diumenge, 12 de març de 2017

Enganxats a la nota de premsa

Exemple d'aparell de FAX.
Àrea de comunicació de qualsevol partit, 1992. És el migdia i el líder de l'organització pensa en què vol comunicar, quin és el seu missatge del dia. Es reuneix amb el seu equip de premsa amb el qui treballa unes notes, a bolígraf, que després, aquest equip, traduirà al format nota de premsa mecanografiada amb màquina d'escriure. Un cop validat i corregit el missatge pel líder del partit, es posen els folis mecanografiats al Fax, on hi ha memoritzats els números dels diferents mitjans de comunicació (com si es tractés d'una ràdio amb diferents emissores presintonitzades), i l'aparell comença a enviar lentament la nota de premsa mecanografiada a les redaccions dels diferents mitjans de comunicació, agències, etc. En funció de si es tracta d'una organització més o menys gran, es disposarà d'un TELEX (com una mena d'impressora contectada en línia que serveix per rebre i imprimir contínuament els teletips de l'agència de notícies a la qual estem subscrits) i que servirà, per tenir més informació sobre l'actualitat política de la resta de partits i administracions, així com la traducció per part de les agències de notícies, de la nota de premsa què els hi hem enviat unes hores enrere.

Màquina d'imprimir teletips o TELEX.
Fax, Telex, sona arcaic i d'una altra època oi? I si diem que les dues eines comunicatives pensades per a aquests dos aparells, la nota de premsa i el teletip, respectivament, encara existeixen? Més encara, ocupen la principal preocupació, recursos i energies encara de la majoria de gabinets de comunicació? Tant paradoxal com vertader. Resulta sorprenent com avui, 25 anys després de la foto inicial, quan els faxos ja han desaparegut de la nostra vida (i no diguem ja, els telex), quan un partit polític vol comunicar ho fa, principalment encara (quan no exclusivament) mitjançant una eina, la nota de premsa escrita, pensada per a un aparell que ja fa anys que no existeix (el fax). O quan els periodistes d'un gabinet de comunicació (en aquest cas, polític), ausculten els missatges de la resta de partits i l'actualitat política ho fan mitjançant els teletips, creats per a una màquina, els telex, que de ben segur bona part dels lectors d'aquest blog no han vist mai. És cert que avui en dia les notes de premsa s'envien mitjançant correu electrònic (i no el fax), i els teletips es consulten mitjançant les intranets de les agències de notícies, però el producte comunicatiu en essència, no ha variat pràcticament en vàries dècades.

Aquesta situació resulta particularment absurda no només per basar-nos en eines de comunicació (amb totes les seves limitacions) pensades per a suports que ja no existeixen, sinó que ho són en dos sentits més: d'una banda perquè no s'aprofiten les eines d'autorealització dels continguts mediàtics (1) i de l'altra, perquè encara s'aprofiten menys les espectaculars eines de segmentació que ofereixen les xarxes socials (2). Anem a pams:

En primer lloc, si disposem d'un mínim d'infraestructura al nostre partit polític (o grup municipal o parlamentari) podrem enregistrar en àudio i vídeo les nostres rodes de premsa o compareixences (amb una mínima qualitat professional, és clar), i amb un senzill programari i un ordinador qualsevol podrem seleccionar el tall d'àudio i vídeo que més ens interessi per, sinó substituir la nota de premsa, adjuntar-la, quan l'enviem per correu electrònic. Tant senzill com eficaç, pràctic i efectiu. Així passem a convertir-nos nosaltres mateixos d'emissor a mitjà de comunicació, mitjançant les eines d'autorealització que ens permetran, a més, ampliar el nostre impacte a les ràdios i televisions (especialment les via web), quelcom impossible amb una nota de premsa, és clar.

I en segon lloc, i encara més important, estem just a l'inici de l'ús massiu de les xarxes socials no només per fer difusió (és obvi) dels nostres continguts, sinó que sobretot, segmentar-los per al públic específic al qual volem arribar. Tant pel que fa a fer difusió a només una part dels nostres seguidors (segmentació entre els nostres seguidors) com, sobretot, fer publicitat entre el públic específic de cada comunicació (mitjançant la publicitat a les xarxes socials).

Tot això resulta obvi oi? Doncs per molt arcaic que sembli, els gabinets de comunicació segueixen treballant sobretot, amb les notes de premsa i els teletips.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Perquè Convergència no és Volkswagen

Un dels arguments més utilitzats pels contraris al canvi de nom (1) i creació d'un nou partit (2) successor de Convergència Democràtica de Catalunya, és el següent: "les crisis sistèmiques en els partits no s'han de resoldre obligatòriament fent un nou partit o canviant la marca, i el millor exemple el trobem en Volkswagen, on després de l'escàndol del dieselgate, la companyia no va canviar de nom i ara, torna a ser el líder europeu de vendes d'automòbils".  Una afirmació tant poc rigorosa com senzilla i fàcil de calar entre determinats sectors convergents. Per desmentir aquesta afirmació podem utilitzar desenes d'arguments, però em centraré aquí en els més importants.

VW va falsejar dades sobre emissions dels seus vehicles dièsel
En primer lloc, un partit polític res té a veure amb una companyia automobilística, i més encara, el comportament dels votants d'un partit no és comparable amb el comportament dels clients de Volkswagen, sinó, i en tot cas, amb els seus accionistes. Això és tant fàcil de deduir com que els valors, exigències, demandes i comportaments esperables per part dels electors (especialment els no-militants) cap a un partit polític és radicalment diferent que allò que esperen, demanen, exigeixen i anhelen amb un determinat vehicle, entre altres motius perquè els ciutadans se senten no clients, sinó accionistes (propietaris) del comportament dels partits polítics, més encara en els casos que aquests ostentin responsabilitats de govern, com és el cas, és clar.

En segon lloc, perquè la crisi de Volkswagen (recordem-ho, el frau en part dels motors dièsel de la companyia, tal que contaminaven molt més que els valors teòrics reflectits i exigits per la normativa de la Unió Europea), va ser percebuda com una crisi única (1) i puntual, acotada en el temps (2). Tot el contrari del cas convergent, en una situació de certa interinitat des de poc després del congrés de Reus del partit (2012), i amb un reguitzell de notícies i fets que han perjudicat molt greument la imatge de la força política.

Oriol Pujol va delegar les seves tasques com a Secretari General de CDC
I en tercer lloc, perquè precisament fruit de que el dieselgate de Volkswagen va ser considerat per part dels clients (i dels accionistes), com un fet puntual i aïllat, la companyia no va canviar de marca. De fet, el sector automobilístic és en part una excepció en els patrons de consum, ja que és dels pocs sectors on es premia l'estabilitat i les marques històriques respecte les noves companyies. O dit al revés, moltes altres companyies van desaparèixer o canviar de nom arran de severes crisis, accidents o problemes de reputació de marca: Spanair, GermanWings (ara EuroWings), o Costa Cruceros (ara només Costa), per citar-ne només 3 en l'àmbit del sector del transport. De fet, la llista de marques (i companyies) que han desaparegut precisament per errors, crisis o simplement manca d'èxit de la seva oferta és tant llarga, que referma, un cop més, com d'erroni és l'exemple de VW per comparar-ho amb el cas de Convergència.