diumenge, 21 de maig de 2017

Es pot fer política ignorant els mitjans de comunicació? (i II)

En l'anterior article parlava sobre com els mitjans de comunicació han perdut el monopoli de la informació i la transmissió política, no només amb l'exemple de Donald Trump (qui ha guanyat fent campanya descaradament en contra dels media) sinó i sobretot, perquè aquí a Catalunya, el 42,5% dels ciutadans s'informa dels temes polítics mitjançant internet, una xifra superior als que ho fan mitjançant la ràdio (35,3%), el boca-orella (19,1%) i fins i tot lleugerament a la premsa (42%). I això contrasta amb la rigidesa dels gabinets de comunicació dels partits / candidats, encara avui, al 2017, esclaus del producte nota de premsa, una eina inventada per a l'època dels FAX (sí, aquells dispositius que ja han passat a la història).

La TV és especialment consumida per dones grans
Anem a veure ara com els catalans s'informen de la cosa pública, en funció de les variables sexe, edat i record de vot a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Sempre segons el darrer CEO. Per sexes, la televisió i el boca-orella són els canals més habituals entre les dones (53,7% i 53,8% en la proporció dona/home, respectivament), mentre que els canals més freqüents per als homes són la ràdio, la premsa i internet (55,1% 54,8% i 53,1%, respectivament). Per edats, la televisió es concentra entre els catalans a partir de 50 anys, mentre que la ràdio ho fa a la franja d'edat que va dels 35 als 64 anys, també la mateixa franja on hi ha més lectors de premsa. Finalment, i pel que fa a Internet, com és d'esperar, els catalans que s'informen políticament mitjançant la xarxa es concentra en el rang d'edats que va dels 18 als 50 anys, la mateixa franja en la que es més habitual la informació política mitjançant el boca-orella. (he reflectit aquí els percentatges superiors a la mitjana per a totes les franges d'edat i fonts d'informació política).

Si analitzem en més profunditat els ciutadans que s'informen políticament mitjançant internet, dins d'aquí les xarxes socials es concentren en els catalans d'entre 18 i 50 anys, i sense cap distinció de gènere, les pàgines web dels partits polítics sobretot són font d'informació política en el homes (71,4% homes vs. 28,6% dones), i en el rang d'edat 25-34 i 50-64 anys.

D'aquestes xarxes socials, Facebook és una xarxa lleugerament més utilitzada per les dones (54,3% vs. 45,7%), i a les franges de 18-34 anys. Twitter en canvi és una xarxa social més masculinitzada (54,9% vs. 45,1%), i el seu ús particularment va una mica més enllà, des dels 18 fins als 49 anys. Pel que fa a Instagram, es concentra entre les dones (44,4% homes vs. 55,6% dones) i entre els 18-24 anys. LinkedIn és una xarxa social molt més present entre els homes (68,6% vs. 31,4%), i entre els 25 i 49 anys. Finalment Snapchat també és una xarxa més present entre els homes (58,8% vs. 41,2% i entre els 18 i 24 anys).

Per record de vot a les darreres eleccions al Parlament, la televisió és avui una font d'informació política particularment rellevant per als votants de PP, PSC i Cs, i en menor mesura JxSí, la ràdio és una font d'informació política destacada per als votants de Cs, CUP i JxSí, la premsa per als qui van votar Cs, CUP i JxSí, i Internet especialment per als votants de la CUP i JxSí, els mateixos que per a la informació boca-orella.

Finalment, i sobre el vector de si desitja una Catalunya independent Sí o No, trobem molt poques diferències en funció de la font d'informació dels catalans, només una tendència més unionista entre els qui s'informen per televisió (44,3% sí vs. 49,0% no), mentre que la ràdio i internet són els mitjans més consultats pels independentistes, amb uns 10 punts percentuals de diferència sí/no.

En resum doncs, els gabinets de comunicació dels partits polítics / candidats, no només s'han de reorientar tenint en compte la menguant rellevància dels mitjans de comunicació com a font d'informació política per als votants, sinó que ho han de fer d'una manera específica per a cada sexe, franja d'edat i record de vot.

divendres, 5 de maig de 2017

Es pot fer política ignorant els mitjans de comunicació? (I)

