dimecres, 19 d’abril de 2017

I l'endemà de les eleccions, què els hi hem de dir als nostres votants?

Un dels elements de la comunicació política i de les campanyes electorals més analitzats en aquest blog és, sens dubte, el de la cartelleria electoral. Un element tant imprescindible com sovint menyspreat, tant universal com mancat de valor. En diferents articles, però en especial aquí i aquí, parlo sobre com ha de ser el cartell electoral perfecte, però avui em centraré en l'endemà de les eleccions. I és que, què passa al dia següent? S'acaba la campanya, és clar, i comença la ronda d'executives, anàlisis, decisions i pactes, però... i amb els electors, què cal fer-hi? hi hem de mantenir el contacte? Els hi hem d'agrair el vot? Preguntes que de ben segur molts candidats no se les hauran plantejat mai, més enllà de les protocol·làries declaracions d'agraïment als mitjans de comunicació.

La segona reflexió què ens hem de fer és: per què hem d'agrair el vot als nostres votants? Què hi aconseguirem amb aquesta inversió (publicitària en aquest cas, s'entén)? Aquí hi trobarem dos motius principals: d'una banda, hem de prendre consciència de que la maleïda expressió votar tant sols cada quatre anys té cada cop menys sentit, pels diferents nivells d'administració que escollim a les urnes (local, autonòmic, estatal, europeu), però també perquè les eleccions anticipades són cada cop més freqüents. Dit d'una altra manera, de ben segur que els votants que ahir els hi vam demanar el seu vot, trigarem menys de 4 anys (i en molts casos, menys d'1 any) en tornar-ho a fer. Però hi ha un segon motiu. I és que el nivell de fidelitat dels votants respecte els partits polítics cada cop és inferior, i per tant, tot gest d'agraïment és sempre benvingut.

Fetes aquestes consideracions prèvies, convé preguntar-nos: com, mitjançant quines eines, arribem al nostre electorat (més enllà de la militància i els voluntaris, s'entén) per tal d'agrair-los el seu vot? Hi ha fonamentalment 2 maneres: mitjançant la publicitat (gairebé en exclusiva als mitjans de comunicació, sobretot en format de "faldons" o anuncis gràfics als diaris), o bé la cartelleria. Tornem aquí a un dels temes més analitzats en aquest blog. Hom a priori podria pensar que la publicitat als mitjans de comunicació és una millor manera de fer arribar als nostres votants l'agraïment pel seu vot, però com ara veurem, hi ha dos exemples que ens ho faran repensar.

Imatge de la seu del PP a les darreres eleccions generals, del 26J.
Si pensem un segon en la paraula "gràcies" impresa en un cartell de ben segur que el primer flash que ens vindrà al cap és el de la seu del PP a Madrid, al carrer Génova, que amb innombrables ocasions (i des de l'any 1996) s'ha vestit amb una lona amb la paraula "gracias", adreçada als seus simpatitzants, durant la nit electoral, i que els mitjans de comunicació s'han tractat de reproduïr i multiplicar la seva difusió. De fet, si ho analitzem, es tracta del cas amb una millor relació cost (de la lona) / benefici (audiència assolida). Tant senzill i econòmic com efectiu i pràctic.

Seu del PNV dies després de les eleccions municipals del 2011
Però hi ha un segon exemple tant interessant, per bé que una mica menys conegut, i és el del PNV. Si els nacionalistes bascos ja són el millor partit de l'Estat Espanyol pel que fa a la cartelleria electoral, ho són encara més en la cartelleria postelectoral. En la foto adjunta hi veurem una foto de la seu del PNV, Sabin Etxea (a Bilbao), feta setmanes després de les eleccions municipals del 2011, que va tornar a guanyar l'històric i recentment traspassat alcalde Iñaki Azkuna. El mateix exemple valdria per a les eleccions basques o les estatals, amb cartelleria similar, és clar. Fixem-nos que aquí el missatge gràcies (eskerrik asko), s'acompanya d'una foto del candidat que, com hem dit, acaba de tornar a guanyar les eleccions. Òbviament, quan es guanya és sempre molt més fàcil donar les gràcies que no pas quan es perd.

Foto de la seu del PNV a Vitòria.
Però no només a Bilbao hi trobarem aquest missatge. Aquí a l'esquerra hi ha una foto de la porta principal de la seu del PNV a Vitoria, sobreimpressionada amb un vinil que dóna les gràcies als vitorians per haver donat la victòria al lehendakari Íñigo Urkullu, a les eleccions basques del 25 de setembre del 2016.

