diumenge, 21 d’octubre de 2018

El futur de l'Aeroport del Prat: ampliació i complementarietat amb l'aeroport de Girona

El model aeroportuari de Catalunya s'enfronta davant dos reptes fonamentals. D'una banda, la revitalització dels aeroports propis de la Generalitat, Lleida i La Seu, i de l'altra, la resposta a la impressionant demanda d'El Prat i les seves diferents vies d'ampliació. Sobre els aeroports secundaris catalans n'he parlat aquí, entre altres articles, i el futur passa per les polítiques comercials i d'incentius d'implementació empresarial que es poden fer des de Catalunya, ja que tenen autonomia comercial i tarifària de tot tipus. Avui em centraré a la resposta d'AENA al creixement d'El Prat.

Creixement de passatgers per tipologia al Prat. Font: AENA.
Ja fa quatre anys, el llavors CEO de Vueling, Àlex Cruz, posava una veu d'alarma sobre la necessària ampliació de l'Aeroport del Prat. Alertava del creixement continu tant pel que fa al tràfic de passatgers com, sobretot, d'operacions d'aeronaus per hora. El primer problema caldria afrontar-lo o bé amb la construcció de la nova Terminal T1S, o bé amb una millora de les connexions amb Girona i Reus. I pel que fa al segon problema, aquest tenia una molt més difícil solució, ja que a la saturació dels slots (disponibilitat d'enlairaments i aterratges) a les hores punta no se li podia donar resposta sense una reconfiguració de les 3 pistes d'El Prat, o bé sense la construcció d'una 4a pista, a qual problema més complicat des d'un punt de vista mediambiental. Sobre l'ampliació d'El Prat n'he fet un detallat anàlisi aquí i aquí, i a continuació veurem els plans d'AENA al respecte.

Mapa de les principals inversions previstes a l'aeroport del Prat.
Fa pocs dies AENA presentava el seu pla estratègic 2018-2021, que bàsicament busca optimitzar la seva rendibilitat per tal d'afrontar en termes de costos i d'inversions, la previsió d'increment de passatgers (el doble) a nivell mundial fins al 2036, especialment pel que fa a les destinacions internacionals.

Concretament pel que fa al Prat, AENA planteja en l'escenari 2017-2026 unes inversions conjuntes de fins a 1.264 milions d'euros, destinades a la remodelació del dic sud de la T1 (ja adjudicades), la nova terminal T1S (satèl·lit) i la corresponent nova plataforma per a l'estacionament de les aeronaus i, aquí la novetat, el desenvolupament complementari de l'aeroport de Girona. Anem a pams:

Esquema de les obres de remodelació del dic sud de la T1.
La remodelació del dic sud de la T1 té com a objectiu adaptar (o transformar) part de l'actual Terminal 1 que ara es destina a vols nacionals o Schengen, per tal que puguin acollir vols internacionals, amb una separació específica del flux de viatgers, els controls de passaports necessaris, i amb més portes d'embarcament amb finger fent les operacions de càrrega i descàrrega de passatgers el més ràpides (element clau per a la rendibilitat d'aquests vols) i còmodes possible. Es tracta doncs d'adaptar una major part de la T1 als vols internacionals de la que es va preveure en el disseny inicial de la terminal, en conseqüència amb l'increment espectacular dels passatgers internacionals.

La nova terminal satèl·lit, que es situarà davant de la punta d'espasa de la T1 i que quedarà connectada amb un tren autònom, com succeeix entre la T4 i la T4S de Barajas, és la joia de la corona de l'aeroport barceloní. Una terminal amb capacitat per a 15 milions de passatgers / any (elevant la capacitat global de l'aeroport dels 55 actuals als 70 milions), amb 16 portes d'embarcament (totes elles amb finger), destinades als vols internacionals i intercontinentals, d'una manera similar a la T4S de Madrid (són els vols intercontinentals on el passatger arriba abans i s'hi està més estona a l'aeroport i per tant, se'l pot enviar a un terminal més llunyana, que alhora millorarà la operativa de les aeronaus més voluminoses i guanyant així rendibilitat).

Derivada d'aquesta nova terminal hi ha dues inversions complementàries: la connexió (soterrada, és clar), entre la T1 i la T1S, mitjançant un tren autònom, i la creació d'una nova plataforma per a l'estacionament i la operativa de les aeronaus a la nova T1S.

