sol i platja. Aquí s'adjunta l'espot promocional de la darrera campanya de promoció turística de Lloret de Mar, engegada al maig d'aquest any i adreçada als principals mercats turístics de la destinació gironina i en un format essencialment online.

Aquest espot mostra a la perfecció aquesta mutació del sector que anunciàvem: un carrusel de persones gaudint de diferents experiències de l'oferta turística de la ciutat: sol i platja sí, però sobretot diversió, esport, cultura, oci, festa, família, parella, amics, gastronomia, i un llarg etcètera. Fixeu-vos com l'important aquí no és l'ON, sinó el QUÈ.

Un cop arribats aquí però, com reproduir a la promoció turística online aquesta estratègia? Es tracta, en definitiva de seguir la mateixa línia: promoure l'atracció de visitants mitjançant la promoció d'experiències (això és peculiarment important en els continguts de vídeo i foto) que es poden viure en la nostra destinació turística. Haurem de vertir doncs a les xarxes socials (especialment a Instagram, Facebook i Youtube, per aquest ordre) continguts que s'allunyin de l'ON i ens submergeixin en el QUÈ. Allunyant-nos dels clàssics continguts de paisatges i elements "hard", i substituint-los per situacions que podem oferir al visitant (1) però que al mateix temps siguin plausibles (2) és clar, per no generar dinàmiques de falses expectatives, amb conseqüències letals en un món on tothom té una altaveu a la mà en forma de telèfon mòbil a la seva butxaca.

Aquesta oferta d'experiències però, requerirà d'una gran sinèrgia entre tots els agents econòmics, culturals i cívics de la destinació turística, ja que sovint no seran vivències liderades per les administracions que hi ha darrera d'un punt turístic, sinó que en la majoria dels casos estarem davant d'iniciatives del sector econòmic, cultural o cívic local, fet que converteix el turisme, encara més, com una palanca de creació d'oportunitats, llocs de treball i riquesa per a la nostra destinació.

Més encara, la conversió del sector turístic des de l'atracció pels recursos naturals (sol i platja, posem per cas) a la cerca d'experiències, fa que els potencials beneficis d'aquesta indústria es reparteixin entre molts més agents i de manera molt més diversificada i equitativa que no pas en una concepció del turisme com a només "destí".

La experiencialització del sector fa que des de grups de teatre amateur, fins a nous emprenedors, passant per comerciants, o entitats socials, puguin generar també les seves pròpies experiències per als visitants i així, la nostra tasca haurà de ser d'ordenar-les i posar-les en una àmplia carta de promoció de la pròpia destinació turística.

La democratització i la globalització del turisme: com afecta això a les destinacions i a la promoció turística online? (I)

El "big data" té infinitat d'aplicacions en l'àmbit turístic

Segurament l'àmbit econòmic en el qual el "Big Data" s'ha desenvolupat més és el turisme. Diàriament s'analitzen les transaccions fetes mitjançant targetes de crèdit dels estrangers per tal de calcular les despeses realitzades pels turistes, o els desplaçaments dels dispositius mòbils proporcionats per les operadores per tal d'analitzar els recorreguts i les rutes que fan els turistes, especialment a les grans ciutats, amb l'objectiu de gestionar els fluxos turístics i millorar la governança turística.

Però darrera d'aquesta façana dels grans números hi ha una revolució molt més senzilla, pràctica i aplicable a totes les destinacions turístiques, i no és altra que l'aplicació de les xarxes socials i la publicitat a les xarxes socials per tal de promocionar turísticament una destinació, un esdeveniment o una experiència. Eines útils, mesurables, eficaces i econòmiques aplicables també al poble més petit o a la jornada més reduïda que es pugui imaginar. D'això en parlarem en aquest conjunt d'articles.

Les campanyes publicitàries també s'estan "experiencitzant"

El primer que hem de tenir en compte quan parlem de turisme és que aquesta indústria ha mutat completament en els darrers 50 anys: des de la concepció del turisme motivat per la exploració de meitat del segle XX fins al turisme basat en les sensacions, les experiències i els sentits del segle XXI. I és que en un món on el turisme s'ha democratitzat (tothom hi té accés amb independència de la seva situació socioeconòmica) i universalitzat (tothom pot fer turisme a qualsevol racó del món), els valors que motiven el turisme també s'han transformat completament i amb ell, els vectors que ens porten, ja no tant a moure'ns (això ho fem cada dia), sinó que ens porten sobretot a gaudir d'experiències.

És en aquest sentit que les xarxes socials tenen un paper clau, en tant en quant són eines que ens permeten projectar sensacions i experiències vinculades amb una destinació turística, tant pel que fa al format (consumim xarxes socials en bona part perquè busquem la nostra "ració" diària d'experiències, sensacions i sorpreses), però també en el contingut (mitjançant fotografies i vídeos que ens transporten a noves sensacions).

En conseqüència doncs, si som gestors de les xarxes socials d'una destinació turística haurem de prioritzar-hi els continguts i el formats que ens permetin destacar per damunt de tot les experiències, les sensacions i el què fer-hi per sobre d'on fer-ho, perquè insisteixo, en un món globalitzat on ja no hi ha barreres per a la mobilitat, els vectors que ens porten a triar una o altra destinació turística ja no són tant on anar, sinó què fer.

Això requerirà també una major complicitat, treball conjunt, creativitat i sinèrgies de tots els sectors econòmics i cívics vinculats al turisme, en el sentit que primaran els elements soft (sensacions) respecte els elements hard (infraestructures, que ja es donaran per suposats), però que al mateix temps dóna noves oportunitats per tal que sectors fins ara allunyats dels beneficis del turisme en puguin ser ara els protagonistes: des de les expressions culturals més "minoritàries", fins a noves experiències gastronòmiques, propostes cíviques, vinculades amb el voluntariat, l'artesania, etc. Per tant, la transformació del sector turístic i la seva globalització ha de ser vista com una gran oportunitat per tal de sumar-hi més actors, sovint aliens als circuits i oportunitats que genera el turisme i, en conseqüència, posar en valor aquestes noves experiències, especialment en el món digital.

