L'anunci de la consulta interna de Podemos, o com no segmentar bé la publicitat

Aquest cap de setmana ha culminat la consulta interna a Podemos sobre la continuïtat o no del seu líder i la seva portaveu parlamentària, arran de la compra del seu "xalet", i on finalment ha guanyat el "sí" als seus líders, però on fins darrera hora hi ha hagut dubtes sobre el nivell de participació de la militància a la consulta i per tant, sobre la legitimitat de la mateixa.

Imatge de l'anunci a Instagram

És per això que a poques jornades de concloure la consulta, Podemos va activar una campanya d'anuncis (aparentment només a Instagram) per tal d'incentivar la participació a la consulta (recordem-ho, on només hi tenien dret a sufragi els associats al partit, és clar). Un fet, aquest d'invertir diners en publicitat a una xarxa social, que no tindria més sinó fos perquè els mitjans de comunicació se n'han fet ressò, degut a la mala segmentació (selecció del públic objectiu) de la consulta. I és que tot fa pensar que la campanya publicitària va anar adreçada a, com a mínim, tots els seguidors de la pàgina de Facebook de Podemos (ni tant sols del seu compte d'Instagram, quan la publicitat es feia via aquesta plataforma), siguin o no associats del partit. I vet aquí l'error.

Arribats aquí ens preguntem: quin sentit té fer publicitat "adreçada a tothom" d'una consulta interna (en la que només hi pot participar la militància del partit) i, per tant, que arribarà a molta més gent que no hi pot participar que no pas a militants del partit? Vet aquí un exemple de mala planificació d'un anunci a les xarxes socials.

El lector possiblement es preguntarà: però es pot fer un anunci a una xarxa social oberta (com és el cas de Facebook o Instagram) però que només el vegin els associats d'un partit polític? La resposta és: sí, i és ben senzill.

Facebook ofereix infinitat d'opcions de segmentació

En aquest blog he parlat en vàries ocasions de fins a quin punt es pot segmentar la publicitat a la plataforma de Facebook (i dintre d'aquesta a Instagram, com a una de les sub-xarxes socials de Facebook), i una de les moltíssimes opcions que ens dóna la plataforma de publicitat és la de segmentació d'aquesta dintre d'un conjunt d'individus. Així doncs, i tal i com podeu observar en aquesta finestra, Facebook permet segmentar el públic d'un anunci a un determinat conjun de clients (només hem de pujar l'arxiu amb la base de dades corresponent), o d'usuaris que hagin interactuat amb la nostra pàgina web, APP mòbil o pàgina al Facebook. Això ens permet fer anuncis específics per als nostres clients (o associats), amb missatges específics (com ara participeu en aquesta consulta), o amb objectius diferenciats (per exemple si demanem una acció de ciber-activisme o de fer un donatiu, té molt més sentit fer-ho sobre públic "fidel" que no pas sobre la resta de la població, oi?). 

En definitiva, tant o més important com la decisió sobre si fer o no publicitat respecte un missatge o una acció (en aquest cas votar a una consulta) és escollir bé la bossa de públic (segmentació) sobre la qual paguem perquè vegin l'anunci o hi interactuïn.

La clau de volta per guanyar unes eleccions (especialment municipals): la micro-segmentació

El telèfon mòbil i les xarxes socials han deixat de ser "cosa" de gent jove.

En aquest blog he abordat en vàries ocasions com les xarxes socials juntament amb la telefonia mòbil s'han convertit en dues eines quotidianes imprescindibles, fins al punt que a la ciutat de Barcelona, el 92,6% de barcelonines o barcelonins utilitza el Whatsapp (5 punts més que a la mitjana de tot Catalunya) i si sumem Facebook i Instagram (la següent i tercera respectivament xarxa social més utilitzades a casa nostra), aquestes darreres són utilitzades de manera més o menys habitual per 2/3 de les catalanes i els catalans, segons ens mostra la evolució del CEO. Per si això fos poc (i hom pogués pensar que Facebook i Instagram són xarxes socials encara "minoritàries"), en els propers mesos la publicitat també arribarà a Whatsapp (de manera similar a com succeeix amb les "històries" a Instagram) i, per tant, ja no hi haurà excusa per no invertir en publicitat online, ja que mitjançant aquesta tecnologia serem capaços d'arribar al voltant del 90% de la població.

Els anuncis a Facebook poden aparèixer al nostre PC, Tauleta o Mòbil.