Dues actuacions complementàries finals són el nou edifici d'aparcament per a vehicles a la T1S (es busca així reordenar i optimitzar la demanda d'aparcament per a les places propietat d'AENA (ara atomitzat en moltes companyies low-cost que operen fora aeroport), i el nou desenvolupament urbanístic (sobretot comercial i hoteler) dels terrenys d'AENA al voltant de l'aeroport als quals encara se'ls hi pot donar ús en funció a la seva categoria urbanística... o el què és el mateix, treure la màxima rendibilitat possible al sòl encara disponible.

Mapa de les inversions previstes a l'aeroport de Girona.
I finalment, la gran novetat: l'aposta per a la complementarietat d'el Prat amb l'aeroport de Girona. Fins al punt que les inversions planificades a Girona s'adjunten al propi pla estratègic d'El Prat, com hem vist. Es tracta aquí de l'ampliació de l'actual terminal de passatgers (amb una capacitat teòrica d'uns 20 milions de passatgers / any, si bé només n'han arribat a circular uns 5 milions en el seu millor any), la conseqüent ampliació de la plataforma d'estacionament i d'operacions de les aeronaus i, el més important, la creació d'una estació senzilla (baixador) a la línia d'Alta Velocitat, ubicada a 500 metres de l'aeroport, i que aquesta mateixa setmana el nou govern del PSOE refermava el seu compromís, on a més, ja hi ha un PAET (una estació tècnica per al desviament de trens d'alta velocitat), o el què és el mateix, només caldria d'una inversió mínima.

Tot això, és clar, al mateix temps que segueixen les obres de l'estació d'Alta Velocitat al Prat, i de l'arribada de rodalies fins a la T1, línia que el govern vol adjudicar a FGC i que es planteja un sistema com el frustrat a la L8 de Madrid, on es pugui facturar l'equipatge directament a l'estació d'origen (Sants o Passeig de Gràcia). Aquí resulta paradoxal que el TGV arribarà directament a l'aeroport de Girona (on el traçat passa pel costat de l'aeroport) i no pas a l'aeroport del Prat, on hi haurà un ramal d'ample internacional des de la nova estació d'El Prat de Llobregat.

El que es tracta, en definitiva, és fer front a la necessitat de que grans infraestructures aeroportuàries tinguin un aeroport ben connectat on desviar fàcilment els vols en cas de problemes meteorològics, tècnics o de tot tipus (que fins ara també es desviaven a Reus) (1), de donar espai al creixement dels vols Schengen de low cost punt a punt sense connexió amb altres vols un cop la T2 s'apropi al seu límit de creixement (de companyies com Ryanair o Easyjet, per exemple) (2), i disposar d'una virtual 4a pista davant els problemes de saturació en determinades hores del dia (especialment entre 6 i 8 del matí) (3), per bé, és clar, que no tots els vols són tècnica i logísticament desviables a qualsevol aeroport, és clar.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Com els governs espanyol i català han comunicat els seus primers 100 dies de govern? Anàlisi comparatiu. (I)

El govern català del president Quim Torra i del president espanyol Pedro Sánchez sembla que corren una mena de sort o destí paral·lel (segurament no desitjat). Al fet dels evidents vasos comunicants (i d'estabilitat) entre la política catalana i espanyola, se li afegeix el fet de que tots dos van començar el seu camí en dates molt pròximes. Així doncs, l'1 de juny d'enguany es culminava amb èxit la primera moció de censura de la història espanyola post-transició. I un dia després, el consellers del govern català prenien possessió després de l'atzucac de no poder nomenar als consellers a l'exili i empresonats. En els propers articles, més enllà de les moltes diferències que fan no comparables La Moncloa amb el Palau de la Generalitat, ens fixarem amb com tots dos governs van assumir comunicativament la "fita" dels seus primers 100 dies d'executiu.

Fotograma del vídeo-missatge de Pedro Sánchez.
El passat 8 de setembre, Pedro Sánchez publicava al seu compte de Twitter i de Facebook un vídeo en primera persona, en una posada informal des del seu despatx de La Moncloa, un primer balanç dels seus 100 primers dies. Un vídeo que per cert, no va publicar a Instagram (degut a la durada del vídeo, superior als 60 segons màxim que permet aquesta xarxa social, tot i que ho hauria pogut esquivar via el seu compte de InstagramTV... però tot fa pensar que no disposaven del vídeo en format vertical tal i com exigeix aquesta xarxa), ni a Youtube (canal que s'ha quedat stand-by després de les eleccions) ni a LinkedIn (on la seva presència podria millorar passant a ser un compte corporatiu, i no pas un perfil). Un vídeo que, per cert, a Twitter només va comptar amb 2.316 retuits i a Facebook 1.376 comparticions. Aposto a que això és degut a que la maquinària de ciber-activisme del PSOE no està (o estava) del tot afinada.

