diumenge, 11 de juny de 2017

Per què en diem postveritat quan en realitat, li volem dir mentida?

Aquesta és una de les preguntes que més m'han vingut al cap amb l'aparició del concepte postveritat. I és que, per què ha aparegut ara aquest fenomen? I més encara, per què en diem postveritat quan en realitat li volem dir mentida?

Per respondre a aquestes dues preguntes hem de tenir en compte dos conceptes claus: la definició de postveritat (i si és el mateix o no que mentida) (1), i el context (el perquè) ha aparegut ara a l'arena político-comunicativa (2). Anem a pams.

El referèndum del Brexit, un dels millors exemples de postveritat.
La postveritat és equivalent a una mentida (1), comunicada per part d'un candidat, líder o plataforma política (2), adreçada a un grup de votants proper, fortament ideologitzat i sobre els quals pot més la fe que no pas la veritat (3), i expressada deixant a banda el factor distorsionador, interpretador o verificador dels mitjans de comunicació (4). I a l'inrevés, és a dir, no parlarem de postveritat quan es tracti de comunicar una mentida a un grup de votants els quals no ens sigui proper o en els que superi la creença per sobre de la veritat, o quan ho fem assumint el rol de filtre i interpretador dels mitjans de comunicació.

De fet, en un sentit estricte,  no parlem tant de comunicar una mentida, sinó de comunicar una idea, fet o creença que no té perquè basar-se en fets reals, ni ser estrictament certa. És a dir, sovint els exemples de postveritat no seran mentides en tota la seva literalitat, sinó que inclouran una part de substracte verídic, sobre el qual hi ha una subjectivitat, és clar, del tot manipuladora.

Fixem-nos que parlem de postveritat només en l'àmbit polític, i de fet, la postveritat ve delimitada, i és només possible emetre-la, per part de líders polítics, candidats, plataformes o partits polítics, o fins i tot, encara que resulti contradictori, per mitjans de comunicació fortament ideologitzats. Això és degut a que la postveritat només pot quallar en el marc de les creences, i aquestes són molt més fortes (i per tant, susceptibles de penetrar) en l'esfera política, que no pas en altres àmbits de la vida.

Però l'aspecte més interessant aquí es veure a qui s'adreça la postveritat, i és que per tal que aquesta qualli i sedimenti sobre els votants, caldrà que estigui enfocada a un grup de votants determinat (1), amb forta simpatia ideològica o personal (2), fortament ideologitzats (3), i sobre els quals esdevingui més creïble el qui (el candidat què diu la postveritat), el què (dintre del seu marc mental ideològic), que no pas la veracitat o no del fet en qüestió. De fet, la postveritat pretén reconfortar i reafirmar, molt més que no pas informar, als electors. D'aquí que s'adreci sempre a votants propers, fortament mobilitzats i a l'espera de missatges que s'interpretin des de l'òptica del marc mental ideològic comú, d'una manera acrítica.

Finalment, i a l'hora de ser irradiada, la postveritat ho haurà de fer deixant de banda, quant no en contra directament, dels mitjans de comunicació, que sovint exerceixen de factor filtre de les idees polítiques dels candidats o partits. I és que, tal i com hem vist, aquesta només es pot fer arribar ignorant els mitjans, i més encara, adreçant-se sovint als electors crítics amb els mitjans de comunicació.

Però si ho analitzem amb perspectiva, de missatges polítics fets arribar a ciutadans fortament ideologitzats i mitjançant no convencionals n'hi ha hagut sempre... i abans en dèiem rumors. I és que per qualificar-ho com a postveritat, cal tenir el context de les tecnologies en l'àmbit de la comunicació i les xarxes socials, què són el lloc idoni, per poder-les propagar. D'això en parlaré en un nou article.

diumenge, 21 de maig de 2017

Es pot fer política ignorant els mitjans de comunicació? (i II)