Una eina potent, ràpida, eficaç i econòmica, però on no podem córrer el risc de fer-ho malament (vet aquí 1 i 2 exemples), sinó que haurem de dissenyar una bona estratègia d'anuncis, on a més aquests no generin rebuig per part de l'electorat, bé sigui en forma de "no m'agrada", comentaris negatius, denúncies de les campanyes, etc. A més, des de fa uns mesos Facebook ja permet, mitjançant una nova pestanya "Informació i Anuncis", comprovar si un determinat compte en aquesta xarxa social té actiu en aquell moment algun tipus d'anunci per a sigui quin sigui el seu mercat. Un motiu més doncs per anar amb peus de plom.

La propera integració de Whatsapp als anuncis de Facebook serà una revolució.

Però quina és la clau per utilitzar una eina, la publicitat a les xarxes socials, (descarto aquí la publicitat a Twitter i a altres xarxes per oferir moltes menys opcions de segmentació), amb la que podem arribar a un mínim de 2/3 dels nostres veïns (i ben aviat el 90%), d'una manera ràpida, senzilla i eficaç? En una paraula (composta): la micro-segmentació.

La publicitat a les xarxes socials (sobretot a les xarxes del holding Facebook, amb Instagram, anuncis en webs, apps, i ben aviat Whatsapp) ens permet segmentar fins al límit de la nostra imaginació els missatges que vulguem comunicar. Des de fer anuncis adreçats només als pares i mares de la nostra ciutat, passant pels autònoms, la gent del món de la cultura o del voluntariat, la gent jove, la gent gran, els autòctons, els estrangers, homes, dones, el nostre públic "fidel" i el nostre públic "rival... i així fins a l'infinit.

Si som al govern podrem micro-segmentar totes les nostres accions, per tal d'assegurar-nos que arribin al públic objectiu (1) i no menys important, que aquest el relacioni amb la nostra administració primer i amb els seus representants després (2). I si estem a la oposició, encara hi trobarem més avantatges, ja que podrem arribar al nostre electorat d'una manera igual o més eficaç que via mitjans de comunicació (que sovint no solen incloure les informacions de la oposició) (1), ens permetran donar a conèixer el nostre projecte i guanyar així credibilitat (2), i també important, incrementar la notorietat (grau de coneixement) del nostre candidat / candidata (3).

En definitiva, i amb els números a la mà, la publicitat a les xarxes socials és una de les eines de comunicació política més potents que existeixen, i sobretot, escalables a sigui quina sigui la nostra situació (govern / oposició) o mida del nostre mercat electoral (un poble, una ciutat o tot un país). Cal però l'assessorament i l'acompanyament d'experts perquè esdevingui una eina d'èxit per al nostre objectiu i és aquí on podem ajudar els consultors en comunicació, xarxes socials i publicitat digital.

Com treure-li tot el suc a Instagram per guanyar les eleccions?

Incomprensiblement encara hi ha candidats i institucions que ignoren Instagram.

Encara avui, quan parlem de xarxes socials i política, molts pensen bàsicament en (quant no, només) Twitter. Una concepció que suposa un doble error. En primer lloc per la pròpia audiència de Twitter, que si bé compta amb una gran popularitat, ha quedat desbancada com a 4a xarxa social en número d'usuaris a Catalunya, per sota de Whatsapp, Facebook i Instagram (per aquest ordre). I en segon lloc perquè si la comunicació política del segle XXI es basa en les emocions (imatges i vídeos) i en la micro-segmentació dels mercats electorals... Twitter és, de molt llarg, la pitjor xarxa en tots dos aspectes. Més encara, la xarxa social creada al 2006, compta amb una amplíssima popularitat entre el món dels periodistes i dels mitjans de comunicació, sí, però a nivell d'usuaris és una xarxa social fonamentalment de gent ja pre-polititzada i on, per tant, hi ha poc marge per a la persuasió.

Al mateix temps Instagram ha experimentat un autèntic boom en els darrers anys, fins al punt de superar àmpliament a la teòricament totpoderosa Twitter. Aquesta xarxa, creada en un garatge al 2010, combina com cap altra els dos factors vitals de la comunicació política de la nostra era: emocions (via fotos i vídeos) i micro-segmentació, especialment arran de la compra per part de Facebook al 2011. És per això que avui em vull aturar en 3 exemples de bon ús d'aquesta xarxa social des d'una perspectiva política i electoral.

El portaveu del PP a Madrid fa un ús brillant d'Instagram.