Un a un els convidats van desfilar pel photocall que dóna accés a l'auditori.
9 dies després, el 17 de setembre, el president espanyol (i assumint les despeses La Moncloa), convocaria a tota la societat civil madrilenya en un acte a la Casa América de Madrid, on hi assistirien, a banda del seu govern en ple, empresaris (Ibex35 inclòs), líders sindicals, intel·lectuals, directors de diari i líders d'opinió, i fins i tot influencers. L'acte comptaria amb 3 parts: una benvinguda als convidats als jardins de la Casa América, amb photocall inclòs, la conferència en sí, relativament breu (35 minuts), del president espanyol (podeu veure aquí el vídeo), i un cocktail posterior per als convidats, aquest sí, tancat als mitjans de comunicació.

Fotos com aquesta serien impossibles sense la distribució pensada aquí.
En total doncs, 90 minuts aprofitats en global de la millor manera possible. Primerament perquè l'acte estava dissenyat de tal manera que abans d'accedir a l'auditori en sí (amb una capacitat de 330 butaques, o el què és el mateix, molt fàcil d'omplir amb un públic selecte que no es pot negar a una invitació de Protocol de La Moncloa), calia desfilar pels jardins, on s'havia situat el photocall amb la marca "avanzamos" i el logotip de l'acte i on, és clar, s'hi amuntegaven a les escales els reporters gràfics i les unitats de directe (o stand-up) de les televisions. Això és especialment útil, no només per donar-li un caire més distès a una conferència política, sinó i sobretot, per tal que tots els convidats hagin de ser fotografiats pels reporters gràfics abans d'entrar a l'acte. I és que... quin sentit té convidar a una personalitat a l'acte sinó li pots "obligar" a fer-se una fotografia a l'acte, i més encara, amb el logotip i eslògan que tu has dissenyat per a aquell esdeveniment?

La foto més important de l'acte en termes de comunicació política.
Entre els convidats, la llista semblaria potent però només previsible sinó féssim menció a la presència de "Los Javis", sens dubte els creatius, productors i empresaris del món del cinema de moda a Madrid i a tota Espanya. Tant és així que aquesta foto, la del president espanyol amb la parella de moda, va ser una de les més importants (sinó la més important) mediàticament d'aquell dia. Tot un gest per al votant cosmopolita, consumidor de Netflix, jove, i LGTBI.

Tota l'escenografia es va dissenyar específicament per a l'acte.
En segon lloc, l'acte va ser doblement aprofitat perquè la conferència, breu, no va servir només de balanç dels primers 100 dies de l'agitat govern socialista, sinó també per llançar una mesura sobre els quals tots els demés s'hi haurien de pronunciar: la supressió (parcial) dels aforaments a l'Estat Espanyol. O el què és el mateix, marcar l'agenda mediàtica i política de les següents jornades. A més, l'acte comptava amb una escenografia feta a mida aprofitant l'enquadrament de càmera, però no només del pla principal (el directe), sinó també
Tota l'escenografia es va dissenyar per a les càmeres.
dels secundaris a esquerra i a dreta. És a dir, no només es va dissenyar una escenografia específica per a aquell esdeveniment (1), sinó que a més, aquesta va estar molt més pensada per a les càmeres de fotos i sobretot de televisió, que no pas dels assistents que van omplir l'acte (2). Un gest tant obvi com sovint passat per alt.

I finalment, i com a gest d'agraïment a l'assistència i, en conseqüència, suport encara que sigui implícit i no volgut, al president, els assistents van poder fer networking entre sí, fotos incloses amb el president Pedro Sánchez, és clar.

Imatge de l'auditori de la Casa América.
En definitva doncs, els estrategues de la moncloa van convertir una fita més o menys ordinària, els 100 dies, en un esdeveniment on, si bé la excusa eren els 100 dies de govern socialista, aquest va anar molt més enllà, al treure-li to tel suc mediàtic, comunicatiu i de relacions públiques possible.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Com treure-li tot el suc a Instagram per guanyar les eleccions?