Hotels o pisos turístics? Què és millor per a les ciutats i el seu impacte socioeconòmic?

Avui el 324 publica una notícia al voltant de l'impacte socioeconòmic dels pisos turístics, concretament a Barcelona, així com de la derivada respecte el mercat del lloguer de pisos convencional. Tot plegat arran de l'estudi de la patronal turística hotelera espanyola EXCELTUR sobre aquest tema.

Nombre de turistes en els diferents allotjaments. Font.

De fet, el fenomen del pis turístic no ha parat de créixer en els darrers anys a tot l'Estat Espanyol, amb un creixement del número d'estrangers allotjats en aquesta oferta turística del 59,7% en el període 2010-2014, fins als 7.403.152 estrangers allotjats en pisos turístics (HUT) a Espanya al 2014. Si ens fixem en el cas de Barcelona, el número de turistes (sigui quina sigui la nacionalitat del turista) en HUTs al 2014 va ser de 198.060, en comparació amb els 7.874.941 de turistes que es van allotjar en hotels el mateix any. El creixement a la ciutat comtal dels turistes allotjats en HUTs ha sigut encara més espectacular: +216% en el mateix període (2010-14).

Nombre d'establiments per tipologia. Font.

Pel que fa al nombre d'establiments turístics per tipus, a l'Estat Espanyol hi havia al 2014 2.725.134 HUTs, i 1.433.262 hotels. En el cas barceloní (ciutat), teníem 373 hotels i 9.606 HUTs. Una xifra d'habitatges d'us turístics que no ha crescut de llavors, ja que al 2014 va començar la moratòria i, per tant, la congelació del número de HUTs a la ciutat de Barcelona, decidida per l'alcalde Xavier Trias. Així mateix, Al 2015 hi havia 8 hotels més que al 2014, quan va començar la moratòria hotelera a tota la ciutat que va decretar el govern d'Ada Colau.

De fet, aquí trobem una diferència fonamental entre els mandats Trias i Colau: mentre Trias va decretar una moratòria en el número de HUTs a tot Barcelona, però no pel que fa al creixement del número d'hotels a la ciutat (excepte Ciutat Vella), Colau no només ha prosseguit amb la moratòria dels pisos d'ús turístic, sinó que l'ha ampliat al sector hoteler, congelant-ne també el creixement. Però quina diferència hi ha entre una decisió i l'altra? Quina diferència hi ha entre l'impacte econòmic a la ciutat que tenen els HUTs i els hotels?

Evolució de la població i dels preus de l'habitatge. Font.

Els pisos turístics, o millor dit, la conversió d'habitatges d'ús residencial per a ús turístic, té un enorme efecte d'escalfament (increment) dels preus dels habitatges, tant de compra com de lloguer, així com en la centrifugació (expulsió) dels veïns a les zones amb més pressió turística i de HUTs. És així com en el període 2010-14, Ciutat Vella i l'Eixample han perdut el 3,6% i el 0,9% de residents, respectivament, mentre que el preu de venda de l'habitatge a ambdós districtes s'ha disparat un 24,5% i 9,4%, respectivament. Una xifra que es veu encara més cara si comparem el rendiment d'un habitatge de lloguer amb un HUT: el rendiment d'un habitatge destinat al lloguer residencial convertit a allotjament turístic és un 126% més elevat després de la conversió, a Barcelona, i un 43% a Madrid. És així com els propietaris d'habitatges tenen, és clar, molts més incentius a destinar els seus habitatges a HUTs enlloc de lloguer i, indirectament, enlairar els preus del lloguer d'habitatges a la ciutat.

Impacte econòmic de les diferents tipologies d'establiments turístics. Font.

Analitzem ara l'impacte econòmic de la oferta turística reglada (hotels, càmpings i allotjaments rurals), en comparació amb els habitatges d'ús turístics. Si observem el gràfic, veurem com en totes i cadascuna de les tipologies d'impacte econòmic (directe, indirecte i induït), la oferta turística reglada (principalment hotels) té un impacte econòmic un 84,8% superior als habitatges d'ús turístic. És així com, l'impacte econòmic diari a l'Estat Espanyol d'un HUT és de 80,4€, enfront dels 148,6€ dels establiments turístics reglats.

Creació d'ocupació dels diferents establiments turístics. Font.

Finalment, recupero aquí l'article sobre la creació d'ocupació del sector hoteler, per categories i per salaris, i ho comparem ara, amb la creació d'ocupació dels habitatges d'ús turístic. Si observem l'estudi d'EXCELTUR, els allotjaments que menys ocupació generen, i de molt llarg, són els habitatges d'ús turístic, amb 2,2 llocs de treball per cada 100 places en els HUTs no urbans, i 3,7 en els HUTs ubicats a les ciutats. Enfront d'això, els Hostals i Pensions generen 13,3 llocs de treball per cada 100 llits, i els hotels creen entre 15,4 i 26,3 llocs de treball per cada 100 places hoteleres. Dit d'una altra manera, els hotels generen entre 4 i 7 vegades més llocs de treball (en funció de la categoria) que no pas els habitatges d'ús turístic.

Quin impacte econòmic i de creació d'ocupació tenen els creuers a Barcelona i a Catalunya?

El creuer més gran del món, l'Harmony of the Seas.