Comencem pel més llunyà a casa nostra. José Luis Martínez Almeida esdevingué el portaveu del PP a l'Ajuntament de Madrid quan Esperanza Aguirre va dimitir dels seus càrrecs. De sobte un absolut desconegut per a l'opinió pública (també madrilenya) passava a liderar el primer grup de l'Ajuntament, i havia de lluitar contra la mediàticament totpoderosa Manuela Carmena. I per si tot això fos poc, fer-ho sabent que molt probablement no serà el candidat del PP a Madrid al 2019. Un panorama no gaire encoratjador, sens dubte.

Enregistrar vídeos en un despatx és senzill i només requereix d'un smartphone.

I com començar amb tot aquest panorama? De la manera més sincera, humil i senzilla possible: presentant-se mitjançant un vídeo blog (tant a Instagram com a Youtube) i reconeixent en el seus vídeos que "seguramente la mayoría no me conocéis". Des de llavors ha utilitzat aquest format de vídeos senzills, curts i directes per fer arribar la seva acció política. A més, la majoria d'ells estan fets des del seu despatx, fet que aporta dues avantatges: facilita la gravació del vídeo des d'un senzill smartphone i sobretot la captació del so, i transmet una imatge de feina i lideratge que de ben segur li són útils a un polític desconegut com ell. És així com aprofita aquesta xarxa per comentar l'actualitat política de Madrid. Una fórmula senzilla i útil. A més, des de l'aparició fa pocs mesos de la possibilitat de classificar les stories d'Instagram, el líder popular ha utilitzat a fons aquesta opció, fent també que no es "perdin" en el temps les publicacions en aquest format.

Només hi ha però un petit gran "però". I és que si bé el candidat li treu molt bé el suc a Instagram... no arriba als 1.500 seguidors (en una ciutat de 3,1 milions d'habitants)... una xifra més que ridícula, sobretot tenint en compte els enormes pressupostos amb que compten els grups municipals a les ciutats més grans i, per tant, la possibilitat de fer publicitat de les seves publicacions i del seu perfil. Però per si algú cregués que el PP no fa publicitat d'un líder al qual no sap si l'hauran de votar o no... el partit tampoc compta amb un compte propi (PP a Madrid ciutat) on, aquí sí, fer una campanya publicitària (i repicar els continguts del seu fins ara líder) tant incisiva com ho és el seu portaveu... entre els poquíssims seguidors que té.

També potser per això no ha adaptat el seu compte d'Instagram personal a Instagram Business, una funció que, a banda d'oferir opcions de contacte amb el candidat (telèfon, e-mail i direcció física), permet obtenir estadístiques de visualitzacions i interacció amb els continguts.

Exemple de story de Ximo Puig.

Segon exemple: Ximo Puig. En vàries ocasions (aquí i aquí) he parlat de l'estratègia de comunicació del govern i del president valencià. I pel que fa al seu compte d'Instagram, el destacat en el seu cas són, sens dubte, les stories, que si bé tenen una audiència encara inferior a la dels posts (gràfic), estan creixent espectacularment i convé tenir-ho en compte. En el cas de Puig, ho utilitza per publicar dos tipus de continguts molt poc explorats en les xarxes socials dels líders polítics. Em refereixo a la seva agenda pública i, sobretot, als reculls de premsa de l'obra de govern, en aquest cas del País Valencià.

Aquesta idea, la de vendre l'obra de govern mitjançant un peculiar "recull de premsa" en format de foto-composició a Instagram, té un efecte que no se'ns pot passar per alt: quan és un mitjà de comunicació (i més si és un mitjà reconegut) el qui explica la nostra obra de govern, resulta molt més creïble que no pas si l'explicació la fem nosaltres mateixos. Brillant.

D'altra banda però, no està clar quin és el rèdit de publicar diàriament l'agenda pública d'un líder polític a les xarxes socials (i menys encara si per fer-ho hem de fer un encàrrec a un dissenyador per tal de que quedi bonic amb el conseqüent ús de recursos), però dit això, les històries d'Instagram són un lloc ideal on posar aquest contingut, atès que els espectadors ho consumeixen a l'instant i la publicació caduca al cap de 24h (què és la idea). I al inrevés, té poc sentit publicar la nostra agenda pública d'un dia en formats que no garanteixen el consum ràpid i caducitat en poques hores, com ara les publicacions tradicionals a instagram, o els posts al Facebook.

