divendres, 5 de maig de 2017

Es pot fer política ignorant els mitjans de comunicació? (I)

Trump ha convertit Twitter en la seva principal eina de treball.
Quan es compleixen els primers 100 dies del mandat de Donald Trump, es confirma un dels fenomens més trencadors, per inesperat i per revolucionari, de la seva manera de fer política, i sobretot, de la seva manera de comunicar. I és que Donald Trump no és només el primer candidat que ha aconseguit la victòria obviant l'ecosistema dels mitjans de comunicació (1), sinó que més encara, es tracta del primer president dels EEUU (i per tant, líder polític global) qui exerceix la seva presidència oposant-se frontalment als mitjans de comunicació. Aquest paradigma té una doble transcendència, d'una banda perquè es tracta del primer candidat que atreu als votants que tenen com a motivació (vector de vot) el rebuig als mitjans de comunicació (1) però, i sobretot, perquè dinamita el fins ara absolut monopoli dels mijtans de comunicació i de tot el seu ecosistema (periodistes, opinadors, línies editorials, audiències, grups empresarials de comunicació, etc...) de la comunicació política i de la presa de decisions i de selecció de candidats que fins ara tenien. Anem a pams.

Criticar als mitjans també pot fer guanyar vots.
Per tal de veure-ho clarament posem tot això en el context català, i agafem com a referència del darrer Baròmetre d'Opinió Pública del CEO, la 1a onada del 2017. Segons aquestes dades, un 0,2% dels catalans (en base als 1.500 enquestats) considera què un dels problemes que té Catalunya és el descontentament amb els mitjans de comunicació, per cert, el mateix percentatge que marquen a l'enquesta altres problemes com l'excés de trànsit, la manipulació de la opinió pública (¡!), la corrupció, l'excés d'immigrants sense papers, etc. És a dir, un dels possibles temes per atreure vots d'un candidat pot ser (com fa Trump) el descontentament amb els mitjans de comunicació, tema què si bé és minoritari a Catalunya, està al mateix nivell de preocupació, insisteixo, que la corrupció o la immigració irregular.

Però la derivada més important de fer política sense comptar (no diguem ja, en contra) amb els mitjans de comunicació, no és l'apropament a una petita font de votants, sinó el fet de què aquesta és possible perquè els mateixos mitjans de comunicació ja han perdut el monopoli de la informació política, als EEUU, però també a Catalunya. Tornem al darrer CEO. L'estudi pregunta: "Vostè a través de quins mitjans s'acostuma a informar dels temes polítics?" i la resposta no pot ser més demolidora: el 78,3% ho fa mitjançant la TV, el 35,3% la ràdio, el 42% la premsa, el 42,5% internet i el 19,1% mitjançant amics, coneguts i saludats. És a dir, internet ha superat al boca-orella (1), a la ràdio (2), i a la premsa (3), com a font principal d'informació política. Només està, això sí a força distància, de la televisió. I ara li faig al lector la següent pregunta: creus que els gabinets de comunicació dels partits i/o dels candidats atenen a aquest repartiment de fonts d'informació alhora de centrar els seus esforços, prioritats, recursos, seguiment, anàlisi, etc? La resposta serà clarivident, segur. 

D'aquestes dades en podem extreure dues reflexions principals: (1) dediquen prou els equips dels candidats a cuidar la imatge televisiva, atès que aquest canal de comunicació representa la principal font d'informació política per al 78,3% dels catalans? És a dir, la escenografia, imatge corporativa, decorats, la imatge del candidat, locució, etc? I una segona derivada sobre la qual m'aturaré una mica més: Què significa el fet de que internet ja ha superat a la majoria d'altres mitjans i fonts d'informació com a principal referent en termes d'actualitat política? (2). Anem al detall.

Facebook és, de llarg, la principal xarxa social per als catalans.
D'aquesta bossa del 42,5% de catalans que s'informa de l'actualitat política mitjançant internet, el 81,5% s'informa mitjançant les pàgines web dels mitjans de comunicació (1), el 54,5% mitjançant Facebook (2), el 37,5% a les pàgines web d'organitzacions ciutadanes o moviments cívics (NO partits polítics) (3), el 28,8% via Twitter (4), el 28,1% mitjanaçant blogs i fòrums de debat (5), el 16,9% via pàgines web dels candidats i/o partits (6), el 12,7% via Instagram (7), el 8% via LinkedIn (8) i el 2,7% via Snapchat (9). I de nou aquí ens hauríem de fer la mateixa pregunta: els partits polítics i/o candidats tenen en compte aquest repartiment de canals digitals de consulta de la informació política que fan els ciutadans alhora de prioritzar la seva activitat política a internet? O posem-ho amb un exemple més senzill: els partits polítics, governs, institucions, etc., cuiden molt més una xarxa social com Facebook (54,5%), que no pas la pàgina web del seu propi partit, govern o institució (16,9%)?.

En un proper article analitzarem aquestes dades desagregades per perfil d'edat, de gènere i, sobretot, de record de vot a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.
Publica un comentari a l'entrada