Incomprensiblement encara hi ha candidats i institucions que ignoren Instagram.
Encara avui, quan parlem de xarxes socials i política, molts pensen bàsicament en (quant no, només) Twitter. Una concepció que suposa un doble error. En primer lloc per la pròpia audiència de Twitter, que si bé compta amb una gran popularitat, ha quedat desbancada com a 4a xarxa social en número d'usuaris a Catalunya, per sota de Whatsapp, Facebook i Instagram (per aquest ordre). I en segon lloc perquè si la comunicació política del segle XXI es basa en les emocions (imatges i vídeos) i en la micro-segmentació dels mercats electorals... Twitter és, de molt llarg, la pitjor xarxa en tots dos aspectes. Més encara, la xarxa social creada al 2006, compta amb una amplíssima popularitat entre el món dels periodistes i dels mitjans de comunicació, sí, però a nivell d'usuaris és una xarxa social fonamentalment de gent ja pre-polititzada i on, per tant, hi ha poc marge per a la persuasió.

Al mateix temps Instagram ha experimentat un autèntic boom en els darrers anys, fins al punt de superar àmpliament a la teòricament totpoderosa Twitter. Aquesta xarxa, creada en un garatge al 2010, combina com cap altra els dos factors vitals de la comunicació política de la nostra era: emocions (via fotos i vídeos) i micro-segmentació, especialment arran de la compra per part de Facebook al 2011. És per això que avui em vull aturar en 3 exemples de bon ús d'aquesta xarxa social des d'una perspectiva política i electoral.

El portaveu del PP a Madrid fa un ús brillant d'Instagram.
Comencem pel més llunyà a casa nostra. José Luis Martínez Almeida esdevingué el portaveu del PP a l'Ajuntament de Madrid quan Esperanza Aguirre va dimitir dels seus càrrecs. De sobte un absolut desconegut per a l'opinió pública (també madrilenya) passava a liderar el primer grup de l'Ajuntament, i havia de lluitar contra la mediàticament totpoderosa Manuela Carmena. I per si tot això fos poc, fer-ho sabent que molt probablement no serà el candidat del PP a Madrid al 2019. Un panorama no gaire encoratjador, sens dubte.

Enregistrar vídeos en un despatx és senzill i només requereix d'un smartphone.
I com començar amb tot aquest panorama? De la manera més sincera, humil i senzilla possible: presentant-se mitjançant un vídeo blog (tant a Instagram com a Youtube) i reconeixent en el seus vídeos que "seguramente la mayoría no me conocéis". Des de llavors ha utilitzat aquest format de vídeos senzills, curts i directes per fer arribar la seva acció política. A més, la majoria d'ells estan fets des del seu despatx, fet que aporta dues avantatges: facilita la gravació del vídeo des d'un senzill smartphone i sobretot la captació del so, i transmet una imatge de feina i lideratge que de ben segur li són útils a un polític desconegut com ell. És així com aprofita aquesta xarxa per comentar l'actualitat política de Madrid. Una fórmula senzilla i útil. A més, des de l'aparició fa pocs mesos de la possibilitat de classificar les stories d'Instagram, el líder popular ha utilitzat a fons aquesta opció, fent també que no es "perdin" en el temps les publicacions en aquest format.

Només hi ha però un petit gran "però". I és que si bé el candidat li treu molt bé el suc a Instagram... no arriba als 1.500 seguidors (en una ciutat de 3,1 milions d'habitants)... una xifra més que ridícula, sobretot tenint en compte els enormes pressupostos amb que compten els grups municipals a les ciutats més grans i, per tant, la possibilitat de fer publicitat de les seves publicacions i del seu perfil. Però per si algú cregués que el PP no fa publicitat d'un líder al qual no sap si l'hauran de votar o no... el partit tampoc compta amb un compte propi (PP a Madrid ciutat) on, aquí sí, fer una campanya publicitària (i repicar els continguts del seu fins ara líder) tant incisiva com ho és el seu portaveu... entre els poquíssims seguidors que té.

També potser per això no ha adaptat el seu compte d'Instagram personal a Instagram Business, una funció que, a banda d'oferir opcions de contacte amb el candidat (telèfon, e-mail i direcció física), permet obtenir estadístiques de visualitzacions i interacció amb els continguts.

