diumenge, 19 de febrer de 2017

Perquè Convergència no és Volkswagen

Un dels arguments més utilitzats pels contraris al canvi de nom (1) i creació d'un nou partit (2) successor de Convergència Democràtica de Catalunya, és el següent: "les crisis sistèmiques en els partits no s'han de resoldre obligatòriament fent un nou partit o canviant la marca, i el millor exemple el trobem en Volkswagen, on després de l'escàndol del dieselgate, la companyia no va canviar de nom i ara, torna a ser el líder europeu de vendes d'automòbils".  Una afirmació tant poc rigorosa com senzilla i fàcil de calar entre determinats sectors convergents. Per desmentir aquesta afirmació podem utilitzar desenes d'arguments, però em centraré aquí en els més importants.

VW va falsejar dades sobre emissions dels seus vehicles dièsel
En primer lloc, un partit polític res té a veure amb una companyia automobilística, i més encara, el comportament dels votants d'un partit no és comparable amb el comportament dels clients de Volkswagen, sinó, i en tot cas, amb els seus accionistes. Això és tant fàcil de deduir com que els valors, exigències, demandes i comportaments esperables per part dels electors (especialment els no-militants) cap a un partit polític és radicalment diferent que allò que esperen, demanen, exigeixen i anhelen amb un determinat vehicle, entre altres motius perquè els ciutadans se senten no clients, sinó accionistes (propietaris) del comportament dels partits polítics, més encara en els casos que aquests ostentin responsabilitats de govern, com és el cas, és clar.

En segon lloc, perquè la crisi de Volkswagen (recordem-ho, el frau en part dels motors dièsel de la companyia, tal que contaminaven molt més que els valors teòrics reflectits i exigits per la normativa de la Unió Europea), va ser percebuda com una crisi única (1) i puntual, acotada en el temps (2). Tot el contrari del cas convergent, en una situació de certa interinitat des de poc després del congrés de Reus del partit (2012), i amb un reguitzell de notícies i fets que han perjudicat molt greument la imatge de la força política.

Oriol Pujol va delegar les seves tasques com a Secretari General de CDC
I en tercer lloc, perquè precisament fruit de que el dieselgate de Volkswagen va ser considerat per part dels clients (i dels accionistes), com un fet puntual i aïllat, la companyia no va canviar de marca. De fet, el sector automobilístic és en part una excepció en els patrons de consum, ja que és dels pocs sectors on es premia l'estabilitat i les marques històriques respecte les noves companyies. O dit al revés, moltes altres companyies van desaparèixer o canviar de nom arran de severes crisis, accidents o problemes de reputació de marca: Spanair, GermanWings (ara EuroWings), o Costa Cruceros (ara només Costa), per citar-ne només 3 en l'àmbit del sector del transport. De fet, la llista de marques (i companyies) que han desaparegut precisament per errors, crisis o simplement manca d'èxit de la seva oferta és tant llarga, que referma, un cop més, com d'erroni és l'exemple de VW per comparar-ho amb el cas de Convergència.

dissabte, 11 de febrer de 2017

Per què ens hauríem de fixar en el model del PP? (I)

Quan parlem del PP des d'una perspectiva catalana ho fem sovint (i poder és inevitable) des d'un doble apriorisme. D'una banda perquè en el mapa socio-polític català existeix un eix de conflicte més que en el cas de la resta de l'Estat (l'eix nacional, Catalunya - Espanya o com es vulgui dir), i de l'altra, per l'evident anticatalanisme que el PP ha utilitzat sovint per guanyar vots, a la resta d'Espanya. Sobre aquest segon element convé recordar que si el PP es pot permetre electoralment un discurs anticatalanista, és perquè no necessita treure un excel·lent resultat a Catalunya (en forma de diputats al Congreso), per arribar a la Moncloa, a diferència del PSOE.