Un cop més una inversió econòmica però molt efectiva, i cada cop més necessària en moments de mobilització política constant, politització permanent i fidelitat cada cop més baixa dels electors cap als seus respectius partits més propers.

diumenge, 12 de març de 2017

Enganxats a la nota de premsa

Exemple d'aparell de FAX.
Àrea de comunicació de qualsevol partit, 1992. És el migdia i el líder de l'organització pensa en què vol comunicar, quin és el seu missatge del dia. Es reuneix amb el seu equip de premsa amb el qui treballa unes notes, a bolígraf, que després, aquest equip, traduirà al format nota de premsa mecanografiada amb màquina d'escriure. Un cop validat i corregit el missatge pel líder del partit, es posen els folis mecanografiats al Fax, on hi ha memoritzats els números dels diferents mitjans de comunicació (com si es tractés d'una ràdio amb diferents emissores presintonitzades), i l'aparell comença a enviar lentament la nota de premsa mecanografiada a les redaccions dels diferents mitjans de comunicació, agències, etc. En funció de si es tracta d'una organització més o menys gran, es disposarà d'un TELEX (com una mena d'impressora contectada en línia que serveix per rebre i imprimir contínuament els teletips de l'agència de notícies a la qual estem subscrits) i que servirà, per tenir més informació sobre l'actualitat política de la resta de partits i administracions, així com la traducció per part de les agències de notícies, de la nota de premsa què els hi hem enviat unes hores enrere.

Màquina d'imprimir teletips o TELEX.
Fax, Telex, sona arcaic i d'una altra època oi? I si diem que les dues eines comunicatives pensades per a aquests dos aparells, la nota de premsa i el teletip, respectivament, encara existeixen? Més encara, ocupen la principal preocupació, recursos i energies encara de la majoria de gabinets de comunicació? Tant paradoxal com vertader. Resulta sorprenent com avui, 25 anys després de la foto inicial, quan els faxos ja han desaparegut de la nostra vida (i no diguem ja, els telex), quan un partit polític vol comunicar ho fa, principalment encara (quan no exclusivament) mitjançant una eina, la nota de premsa escrita, pensada per a un aparell que ja fa anys que no existeix (el fax). O quan els periodistes d'un gabinet de comunicació (en aquest cas, polític), ausculten els missatges de la resta de partits i l'actualitat política ho fan mitjançant els teletips, creats per a una màquina, els telex, que de ben segur bona part dels lectors d'aquest blog no han vist mai. És cert que avui en dia les notes de premsa s'envien mitjançant correu electrònic (i no el fax), i els teletips es consulten mitjançant les intranets de les agències de notícies, però el producte comunicatiu en essència, no ha variat pràcticament en vàries dècades.

Aquesta situació resulta particularment absurda no només per basar-nos en eines de comunicació (amb totes les seves limitacions) pensades per a suports que ja no existeixen, sinó que ho són en dos sentits més: d'una banda perquè no s'aprofiten les eines d'autorealització dels continguts mediàtics (1) i de l'altra, perquè encara s'aprofiten menys les espectaculars eines de segmentació que ofereixen les xarxes socials (2). Anem a pams:

En primer lloc, si disposem d'un mínim d'infraestructura al nostre partit polític (o grup municipal o parlamentari) podrem enregistrar en àudio i vídeo les nostres rodes de premsa o compareixences (amb una mínima qualitat professional, és clar), i amb un senzill programari i un ordinador qualsevol podrem seleccionar el tall d'àudio i vídeo que més ens interessi per, sinó substituir la nota de premsa, adjuntar-la, quan l'enviem per correu electrònic. Tant senzill com eficaç, pràctic i efectiu. Així passem a convertir-nos nosaltres mateixos d'emissor a mitjà de comunicació, mitjançant les eines d'autorealització que ens permetran, a més, ampliar el nostre impacte a les ràdios i televisions (especialment les via web), quelcom impossible amb una nota de premsa, és clar.

I en segon lloc, i encara més important, estem just a l'inici de l'ús massiu de les xarxes socials no només per fer difusió (és obvi) dels nostres continguts, sinó que sobretot, segmentar-los per al públic específic al qual volem arribar. Tant pel que fa a fer difusió a només una part dels nostres seguidors (segmentació entre els nostres seguidors) com, sobretot, fer publicitat entre el públic específic de cada comunicació (mitjançant la publicitat a les xarxes socials).

Tot això resulta obvi oi? Doncs per molt arcaic que sembli, els gabinets de comunicació segueixen treballant sobretot, amb les notes de premsa i els teletips.