Avui diumenge, ha atracat al Port de Barcelona per primer cop l'Harmony of the Seas, el creuer més gran del món, amb una capacitat per 6.360 passatgers i 2.100 membres més de la tripulació. Aquí a Barcelona però, a diferència de Vigo i Màlaga (atenció amb la capital econòmica andalusa, que està experimentant una gran transformació i captant tota mena d'inversions i equipaments), on també ha fet escala, el creuer ha sigut rebut amb polèmica i protestes. Els contraris als creuers (amb el suport més o menys explícit del govern municipal) es queixen de l'impacte ambiental dels creuers però, quin impacte econòmic generen els creuers a Barcelona? Quants llocs de treball genera el sector? Amb quins salaris? Veiem-ho.

Terminal A de creuers del Port de Barcelona

El passat mes de setembre, es va presentar un estudi, encarregat pel Port de Barcelona a la UB on s'hi analitzava l'impacte socioeconòmic dels creuers a la capital catalana i a la resta del país. Segons aquest estudi, el sector dels creuers genera un impacte econòmic de 413,2 MEUR (milions d'euros) a tot el país (225,9 MEUR directes i 187,3 MEUR indirectes i induïts), així com 6.759 llocs de treball (4.026 directes i 2.733 indirectes i induïts), amb un salari mitjà de 29.235 € bruts /any (és a dir, només amb salaris, es generen 197,6 MEUR), permet la recaptació addicional de 150,8 MEUR en impostos estatals i autonòmics, a més de 844.643€ en format de taxa turística. D'aquests llocs de treball, a més, el 41% corresponen a ocupacions no vinculades amb els sectors turístics.

Mapa de les terminals del Port de Barcelona

De tota aquesta activitat, el 75% es queda a la ciutat de Barcelona, on l'impacte es situa en els 313,4 MEUR de contribució directa al PIB, així com de 5.039 llocs de treball. Els creueristes es gasten 315,8 MEUR (33 % allotjament, 24% restauració, 15% transports, 15% compres i 11% excursions). Al seu torn, les companyies navilieres realitzen una despesa de 121,2 MEUR (30% compres, 19% provisions, 18% serveis terminals, 11% serveis de viatges, etc.). I finalment, les tripulacions es gasten 5,5 MEUR (50% compres, 40% restauració i 10% transports).

O explicat d'una altra manera, l'arribada de creuers al Port de Barcelona suposa 2,2 MEUR de facturació diària a tot Catalunya, dels quals, 1,7 MEUR es queden a la ciutat de Barcelona. I cada creuer que escala a la capital catalana, genera un impacte mitjà d'1 MEUR en termes de facturació, contribueix al PIB en 0,5 MEUR, genera 9 llocs de treball i 0,2 MEUR de rendes fiscals.

Si tenim en compte els efectes multiplicadors observarem que, per cada 100€ de despesa directa del sector, es generen 80€ de facturació addicional, per cada 100€ de contribució directa al PIB se'n genera una altra indirecta de 83€, i per cada 100 llocs de treball directe, se'n generen 68 més d'indirectes.

Terminal pròpia de Grimaldi Lines al Port de Barcelona

Finalment, cal tenir en compte les inversions. És així com en el període 2000-2014, s'han invertit en el sector creuerístic al Port de Barcelona 109 MEUR, el 14% dels quals ha correspost a inversió pública del propi Port, i 86% a inversió privada de les empreses del sector.

Quants llocs de treball genera un hotel? Amb quin salari? I a quins sectors?

Quan parlem dels hotels, la construcció de nous o la moratòria del mateixos, ens ve al cap una pregunta: quin impacte econòmic té un hotel? quants llocs de treball directe i indirecte genera? I amb quins salaris? Unes dades tant imprescindibles com difícils de quantificar en el marc del debat del sector hoteler a Barcelona i la seva moratòria. En aquest article intentaré aportar llum al respecte.

Gairebé no hi ha estudis sobre aquesta temàtica

Lamentablement no hi ha estudis (públics) sobre l'impacte econòmic del sector hoteler a Barcelona, i menys encara en funció de la categoria de cada hotel, per tant les dades que aquí mostrarem s'han d'agafar amb aquest condicionant. Ara bé, utilitzarem com a base, l'excel·lent estudi que va finançar la Junta d'Andalusia, en base a la ciutat de Sevilla, que ens permetrà respondre (encara que no sigui exactament) a aquestes preguntes.

Aquest estudi mesura l'impacte directe, indirecte (cuantificación de la actividad económica generada por las compras e inversiones realizadas por las empresas del sector de hoteles... y que son obtenidos de empresas que están radicadas en la provincia de Sevilla) i induït (actividad económica provocada por el consumo privado de los trabajadores del sector de los hoteles en la provincia de Sevilla, así como por el consumo de los trabajadores generados por el efecto indirecto, antes citado, que asimismo es a nivel provincial), tot això mitjançant el model input-output.

Així doncs, el sector hoteler de Sevilla (any 2005) genera 2.462 llocs de treball directes amb un sou brut mitjà anual de 23.550 €, 2.002 llocs de treball indirecte amb un sou brut mitjà anual de 17.219 € i 590 llocs de treball induïts amb un sou brut anual mitjà de 15.667€. En total doncs, són 5.054 llocs de treball.

Els hotels generen ocupació en TOTS els sectors econòmics

Fixem-nos en els llocs de treball indirectes (2.002) i analitzem-los per sectors econòmics: 178 llocs de treball es produeixen en la agricultura, 61 en el sector energètic, 288 en la indústria, 78 en la construcció i 1.398 en el sector serveis.

I els llocs de treball induïts (590): 164 corresponen a l'agricultura, 31 al sector energètic, 113 a la indústria, 76 a la construcció i 208 al sector serveis. Aquesta  dada és important ja que, a diferència del que es pugui pensar, veiem com el sector hoteler genera ocupació en tots els sectors econòmics, i no només en l'àmbit dels serveis.