Exemple de story de Ximo Puig.
Segon exemple: Ximo Puig. En vàries ocasions (aquí i aquí) he parlat de l'estratègia de comunicació del govern i del president valencià. I pel que fa al seu compte d'Instagram, el destacat en el seu cas són, sens dubte, les stories, que si bé tenen una audiència encara inferior a la dels posts (gràfic), estan creixent espectacularment i convé tenir-ho en compte. En el cas de Puig, ho utilitza per publicar dos tipus de continguts molt poc explorats en les xarxes socials dels líders polítics. Em refereixo a la seva agenda pública i, sobretot, als reculls de premsa de l'obra de govern, en aquest cas del País Valencià.

Aquesta idea, la de vendre l'obra de govern mitjançant un peculiar "recull de premsa" en format de foto-composició a Instagram, té un efecte que no se'ns pot passar per alt: quan és un mitjà de comunicació (i més si és un mitjà reconegut) el qui explica la nostra obra de govern, resulta molt més creïble que no pas si l'explicació la fem nosaltres mateixos. Brillant.

D'altra banda però, no està clar quin és el rèdit de publicar diàriament l'agenda pública d'un líder polític a les xarxes socials (i menys encara si per fer-ho hem de fer un encàrrec a un dissenyador per tal de que quedi bonic amb el conseqüent ús de recursos), però dit això, les històries d'Instagram són un lloc ideal on posar aquest contingut, atès que els espectadors ho consumeixen a l'instant i la publicació caduca al cap de 24h (què és la idea). I al inrevés, té poc sentit publicar la nostra agenda pública d'un dia en formats que no garanteixen el consum ràpid i caducitat en poques hores, com ara les publicacions tradicionals a instagram, o els posts al Facebook.

En la banda negativa del compte del president de la Generalitat Valenciana hi destaca el fet de que tampoc utilitza la publicitat (quan de fet ell sí serà el candidat d'unes eleccions que poden tenir lloc al maig del 2019 sinó abans) (1), només segueix a 110 altres comptes d'Instagram (2), i no utilitza les eines de classificació que permet Instagram per a les stories... on podria ordenar les seves publicacions efímeres per àrees sectorials o per territoris, per exemple (3).

L'alcalde d'Igualada s'està aficionant a fer paelles.
Tercer i darrer exemple: La paella de l'alcalde d'Igualada i president de la Diputació de Barcelona, Marc Castells. Molts clients que són líders polítics i candidats em pregunten què poden fer per créixer en seguidors a Instagram, i aquí la resposta és ben senzilla: posar-hi continguts on apareguem nosaltres (un post on apareixem nosaltres, sobretot si és en primer pla i acompanyats, sempre tindrà més m'agrada que una publicació d'un paisatge o d'una infraestructura, etc) (1), i aprofitem aquesta xarxa per posar-hi continguts personals (2). A banda, és clar, de les estratègies de viralització que passen perquè nosaltres seguim a tots els comptes rellevants del nostre mercat electoral (1), geo-posicionem sempre les publicacions (2), i fem un ús (moderat) dels hastags (3), entre altres.

A més de l'exemple de la paella de l'alcalde d'Igualada, podem trobar altres exemples de líders polítics i candidats que han sabut aprofitar aquesta xarxa per apropar-se als seus electors mitjançant la publicació de continguts personals (és el cas del Dídac Nadal, candidat a l'alcaldia de Tarragona pel PDeCAT, on publica multitud de fotografies seves fent esport, en el que sembla més l'Instagram d'un IronMan que no pas el d'un candidat... una estratègia intel·ligent i que encaixa amb el seu perfil), o combinant totes dues estratègies: continguts personals + fotografies pròpies, com ara el cas de Meritxell Roigé, alcaldessa de Tortosa i candidata a la re-elecció, qui fa un dels usos més complets i equilibrats d'aquesta xarxa social: obra de govern, política i activitat d'alcaldessa (1), fotografies on apareix preferentment acompanyada de veïns (2), i continguts personals i familiars, especialment amb la seva filla (3).

En resum doncs, Instagram no només ha desbancat a Twitter pel que fa a número d'usuaris (particularment a Catalunya), sinó que és l'eina idònia per treballar dos dels vectors que requereix la comunicació política i electoral de la nostra era: emocions i micro-segmentació.