dimecres, 12 d’octubre de 2016

Per què els partits, quant més es democratitzen, més es tanquen en sí mateixos?

El títol d'aquest article pot semblar una contradicció en sí mateixa, però com intentaré explicar aquí, el sistema polític català (i espanyol), i sobretot, la legislació electoral, porta a trobar-nos amb aquesta paradoxa. Veiem-ho.

Les primàries poden tenir un efecte contraproduent sobre els votants
En els darrers anys hem vist com s'accentuava a tots els partits polítics, les pressions a favor d'una major participació interna per part de la seva militància, tant per a la elecció dels seus respectius líders, com pel que fa a la participació en la estructura interna dels mateixos. Tant és així que en els darrers 4 anys la majoria de partits han passat d'una elecció del seu màxim líder per part d'un cens limitat i indirecte de la militància, a sistemes de primàries, amb major o menor intensitat. Però tenen conseqüències aquests canvis en els mecanismes de decisió i elecció en la vida interna dels partits, i sobretot, dels seus líders i aspirants? Aquesta és la primera clau per plantejar aquesta paradoxa.

A mesura que els partits s'han anat democratitzant, els candidats, aspirants i líders dels mateixos han hagut d'anar adaptant les seves agendes i mètodes de treball per tal d'apropar-se molt més a aquells qui són els responsables de donar-los-hi o treure'ls d'un determinat càrrec. Així doncs, la vida interna de partit de retruc ha resultat ser molt més intensa, participativa i rica, en el sentit que més militants tenen capacitat de decisió sobre més càrrecs, orgànics o electes. En conseqüència, tot aspirant a qualsevol càrrec que passi per la elecció de la militància del partit, haurà de dedicar temps, recursos i estratègia a seduir als militants als quals li demanarà posteriorment el vot. En altres paraules: la democratització dels partits ha disparat els incentius per tal que els seus líders dediquin temps i esforços a mantenir contacte amb la seva respectiva militància.

Però que passa amb els votants, fidels, convençuts, o potencials i remots dels mateixos partits polítics? Òbviament el temps de tota persona és finita i com veurem, un factor va en detriment d'un altre.

Imaginem que un diputat a un parlament autonòmic, al congrés, o regidor, aspira a un determinat càrrec al seu partit. Per tal d'aconseguir-ho, haurà de sumar la majoria de vots dels militants (o associats) al seu municipi, circumscripció, o tot el país (no importa aquí la mida del territori del cos electoral a participar). En conseqüència, haurà de dedicar-hi recursos (una mínima campanya), esforços i sobretot, temps, a conèixer, conversar, interaccionar, escoltar i emfatitzar amb els seus militants. Però al mateix temps, aquest candidat, forma part d'una llista que ha sigut votada de manera tancada (vot a una sola candidatura) i bloquejada (no es pot marcar o ordenar les preferències dins dels diferents noms que conté). Això vol dir que l'elector, no va tenir cap possibilitat de discriminar (en positiu o negatiu) al representant que ara aspira a un càrrec al partit, ja que el sistema electoral li impedeix.

Fem-nos aquesta pregunta: quins incentius té un diputat (al Parlament o al Congrés), o un regidor, per dedicar recursos, energies i temps als seus votants si aquests no tenen cap forma de discriminar-lo (positiva o negativament) quan venen unes eleccions, més enllà de votar o no al seu partit, i per tant, a tota la llista en bloc, sense fer-hi cap canvi?

Com el lector haurà deduït, aquesta paradoxa es posa més de manifest quan els partits es democratitzen, en el sentit que, mentre que els candidats a ocupar càrrecs de tot tipus al partit tenen incentius clars per dedicar recursos de tota mena als seus militants (els qui hauran d'escollir-los per al càrrec a l'organització), no disposen d'incentius per dedicar recursos als electors que no són militants del seu partit.

Posem aquest exemple encara més clarament: si hom és regidor o diputat, i vol aspirar a un determinat càrrec al seu partit en el proper congrés que es celebrarà als propers mesos, quins incentius tindrà per dedicar recursos (sobretot temps) als seus electors, quan de fet, no el podran discriminar positivament a la llista electoral, ni aquests podran decidir sobre el càrrec al qual hom vol aspirar?

En resum, la paradoxa consisteix en que, quan més democràtics i participatius són els partits polítics, més incentius tenen els seus candidats a dedicar recursos (temps) als seus militants i, per contra, menys incentius tenen en dedicar recursos als seus votants no-associats, ja que aquests, ni decideixen sobre el càrrec en qüestió, ni tenen cap capacitat per discriminar al candidat (com ara, situant-lo més amunt o més avall d'una llista electoral).

En conseqüència, la democratització dels partits polítics pot portar, de retruc, a l'allunyament entre aquests i els seus representants no-militants, un efecte invers al que es vol aconseguir, és clar, amb la democratització interna dels partits polítics.

D'això se'n deriva que necessitem, encara més, una reforma del sistema electoral que doti d'incentius als representants, per tal que dediquin recursos als seus electors, mitjançant circumscripcions més petites (que apropin representant i representat), llistes obertes (poder optar entre candidats de diferents forces polítiques) o desbloquejades (podent destacar o descartar noms d'una mateixa candidatura). Així, els representants, seguiran tenint incentius per dedicar recursos al contacte amb els seus electors, ja que aquests sí participaran, d'alguna manera o altra, en la posició política del seu representat.

diumenge, 21 d’agost de 2016

Hotels o pisos turístics? Què és millor per a les ciutats i el seu impacte socioeconòmic?