Així doncs, si seguim en el cas de Sevilla, observem com cada hotel genera una mitjana de 29 llocs de treball directe, amb un sou brut mitjà anual de 23.550 €. De fet, el sector serveis genera 4,74 llocs de treball per cada empresa d'aquest sector i, per tant, podem concloure que el sector hoteler és molt més intensiu en creació de llocs de treball que altres empreses del sector serveis, tot i que amb un sou lleugerament inferior (23.850€ de sou mitjà en el cas de les empreses del sector serveis).

Si ho comparem amb el número de llits, al mateix any (2005), Sevilla tenia 20.407 llits sumats entre tota la seva oferta hotelera (al voltant dels 200 hotels), o el què és el mateix, cada llit d'hotel genera 0,12 llocs de treball directes, 0,09 llocs de treball indirectes i 0,03 llocs de treball induïts. En total doncs, cada llit d'hotel a Sevilla al 2005, va generar 0,24 llocs del treball, o al inrevés, cada 4,04 llits d'hotel genera un lloc de treball.

En darrer terme, si analitzem la creació de llocs de treball directes en funció de la categoria de cada establiment (no hi ha dades desagregades per a llocs de treball indirectes i induïts) veurem com calen 12,23 llits d'hotel d'una * per a crear un lloc de treball, 11,94 llits per cada lloc de treball en un establiment **, 10,09 llits per cada lloc de treball en hotels ***, 8,08 llits per cada lloc de treball en instal·lacions de **** i 3,05 llits per cada lloc de treball en els hotels de màxima categoria, *****.

La doble concentració del model turístic Barceloní i l'excessiu ús de l'espai públic. Es pot desconcentrar el turisme?

L'alcaldessa de Santa Coloma en una ruta turística

L'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet acaba de llançar un pla per tal de fomentar el turisme a la ciutat fronterera amb Barcelona. Mitjançant actors, dinamitzarà rutes i continguts per conèixer la història de la ciutat, amb l'objectiu de captar turistes del gran hub barceloní i "moure'ls" per la ciutat del Besòs. Des d'un punt de vista català o barceloní, i si ho mirem aïlladament, aquesta iniciativa pot semblar absurda, però té sentit que ciutats del cinturó metropolità com Santa Coloma, Cornellà, Cerdanyola, Badalona, etc... creïn estratègies per captar turistes?

Per respondre a aquesta pregunta necessitem aturar-nos per veure les dades del sector turístic (1) i el mapa hoteler Barceloní (2). Si comencem per les dades del sector, cal tenir en compte no només el volum creixent de turistes que venen a Barcelona (l'atlas de turisme de la UB ens serveix per fer-nos-en una idea), sinó que ens hem de fixar, sobretot, en els turistes potencialment clients d'aquestes ofertes turístiques especialitzades, com seria la visita a la ciutat de Santa Coloma, per posar un exemple. Observem sobretot el nivell de repetició dels turistes que visiten la gran Barcelona. Així doncs, i segons l'informe anual de Turisme de Barcelona del 2013 (el darrer disponible), un 13,7% dels turistes que van visitar la capital catalana a l'any esmentat ho feien per 2a vegada, mentre que fins a un 28,3% era com a mínim el seu 3r cop aquí.

Però per detectar els potencials interessats en aquestes ofertes turístiques tant especialitzades (o complementàries, segons com es miri), cal també tenir en compte la durada mitjana de l'estança a Barcelona. És així com les xifres del 2013 ens mostren que la pernoctació mitjana a la capital catalana és de 2,18 nits, en un lleuger increment respecte el el 2011, però per sota de les 2,48 nits del 2000 (per bé que llavors hi havia menys de la meitat de turistes que avui).

Amb aquesta perspectiva doncs, podem veure que hi ha massa crítica més que suficient per oferir productes turístics complementaris als atractius clàssics de la capital catalana, tant pel que fa el número de turistes (7.571.766 turistes al 2013, que van fer 16.485.074 pernoctacions), com pel que fa a la durada de l'estada (2,18 nits) i, sobretot, el grau de repetició (28,3% dels turistes han visitat la capital 3 cops o més). Són aquests darrers (els turistes repetidors), els visitants potencialment més interessats en productes turístics complementaris, que generen noves oportunitats (a ciutats com Santa Coloma de Gramanet), desestacionalitzen i sobretot desconcentren territorialment el turisme.

Però si parlem de concentració turística, hem d'abordar (2) el mapa de l'allotjament turístic de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. I en aquest sentit, i tal i com analitzo en aquest article, el mapa de l'allotjament (en aquest cas hoteler) a l'Àrea Metropolitana està excessivament concentrat en la seva capital, en comparació amb la resta de les 4 ciutats europees més turístiques (Londres, París, Berlín i Roma), fet que provoca una doble concentració del turisme: els principals atractius o referents turístics estan al mateix lloc (al centre de la ciutat), que la gran majoria de l'allotjament turístic. Aquesta doble pressió sobre l'espai públic és un dels problemes característics del model turístic barceloní. És en aquest context en el que iniciatives (per bé que modestes) com la de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet prenen més importància i més sentit en el context del model turístic metropolità.

Porta al Mediterrani / Costa Brava / Costa Daurada. O quan una estratègia de promoció turística no suma.

Proposo al lector d'aquest bloc un joc ben senzill. Imagina't una ciutat qualsevol de Catalunya (petita o gran), preferentment de qualsevol comarca costera. Un cop ja tenim en ment la ciutat (o poble) passem ara a descriure el que seria el guió del seu espot turístic (o de marca) promocional:

Imatge de la marca turística de Vilanova

Vine a X (el nom de la ciutat que hem escollit), porta del Mediterrani (podem substituir Mediterrani per qualsevol costa, o fins i tot pels Pirineus si ho preferim). Una ciutat (o poble) de comerç, tradicions, oberta, on podràs gaudir del clima, del menjar i de la seva gent. Una ciutat de turisme familiar. Vine a descobrir-nos!