En l'anterior article parlava sobre com els mitjans de comunicació han perdut el monopoli de la informació i la transmissió política, no només amb l'exemple de Donald Trump (qui ha guanyat fent campanya descaradament en contra dels media) sinó i sobretot, perquè aquí a Catalunya, el 42,5% dels ciutadans s'informa dels temes polítics mitjançant internet, una xifra superior als que ho fan mitjançant la ràdio (35,3%), el boca-orella (19,1%) i fins i tot lleugerament a la premsa (42%). I això contrasta amb la rigidesa dels gabinets de comunicació dels partits / candidats, encara avui, al 2017, esclaus del producte nota de premsa, una eina inventada per a l'època dels FAX (sí, aquells dispositius que ja han passat a la història).

La TV és especialment consumida per dones grans
Anem a veure ara com els catalans s'informen de la cosa pública, en funció de les variables sexe, edat i record de vot a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Sempre segons el darrer CEO. Per sexes, la televisió i el boca-orella són els canals més habituals entre les dones (53,7% i 53,8% en la proporció dona/home, respectivament), mentre que els canals més freqüents per als homes són la ràdio, la premsa i internet (55,1% 54,8% i 53,1%, respectivament). Per edats, la televisió es concentra entre els catalans a partir de 50 anys, mentre que la ràdio ho fa a la franja d'edat que va dels 35 als 64 anys, també la mateixa franja on hi ha més lectors de premsa. Finalment, i pel que fa a Internet, com és d'esperar, els catalans que s'informen políticament mitjançant la xarxa es concentra en el rang d'edats que va dels 18 als 50 anys, la mateixa franja en la que es més habitual la informació política mitjançant el boca-orella. (he reflectit aquí els percentatges superiors a la mitjana per a totes les franges d'edat i fonts d'informació política).

Si analitzem en més profunditat els ciutadans que s'informen políticament mitjançant internet, dins d'aquí les xarxes socials es concentren en els catalans d'entre 18 i 50 anys, i sense cap distinció de gènere, les pàgines web dels partits polítics sobretot són font d'informació política en el homes (71,4% homes vs. 28,6% dones), i en el rang d'edat 25-34 i 50-64 anys.

D'aquestes xarxes socials, Facebook és una xarxa lleugerament més utilitzada per les dones (54,3% vs. 45,7%), i a les franges de 18-34 anys. Twitter en canvi és una xarxa social més masculinitzada (54,9% vs. 45,1%), i el seu ús particularment va una mica més enllà, des dels 18 fins als 49 anys. Pel que fa a Instagram, es concentra entre les dones (44,4% homes vs. 55,6% dones) i entre els 18-24 anys. LinkedIn és una xarxa social molt més present entre els homes (68,6% vs. 31,4%), i entre els 25 i 49 anys. Finalment Snapchat també és una xarxa més present entre els homes (58,8% vs. 41,2% i entre els 18 i 24 anys).

Per record de vot a les darreres eleccions al Parlament, la televisió és avui una font d'informació política particularment rellevant per als votants de PP, PSC i Cs, i en menor mesura JxSí, la ràdio és una font d'informació política destacada per als votants de Cs, CUP i JxSí, la premsa per als qui van votar Cs, CUP i JxSí, i Internet especialment per als votants de la CUP i JxSí, els mateixos que per a la informació boca-orella.

Finalment, i sobre el vector de si desitja una Catalunya independent Sí o No, trobem molt poques diferències en funció de la font d'informació dels catalans, només una tendència més unionista entre els qui s'informen per televisió (44,3% sí vs. 49,0% no), mentre que la ràdio i internet són els mitjans més consultats pels independentistes, amb uns 10 punts percentuals de diferència sí/no.

En resum doncs, els gabinets de comunicació dels partits polítics / candidats, no només s'han de reorientar tenint en compte la menguant rellevància dels mitjans de comunicació com a font d'informació política per als votants, sinó que ho han de fer d'una manera específica per a cada sexe, franja d'edat i record de vot.