Avui el 324 publica una notícia al voltant de l'impacte socioeconòmic dels pisos turístics, concretament a Barcelona, així com de la derivada respecte el mercat del lloguer de pisos convencional. Tot plegat arran de l'estudi de la patronal turística hotelera espanyola EXCELTUR sobre aquest tema.

Nombre de turistes en els diferents allotjaments. Font.
De fet, el fenomen del pis turístic no ha parat de créixer en els darrers anys a tot l'Estat Espanyol, amb un creixement del número d'estrangers allotjats en aquesta oferta turística del 59,7% en el període 2010-2014, fins als 7.403.152 estrangers allotjats en pisos turístics (HUT) a Espanya al 2014. Si ens fixem en el cas de Barcelona, el número de turistes (sigui quina sigui la nacionalitat del turista) en HUTs al 2014 va ser de 198.060, en comparació amb els 7.874.941 de turistes que es van allotjar en hotels el mateix any. El creixement a la ciutat comtal dels turistes allotjats en HUTs ha sigut encara més espectacular: +216% en el mateix període (2010-14).

Nombre d'establiments per tipologia. Font.
Pel que fa al nombre d'establiments turístics per tipus, a l'Estat Espanyol hi havia al 2014 2.725.134 HUTs, i 1.433.262 hotels. En el cas barceloní (ciutat), teníem 373 hotels i 9.606 HUTs. Una xifra d'habitatges d'us turístics que no ha crescut de llavors, ja que al 2014 va començar la moratòria i, per tant, la congelació del número de HUTs a la ciutat de Barcelona, decidida per l'alcalde Xavier Trias. Així mateix, Al 2015 hi havia 8 hotels més que al 2014, quan va començar la moratòria hotelera a tota la ciutat que va decretar el govern d'Ada Colau.

De fet, aquí trobem una diferència fonamental entre els mandats Trias i Colau: mentre Trias va decretar una moratòria en el número de HUTs a tot Barcelona, però no pel que fa al creixement del número d'hotels a la ciutat (excepte Ciutat Vella), Colau no només ha prosseguit amb la moratòria dels pisos d'ús turístic, sinó que l'ha ampliat al sector hoteler, congelant-ne també el creixement. Però quina diferència hi ha entre una decisió i l'altra? Quina diferència hi ha entre l'impacte econòmic a la ciutat que tenen els HUTs i els hotels?

Evolució de la població i dels preus de l'habitatge. Font.
Els pisos turístics, o millor dit, la conversió d'habitatges d'ús residencial per a ús turístic, té un enorme efecte d'escalfament (increment) dels preus dels habitatges, tant de compra com de lloguer, així com en la centrifugació (expulsió) dels veïns a les zones amb més pressió turística i de HUTs. És així com en el període 2010-14, Ciutat Vella i l'Eixample han perdut el 3,6% i el 0,9% de residents, respectivament, mentre que el preu de venda de l'habitatge a ambdós districtes s'ha disparat un 24,5% i 9,4%, respectivament. Una xifra que es veu encara més cara si comparem el rendiment d'un habitatge de lloguer amb un HUT: el rendiment d'un habitatge destinat al lloguer residencial convertit a allotjament turístic és un 126% més elevat després de la conversió, a Barcelona, i un 43% a Madrid. És així com els propietaris d'habitatges tenen, és clar, molts més incentius a destinar els seus habitatges a HUTs enlloc de lloguer i, indirectament, enlairar els preus del lloguer d'habitatges a la ciutat.

Impacte econòmic de les diferents tipologies d'establiments turístics. Font.
Analitzem ara l'impacte econòmic de la oferta turística reglada (hotels, càmpings i allotjaments rurals), en comparació amb els habitatges d'ús turístics. Si observem el gràfic, veurem com en totes i cadascuna de les tipologies d'impacte econòmic (directe, indirecte i induït), la oferta turística reglada (principalment hotels) té un impacte econòmic un 84,8% superior als habitatges d'ús turístic. És així com, l'impacte econòmic diari a l'Estat Espanyol d'un HUT és de 80,4€, enfront dels 148,6€ dels establiments turístics reglats.

Creació d'ocupació dels diferents establiments turístics. Font.
Finalment, recupero aquí l'article sobre la creació d'ocupació del sector hoteler, per categories i per salaris, i ho comparem ara, amb la creació d'ocupació dels habitatges d'ús turístic. Si observem l'estudi d'EXCELTUR, els allotjaments que menys ocupació generen, i de molt llarg, són els habitatges d'ús turístic, amb 2,2 llocs de treball per cada 100 places en els HUTs no urbans, i 3,7 en els HUTs ubicats a les ciutats. Enfront d'això, els Hostals i Pensions generen 13,3 llocs de treball per cada 100 llits, i els hotels creen entre 15,4 i 26,3 llocs de treball per cada 100 places hoteleres. Dit d'una altra manera, els hotels generen entre 4 i 7 vegades més llocs de treball (en funció de la categoria) que no pas els habitatges d'ús turístic.