Mariano Rajoy presenta la seva candidatura al XVIII Congrés del PP
Però si eliminem aquests dos condicionants, observarem un partit que, tot i els escàndols (sent suaus) de corrupció (1) i l'embestida de l'onada de la nova política (2), ha sabut sobreviure (quan no reforçar-se més encara) a la crisi del model de partits dels darrers anys, tot i ser una força política que dista molt de ser una bassa d'oli interna (3) (aquest cap de setmana mateix el partit ha salvat per la mínima a MD. De Cospedal de repetir com a secretària general, en plena guerra freda contra la seva rival, S. S. de Santamaría). I tot això amb un líder molt mal valorat, Mariano Rajoy, i que no brilla per la seva capacitat comunicativa, precisament (4). Com ho han aconseguit?

Gran part de la resposta la trobarem en els factors externs imputables al context polític-electoral dels seus rivals, sens dubte, però hi ha elements propis que destacaré en aquest article.

En primer lloc, una definició clara, meridiana de l'espectre ideològic i la oferta electoral del PP al conjunt dels espanyols (cas català a banda): El PP és el partit que s'ofereix a tots els votants que van des del centre i fins a la dreta. Així de clar, senzill, i nítid. I aquesta definició també la podem fer en negatiu: El PP no buscarà mai atreure a votants d'esquerres o centre-esquerres (1), ni tampoc a votants d'extrema dreta (2). El seu discurs és clar, entenedor, conegut, i sobretot, fiable (en el sentit que no causa sorpreses). Un missatge tant clar que ultrapassa als seus propis portaveus (líders) i els ve a complementar en aquelles competicions electorals on els líders no sumen tant com la pròpia oferta electoral del partit

Comitè de Direcció del PP.
En segon lloc, perquè tot i tenir conflictes interns (la guerra civil Cospedal - S. de Santamaría comença al mateix consell de Ministres i acaba amb els quadres provincials del PP, per no parlar de les famílies properes a Aguirre, o a Aznar), ha sabut donar una imatge de relativa cohesió interna, i amb un equip directiu que funciona, està equilibrat i no és qüestionat a nivell intern, al contrari, format per MD. De Cospedal, F. M. Maíllo, Pablo Casado, Javier Maroto, Andrea Levy, i en presència de veterans com Javier Arenas (tot ell acaba de repetir exactament igual en el congrés del PP a La Caja Mágica, per cert.

Evolució dels logotips del PP. Font.
En tercer lloc perquè el PP ha buscat insistent i descaradament donar una imatge de modernitat. No només en voler situar als joves Maíllo, Casado, Maroto i Levy, sinó que en la mateixa actualització del logotip de la formació (que recorda a Apple, segons el seu responsable de comunicació) els populars han eclosionat en la imatge d'allò que volen transmetre: un partit modern, solvent i fiable, amb una oferta electoral clara, però fugint de l'agressivitat i sense provocar rebuig.

I en darrer terme, perquè un cop definida la oferta electoral (1), els lideratges (2) i l'estil o el format (3), això els hi ha permès un cert desacomplexament en les seves propostes i en la seva manera de fer. Des de la creació d'una ruta social (poc més que un programa de visites i seguiment a entitats, ong's, empreses, etc), fins a la introducció (per bé que tímidament) de conceptes tant polèmics com la maternitat subrogada. De fet, això ens serveix per afegir un matís. Hi ha altres partits que han plantejat una oferta política similar a la del PP (penso amb Unió, per exemple), però el PP s'ha sabut adaptar al context polític de cada moment, també des d'un punt de vista ideològic, i és que la coherència duta a l'extrem (no canviar en cap moment, mai, cap plantejament polític i no adaptar-se també ideològicament als plantejaments polítics de la societat en cada moment) porta a quedar-se sol. Només cal recordar la dimissió del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón pel fracàs del seu projecte per limitar l'abort, que de fet, va ajudar a Rajoy, més que no pas perjudicar-lo, vist en perspectiva.

I per si tot això fos poc, hi ha una CCAA on el PP  ha patit la pitjor crisi de corrupció (1), de divisió de les diferents faccions (2), de lideratge (3), de catarsi dels seus anys de govern (4), de creació d'un nou eix en el sistema polític (5), de noqueig a la seva capital (6), i on... les enquestes li donen molt millors resultats que a les darreres eleccions. Sí, existeix. On? Al País Valencià, tant sorprenent que resulta gairebé increïble, però això ho analitzarem en un posterior article.