Trump ha convertit Twitter en la seva principal eina de treball.
Quan es compleixen els primers 100 dies del mandat de Donald Trump, es confirma un dels fenomens més trencadors, per inesperat i per revolucionari, de la seva manera de fer política, i sobretot, de la seva manera de comunicar. I és que Donald Trump no és només el primer candidat que ha aconseguit la victòria obviant l'ecosistema dels mitjans de comunicació (1), sinó que més encara, es tracta del primer president dels EEUU (i per tant, líder polític global) qui exerceix la seva presidència oposant-se frontalment als mitjans de comunicació. Aquest paradigma té una doble transcendència, d'una banda perquè es tracta del primer candidat que atreu als votants que tenen com a motivació (vector de vot) el rebuig als mitjans de comunicació (1) però, i sobretot, perquè dinamita el fins ara absolut monopoli dels mijtans de comunicació i de tot el seu ecosistema (periodistes, opinadors, línies editorials, audiències, grups empresarials de comunicació, etc...) de la comunicació política i de la presa de decisions i de selecció de candidats que fins ara tenien. Anem a pams.

Criticar als mitjans també pot fer guanyar vots.
Per tal de veure-ho clarament posem tot això en el context català, i agafem com a referència del darrer Baròmetre d'Opinió Pública del CEO, la 1a onada del 2017. Segons aquestes dades, un 0,2% dels catalans (en base als 1.500 enquestats) considera què un dels problemes que té Catalunya és el descontentament amb els mitjans de comunicació, per cert, el mateix percentatge que marquen a l'enquesta altres problemes com l'excés de trànsit, la manipulació de la opinió pública (¡!), la corrupció, l'excés d'immigrants sense papers, etc. És a dir, un dels possibles temes per atreure vots d'un candidat pot ser (com fa Trump) el descontentament amb els mitjans de comunicació, tema què si bé és minoritari a Catalunya, està al mateix nivell de preocupació, insisteixo, que la corrupció o la immigració irregular.

Però la derivada més important de fer política sense comptar (no diguem ja, en contra) amb els mitjans de comunicació, no és l'apropament a una petita font de votants, sinó el fet de què aquesta és possible perquè els mateixos mitjans de comunicació ja han perdut el monopoli de la informació política, als EEUU, però també a Catalunya. Tornem al darrer CEO. L'estudi pregunta: "Vostè a través de quins mitjans s'acostuma a informar dels temes polítics?" i la resposta no pot ser més demolidora: el 78,3% ho fa mitjançant la TV, el 35,3% la ràdio, el 42% la premsa, el 42,5% internet i el 19,1% mitjançant amics, coneguts i saludats. És a dir, internet ha superat al boca-orella (1), a la ràdio (2), i a la premsa (3), com a font principal d'informació política. Només està, això sí a força distància, de la televisió. I ara li faig al lector la següent pregunta: creus que els gabinets de comunicació dels partits i/o dels candidats atenen a aquest repartiment de fonts d'informació alhora de centrar els seus esforços, prioritats, recursos, seguiment, anàlisi, etc? La resposta serà clarivident, segur. 

D'aquestes dades en podem extreure dues reflexions principals: (1) dediquen prou els equips dels candidats a cuidar la imatge televisiva, atès que aquest canal de comunicació representa la principal font d'informació política per al 78,3% dels catalans? És a dir, la escenografia, imatge corporativa, decorats, la imatge del candidat, locució, etc? I una segona derivada sobre la qual m'aturaré una mica més: Què significa el fet de que internet ja ha superat a la majoria d'altres mitjans i fonts d'informació com a principal referent en termes d'actualitat política? (2). Anem al detall.

Facebook és, de llarg, la principal xarxa social per als catalans.
D'aquesta bossa del 42,5% de catalans que s'informa de l'actualitat política mitjançant internet, el 81,5% s'informa mitjançant les pàgines web dels mitjans de comunicació (1), el 54,5% mitjançant Facebook (2), el 37,5% a les pàgines web d'organitzacions ciutadanes o moviments cívics (NO partits polítics) (3), el 28,8% via Twitter (4), el 28,1% mitjanaçant blogs i fòrums de debat (5), el 16,9% via pàgines web dels candidats i/o partits (6), el 12,7% via Instagram (7), el 8% via LinkedIn (8) i el 2,7% via Snapchat (9). I de nou aquí ens hauríem de fer la mateixa pregunta: els partits polítics i/o candidats tenen en compte aquest repartiment de canals digitals de consulta de la informació política que fan els ciutadans alhora de prioritzar la seva activitat política a internet? O posem-ho amb un exemple més senzill: els partits polítics, governs, institucions, etc., cuiden molt més una xarxa social com Facebook (54,5%), que no pas la pàgina web del seu propi partit, govern o institució (16,9%)?.

En un proper article analitzarem aquestes dades desagregades per perfil d'edat, de gènere i, sobretot, de record de vot a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.