Arribats aquí podem veure la paradoxa. El guió que hem fet per a la promoció turística de ben segur que encaixa perfectament amb la ciutat imaginada pel lector oi? Es més, encaixa amb gairebé qualsevol vila catalana i probablement si la ciutat en qüestió té alguna mena de campanya turística, utilitzarà un missatge (o brieffing) gairebé copiat al que hem proposat. Un missatge que serveix per promocionar qualsevol ciutat o poble vol dir, és clar, que de fet, no en promociona cap en concret.

En el camp de la promoció turística i la marca de ciutats (dos camps que no són sinònims però són més interdependents en municipis petits) gairebé sempre s'aposta per la generalització, enlloc de la singularització, de la promoció global, enlloc de l'especialització. I és que, què significa ser porta d'entrada al Mediterrani? Algú ens visitarà (o millorarà la nostra reputació de ciutat o poble) perquè utilitzem aquest concepte, enganyant (de manera més o menys deliberada) als turistes potencials, sovint massa pròxims com perquè caiguin en la trampa de creure's que som la porta de quelcom? Un segon tòpic: Ciutat de comerç, tradicions, oberta... és que hi ha alguna ciutat que no tingui comerç, tradicions o sigui tancada? I així podríem seguir fins a l'infinit.

Imatge de la marca turística d'Osona

Qualsevol estratègia de promoció turística (o de marca de la ciutat) passa per la hiper-especialització (més quan més petit és el municipi i està en un entorn econòmico-turístic més competitiu) enlloc de la promoció genèrica de tot, i al mateix temps. Qualsevol que sigui la vila estudiada, no disposem de prous recursos, ni atractius ni singularitats com per utilitzar com a vectors de promoció tots els sectors econòmics, socials, culturals, turístics, gastronòmics, etc... Ens hem de centrar només en allò que ens fa realment únics, competitius, i que és un veritable tractor de promoció econòmica, turística i empresarial.

Imatge de la marca turística de Banyoles

Al contrari del que es pugui pensar, aquestes normes són vàlides tant o més per als municipis petits que per als grans. En un anterior article analitzava els casos d'èxit de dues ciutats petites de Catalunya: Amposta i Igualada. Totes dues han basat la seva promoció de marca i turística en base a dos vectors cadascuna (arròs i esports a Amposta i tèxtil i pell-marroquineria a Igualada). Una simplificació que lluny de semblar absurda, esdevé la clau de l'èxit si es gestiona de la manera adequada.

I si parlem d'estratègia o marca de ciutats, val la mateixa norma. Si analitzem el cas de la millor marca de ciutat del món (Nova York) veurem com els fonaments sobre els quals ha cristal·litzat són ben exportables a altres municipis d'una mida molt inferior.

Massa sovint cometem l'error de no considerar el turisme com a una indústria, i no abordar-los amb els necessaris requisits de professionalització, planificació, anàlisi i avaluació, per tal de treure'n el màxim profit. 

Com aconseguir que les subvencions a les companyies aèries serveixin per atreure turistes, i no subvencionar les vacances dels ciutadans locals?

Primer vol comercial a La Seu. Font.

Dissabte, 18 de juliol de 2015. Aterra a l'Aeroport d'Andorra - La Seu el primer vol comercial, procedent de Madrid i que enllaça també amb Palma. Ho farà cada dissabte dels mesos de juliol i agost. L'aparell, de la companyia SwiftAir (més que una companyia aeronàutica, es tracta d'una companyia de lloguer i arrendament d'aeronaus), té una capacitat de 50 seients. Només hi havia però, 17 passatgers.

En aquest cas, es tracta d'una ruta que comercialitza (organitza) la petita agència de viatges ubicada a La Seu d'Urgell, Regina. Encara què, és clar, aquesta oferta comercial (Madrid <> La Seu <> Palma de Mallorca) és només possible gràcies al suport públic, és clar. Però l'objectiu d'aquest article no és qüestionar les subvencions públiques a les rutes aèries, sinó veure'n el seu aprofitament des del punt de vista turístic, més que no pas econòmic. Per a un anàlisi econòmic de les subvencions públiques a les companyies aèries podeu llegir, entre altres, aquest article.

El principal argument pel qual dissabte es justificava la minsa ocupació de l'aeronau (17 de 50) era, precisament, el poc coneixement de la ruta, per bé que es comercialitza (gairebé en exclusiva) en la modalitat de paquet turístic tancat, i no pas amb vols punt a punt.

Arribats en aquest punt cal fer dues reflexions: 1.- preguntar-nos quin és l'objectiu de fomentar els vols a l'aeroport -deficitari- en qüestió (mitjançant aportació pública directa o indirecta, és irrellevant en aquest cas)? I 2.- Posats a subvencionar, quin és el millor model, el de Badajoz (on Extremadura paga una quantitat fixa per garantir la rendibilitat del vol, amb independència de la seva ocupació i, és clar, preu del bitllet), o el de Valladolid (on Castella i Lleó subvenciona part del bitllet per atreure-hi turistes amb preus molt competitius)? Totes dues preguntes tenen una teòricament fàcil resposta, però a la pràctica, veurem que no s'aplica ben bé aquesta lògica.

La resposta a la primera qüestió és aparentment senzilla: les administracions haurien de fomentar els vols als aeroports deficitaris (i m'atreviria a dir, als que no ho són, també), per tal d'atreure visitants (turistes o treballadors), i no pas per subvencionar les vacances (molt més que no pas desplaçaments per feina) dels residents locals, oi? A la pràctica, gairebé sempre passa exactament al inrevés.

En aquest cas mateix de La Seu, veiem com l'agència de viatges que ofereix els paquets turístics és de La Seu i, és clar, s'adreça als potencials clients pirinencs, per tal que facin les seves vacances a Madrid o a Mallorca. I encara que aquest cas es fes sense cap ajuda (directa o indirecta pública) hi ha un factor pitjor encara, què són les combinacions d'horaris i dies dels vols, els quals, han d'estar més pensats per importar turistes més que no pas exportar-los.

Per a que això s'tengui ho explicarem amb un exemple d'èxit. L'estiu passat (del 2014), i gràcies en gran part als esforços de promoció de la Diputació de Lleida, l'aerolínia israeliana Arkia va apostar fort per l'aeroport de Lleida Alguaire, oferint 20 vols xàrter (10 en cada sentit) a la temporada d'estiu, i 20 més a la d'hivern. L'objectiu era vendre paquets turístics al mercat israelià sota l'atractiu de la marca "Pirineu". Un cas claríssim d'atracció de turisme, i no pas d'exportació del passatger local cap enfora. L'experiència enguany no s'ha repetit, però res més positiu que oferir paquets turístics des de fora, amb l'atractiu local com a reclam turístic. Un gran exemple del per a què han de servir les ajudes públiques a les aerolínies.

Interior aeroport de Badajoz. Font.

I és que no només cal ajudar a l'establiment d'una ruta aèria, sinó que sobretot, cal una promoció dels atractius locals per als clients potencials de l'origen d'aquell trajecte. Massa contractes de patrocini (o subvenció encoberta) no contemplen la promoció turística local des dels mercats d'origen de les rutes i, per tant, s'acaben utilitzant diners públics per a la subvenció dels viatges dels locals cap enfora, enlloc de fer-ho a l'inrevés. I si a tot això hi afegim unes combinacions de dies i hores impossibles (en parlo amb més detall aquí), ens trobarem davant casos de molt poc retorn de les fortes inversions públiques fetes.

Un exemple. Els aeroports de Burgos, Salamanca, Lleó, Badajoz i Valladolid tenen connexions (en la gran majoria les úniques) fortament subvencionades amb El Prat. Caldria esperar com a estratègia complementària, campanyes de promoció turística d'aquestes ciutats (o regions) entre el mercat barceloní, oi? Només cal pensar-hi uns segons per veure que no hi ha cap rastre de promoció turística a Barcelona de cap d'aquestes ciutats, els governs de les quals volen, teòricament, captar turistes barcelonins. A més, els horaris (insisteixo) són com a mínim poc adequats per facilitar passar-hi un cap de setmana en qualsevol d'aquestes destinacions.

Hi ha però, una excepció: el cas de Valladolid (i donem resposta a la 2a qüestió plantejada al principi). Aquí ens trobem en un model d'èxit, tant per la potència de la destinació turística (una ciutat de 300.000 persones), com també pel model de subvenció dels vols, en aquest cas amb Ryanair, on l'administració autònoma subvenciona part del bitllet (per fer la destinació molt més econòmica i atractiva), i no pas paga un fixe per garantir la rendibilitat del trajecte. I és que en aquests casos, quan les companyies aèries tenen garantida la rendibilitat d'encendre els motors, amb independència de l'ocupació de l'avió (i sovint, el seu horari), no hi ha cap incentiu a, no només atreure turistes, sinó a fer una política de preus mínimament competitiva. És el que succeeix, sobretot, en el cas de Badajoz, amb preus superiors als 200€ per a una combinació d'anada i tornada des de Barcelona.

A Barcelona hi ha massa turistes? El mapa hoteler de Barcelona comparat amb les ciutats europees més turístiques

Si pensem en el turisme, i més concretament en el cas de Barcelona, de seguida ens vindran al cap conceptes (més o menys el·laborats) com la "massificació", l'"excés de turistes", i un llarg etcètera. Entre la opinió pública comença a estendre's un relat de suposada massificació turística a Barcelona. Per desmentir aquesta falsa impressió, només cal veure un gràfic: el número de pernoctacions de turistes / el número d'habitants de la ciutat. En el mateix enllaç a l'article trobareu una breu radiografia del turisme a Barcelona.

Un cop hem posat en el seu just context les xifres del turisme a Barcelona, i la suposada massificació, analitzarem aquí una diferència tant simple com important en el mapa turístic de Barcelona, en comparació amb la resta de ciutats europees que reben més turistes (Londres, París, Berlín i Roma, per aquest ordre).

Entre aquestes 5 grans àrees metropolitanes hi ha clarament 2 blocs diferenciats. D'una banda Londres i París, amb 15,1 i 14,9 milions d'habitants respectivament (segons el criteri d'ESPON), i que van rebre 28,5 i 15,6 milions de turistes al 2013, respectivament. D'altra banda, Berlín, Roma i Barcelona tenen unes àrees metropolitanes amb una població força similar: 5,1 4,1 i 5,4 milions d'habitants, respectivament, i que van atreure a 11,3 10,1 i 7,5 milions de turistes al 2013, respectivament. De nou, la ràtio turistes/habitant ens ajuda a desmentir la suposada bombolla del turisme a Barcelona, en comparació amb les ciutats europees que reben més turistes.

Tot i l'objectivitat i la fredor de les dades, segurament seguirà entre el lector barceloní, la percepció de l'excés de pressió turística... i la pregunta és, té alguna explicació o justificació lògica aquesta impressió? La resposta és sí, però la causa de ben segur sorprendrà al lector. I per il·lustrar-ho farem un exercici tant simple com impactant i contundent.

Mapa dels hotels a l'Àrea Metropolitana de Londres. Font.

Proposo un exercici ben senzill. Agafem aquestes 5 ciutats europees que van rebre més turistes al 2013 (ultima dada disponible). Anem a google maps i busquem els hotels que hi ha, i fem una comparació. Utilitzem, és clar, la mateixa escala en el mapa i els mateixos criteris de cerca, per tal de poder fer una comparació correcta. El resultat (errors d'indexació a banda, és clar) és, simplement, espectacular.

Mapa dels hotels a l'Àrea Metropolitana de París. Font.

Si mirem tots els casos, excepte el de Barcelona, el mapa de la gran majoria d'hotels de les ciutats analitzades trobarem com els allotjaments estan repartits al llarg i ample de les respectives àrees metropolitanes, fins i tot més que no pas al nucli o centre de les metròpolis. Tant Londres, com París, Berlín i Roma (en menor mesura) tenen un mapa hoteler absolutament descentralitzat. Barcelona és, de molt llarg, un cas únic.

Mapa dels hotels a l'Àrea Metropolitana de Berlín. Font.

Aquests mapes són molt il·lustratius de fins a quin punt Barcelona té una enorme concentració dels establiments turístics dins de les fronteres de la ciutat (1), més encara en el seu centre històric (2) i l'enorme pobresa d'hotels a la seva àrea metropolitana (3), que són poc menys que anecdòtics, en comparació amb els casos de Londres, París, Berlín i Roma.

Mapa dels hotels a l'Àrea Metropolitana de Roma. Font.

És cert que això té, en part, una explicació geogràfica. És l'única de les 5 ciutats europees més turístiques que té costa, i l'única que té en el sí de la seva àrea metropolitana una serralada. A més, és l'única d'aquestes 5 ciutats que no és capital d'Estat, i això, encara que sembli anecdòtic, també té conseqüències (gens menyspreables) des del punt de vista urbanístic i turístic.

Mapa dels hotels a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Font.

Ser una capital d'Estat, consideracions polítiques a banda, té un efecte urbanístic obvi: l'enorme presència en el seu sí (i sobretot en el seu centre històric) de multitud d'eficis, palaus, instal·lacions, i equipaments de capitalitat. Equipaments que són molt intensius en espai i que, per tant, ocupen bona part dels centres històrics, que no es poden destinar a altres usos, també els hotelers o d'allotjament turístic.

Aquest efecte es nota molt en el cas barceloní, on els equipaments de capitalitat a la ciutat, i especialment al seu centre històric, són poc menys que anecdòtics. O dit d'una altra manera, no hi ha quasi diferències entre els usos del sòl al centre de Barcelona respecte la resta de la ciutat i això, també vol dir, una gran presència hotelera al centre de la 5a ciutat que rep més turistes de tota Europa. En definitiva, la ciutat de Barcelona (i especialment el seu centre històric), no disposa d'una de les més potents eines d'esponjament urbanístic (els equipaments de capitalitat) de la que sí gaudeixen les capitals d'Estat, especialment les que aquí analitzem.

Subvencions a companyies aèries: atreure turisme o fomentar els viatges dels residents a fora? (i II)

Aeroports i densitat de població. Font.

Tal i com analitzàvem a l'anterior article, els aeroports espanyols que més subvenció pública han rebut per cada passatger que hi ha aterrat o enlairat són, per aquest ordre: Burgos (226 €/passatger), Albacete (98 €), Salamanca (82€), Lleó (45 €), Badajoz (25€) i Logroño (20 €). En aquestes xifres no es tenen en compte les inversions en infraestructura portuària. Una història a part mereixerien les inversions de 45 MEUR a l'aeroport de Burgos, 13 MEUR el d'Albacete, 6,9 MEUR a Salamanca, 80 MEUR a l'enorme aeroport de Lleó, 6 MEUR en millores a Badajoz, o 40 MEUR a Logroño.

A dia d'avui, d'aquests 6 aeroports que han rebut més subvenció pública per cada passatger que s'hi enlaira o aterra, 1 no té activitat, tot i que està formalment operatiu (Albacete), i dels 5 restants 4 estan dominats per Air Nostrum (Burgos, Salamanca, Lleó i Logroño), i 1 per Air Europa (Badajoz).

L'Aeroport de Burgos compta amb 4 vols setmanals que el connecten només amb Barcelona, els mateixos que en el cas de Salamanca i Lleó (4 per sentit en tots dos casos, amb Barcelona com a únic origen - destí), mentre que Logroño compta amb 6 vols setmanals que el conecten només amb Madrid. D'aquesta llista dels aeroports més deficitaris, només Badajoz compta amb dues destinacions (Madrid i Barcelona), amb amb 5 connexions setmanals amb Barcelona i 6 amb Madrid, ambdues operades per Air Europa.

En tots casos parlem de les connexions aèries actuals, i en temporada baixa, sense tenir en compte els vols xàrter, ni els vols regulars que s'afegeixen als mesos d'estiu (sobretot juliol i agost).

Aeroport de Burgos

Comencem per Burgos. Des de Barcelona (única connexió) hi ha vols els dilluns, dimecres, divendres i diumenge, mentre que per tornar de Burgos fins a Barcelona podem viatjar dilluns, dimecres, divendres i dissabte. Els vols Barcelona > Burgos són tots ells cap al migdia (de 12:00h a 13:15h), i amb un preu que va des dels 71€ (turista bàsica) fins als 373 (business flexible). Per tornar, els vols estan programats tots ells amb sortida a les 13:40h i arribada a les 14:50h, amb preus que oscil·len entre els 57 i els 360 €. Sorprèn aquí que no sigui possible anar-hi els dissabtes (des de Barcelona) i tornar-hi els diumenges (la fórmula més apropiada per a una ciutat petita, com aquesta), així com el preu total d'anada i tornada, 128€ mínim, comparat amb els 86 € (aprox.) que costaria, per exemple, un vol d'anada i tornada entre Barcelona i Valladolid, la capital castellano-lleonesa (operat per Ryanair). Sorprèn molt també que siguin força més cars els vols fins a Burgos, que no pas des de Burgos. No es tracta d'atreure turistes per impulsar l'economia regional i així, donar retorn a la forta subvenció per passatger?

Aeroport de Salamanca

Salamanca. Només hi podem aterrar, de nou, des de Barcelona, des d'on hi ha vols els dimecres, divendres, diumenges, i dilluns. Tots ells entre 15:20h (enlairament) i 16:40h (aterratge), amb una forquilla de preus que va entre els 81 € (turista bàsic) i 373 € (business flexible). Per tornar a Catalunya, podrem fer-ho els dilluns, dimecres, divendres i diumenge, enlairant-nos a les 17:10h i aterrant al Prat a les 18:30h, i pagant entre 67 i 360 €. De nou, no podem anar-hi els dissabtes per tornar els diumenges, el preu total del bitllet s'enfila fins als 148 € i, paradoxalment, és més car enlairar-se de Salamanca en avió, que no pas, aterrar-hi.

El nou aeroport de Lleó.

Lleó. Podem arribar-hi des de Barcelona els dilluns, dimecres, dijous, o divendres, sortint de Barcelona molt aviat, a les 08:10h i aterrant a les 09:35h. Els preus oscil·len entre els 81 i 373 €. Per tornar, haurem d'escollir entre dilluns, dijous, divendres o diumenge, sortint de Lleó a les 10:05h i aterrant a Barcelona a les 11:30h. Els preus variaran entre els 67 i els 360 €. Tampoc hi podem anar els dissabtes, el preu total serà d'uns 148€ i, un cop més, és més econòmic sortir de Lleó que no pas arribar-hi amb avió.

Aeroport de Logroño.

Logroño. Des de Madrid (única connexió), hi ha vols tots els dies de la setmana excepte els dissabtes,  sortint de Barajas molt tard, a les 20:55h, i aterrant a Logroño a les 21:45h. El preu es mou entre els 71 i 329 €. Des de la capital riojana fins Madrid hi podrem volar tots els dies de la setmana excepte els diumenges, de dilluns a divendres sortint a les 07:30h del matí i aterrant a les 08:20h, i els dissabtes enlairant-se a les 09:05h i aterrant a Barajas a les 09:55h, pagant entre 56 i 315 €. En total, són 127€, però amb pèssimes combinacions horàries, com hem vist, i ni tant sols podem enlairar-nos ni aterrar dissabte / diumenge. Un cop més, és molt més barat sortir de Logroño que no pas arribar-hi amb Air Nostrum.

Tots els vols que hem vist fins aquí són operats amb el Bombardier CRJ200, amb capacitat per a 44-50 passatgers.

Aeroport de Badajoz

Acabem amb Badajoz, l'únic dels aeroports analitzats que compta amb 2 ciutats connectades: Barcelona i Madrid. Comencem per Barcelona, des d'on hi podem viatjar tots els dies excepte els dissabtes, sortint a les 06:30h del matí i aterrant a les 08:40h. Per tornar-hi, podrem fer-ho també tots els dies excepte el dissabte, sortint a les 19:30h i aterrant a les 21:40h. El preu total es situa al voltant dels 202 € (no hi ha business i és força variable en funció del dia de vol o si es selecciona només anada o anada i tornada). Des de Madrid, hi podem viatjar tots els dies excepte el dissabte, enlairant-nos a les 17:35h i aterrant a les 18:50h. Per tornar, haurem d'agafar l'avió a les 09:10h i arribar a Barajas a les 10:25h. En total, la suma dels dos bitllets ens costarà al voltant dels 156 €. De nou, no podem sortir en dissabte, i totes dues combinacions horàries, així com el preu, no són gaire propícies per atreure al turisme. Es tracta, en tots dos casos, d'un vol d'AIR EUROPA sub-arrendat a SWIFT AIR.

Si comparem tant els preus, com les combinacions dies / hores, veurem com, en el millor dels casos, no incentiven l'arribada de turistes, quan no el dificulten en gran mesura. I això és especialment greu si tenim en compte que les autoritats locals subvencionen entre 20 i 226 € a cada passatger que s'hi enlaira o aterra i per tant, s'hauria de buscar un mínim retorn de l'ajuda pública a cada vol que es dóna.

En resum, hem vist com ens trobem davant aeroports sobredimensionats per als volums de trànsit que poden absorvir, amb fortes subvencions per cada persona que hi aterra o enlaira, connectats la majoria amb una sola ciutat, amb una pèssima combinació horària, amb preus excessius per a la tipologia de turisme que es vol atreure i on, paradoxalment, surt més barat enlairar-s'hi (sortir), que no pas aterrar-hi (arribar).

Aeroport de Valladolid

Enfront d'aquests casos, hi ha però, un cas que pugui ser un exemple positiu? La resposta és sí, i la trobem a l'aeroport de Valladolid. L'aeroport de la capital de Castella i Lleó ha rebut exactament la mateixa subvenció que les instal·lacions de Burgos i Salamanca (20,2 MEUR), però amb dues diferències importants. En primer lloc, és clar, la població. Valladolid té un potencial en el seu radi d'acció (50km) de 679.966 habitants, mentre que el potencial de Burgos és de 283.397 i Salamanca 329.474. Però, sobretot, Valladolid ha apostat per contractes de promoció turística (subvencions) amb Ryanair, mentre que Burgos i Salamanca ho han fet per AirNostrum. És així com, des de Barcelona, és possible anar i tornar a Valladolid tots els dies excepte dimarts i dijous, amb horaris raonables (sortida entre 10 i 15h des de Barcelona, i tornada entre 12 i 17h) i preus molt competitius, fins i tot per sota dels 60€ sumant anada i tornada. Des del punt de vista del turista potencialment interessat, no hi ha color.