En la banda negativa del compte del president de la Generalitat Valenciana hi destaca el fet de que tampoc utilitza la publicitat (quan de fet ell sí serà el candidat d'unes eleccions que poden tenir lloc al maig del 2019 sinó abans) (1), només segueix a 110 altres comptes d'Instagram (2), i no utilitza les eines de classificació que permet Instagram per a les stories... on podria ordenar les seves publicacions efímeres per àrees sectorials o per territoris, per exemple (3).

L'alcalde d'Igualada s'està aficionant a fer paelles.

Tercer i darrer exemple: La paella de l'alcalde d'Igualada i president de la Diputació de Barcelona, Marc Castells. Molts clients que són líders polítics i candidats em pregunten què poden fer per créixer en seguidors a Instagram, i aquí la resposta és ben senzilla: posar-hi continguts on apareguem nosaltres (un post on apareixem nosaltres, sobretot si és en primer pla i acompanyats, sempre tindrà més m'agrada que una publicació d'un paisatge o d'una infraestructura, etc) (1), i aprofitem aquesta xarxa per posar-hi continguts personals (2). A banda, és clar, de les estratègies de viralització que passen perquè nosaltres seguim a tots els comptes rellevants del nostre mercat electoral (1), geo-posicionem sempre les publicacions (2), i fem un ús (moderat) dels hastags (3), entre altres.

A més de l'exemple de la paella de l'alcalde d'Igualada, podem trobar altres exemples de líders polítics i candidats que han sabut aprofitar aquesta xarxa per apropar-se als seus electors mitjançant la publicació de continguts personals (és el cas del Dídac Nadal, candidat a l'alcaldia de Tarragona pel PDeCAT, on publica multitud de fotografies seves fent esport, en el que sembla més l'Instagram d'un IronMan que no pas el d'un candidat... una estratègia intel·ligent i que encaixa amb el seu perfil), o combinant totes dues estratègies: continguts personals + fotografies pròpies, com ara el cas de Meritxell Roigé, alcaldessa de Tortosa i candidata a la re-elecció, qui fa un dels usos més complets i equilibrats d'aquesta xarxa social: obra de govern, política i activitat d'alcaldessa (1), fotografies on apareix preferentment acompanyada de veïns (2), i continguts personals i familiars, especialment amb la seva filla (3).

En resum doncs, Instagram no només ha desbancat a Twitter pel que fa a número d'usuaris (particularment a Catalunya), sinó que és l'eina idònia per treballar dos dels vectors que requereix la comunicació política i electoral de la nostra era: emocions i micro-segmentació.

Enganxats a la nota de premsa

Exemple d'aparell de FAX.

Àrea de comunicació de qualsevol partit, 1992. És el migdia i el líder de l'organització pensa en què vol comunicar, quin és el seu missatge del dia. Es reuneix amb el seu equip de premsa amb el qui treballa unes notes, a bolígraf, que després, aquest equip, traduirà al format nota de premsa mecanografiada amb màquina d'escriure. Un cop validat i corregit el missatge pel líder del partit, es posen els folis mecanografiats al Fax, on hi ha memoritzats els números dels diferents mitjans de comunicació (com si es tractés d'una ràdio amb diferents emissores presintonitzades), i l'aparell comença a enviar lentament la nota de premsa mecanografiada a les redaccions dels diferents mitjans de comunicació, agències, etc. En funció de si es tracta d'una organització més o menys gran, es disposarà d'un TELEX (com una mena d'impressora contectada en línia que serveix per rebre i imprimir contínuament els teletips de l'agència de notícies a la qual estem subscrits) i que servirà, per tenir més informació sobre l'actualitat política de la resta de partits i administracions, així com la traducció per part de les agències de notícies, de la nota de premsa què els hi hem enviat unes hores enrere.

Màquina d'imprimir teletips o TELEX.

Fax, Telex, sona arcaic i d'una altra època oi? I si diem que les dues eines comunicatives pensades per a aquests dos aparells, la nota de premsa i el teletip, respectivament, encara existeixen? Més encara, ocupen la principal preocupació, recursos i energies encara de la majoria de gabinets de comunicació? Tant paradoxal com vertader. Resulta sorprenent com avui, 25 anys després de la foto inicial, quan els faxos ja han desaparegut de la nostra vida (i no diguem ja, els telex), quan un partit polític vol comunicar ho fa, principalment encara (quan no exclusivament) mitjançant una eina, la nota de premsa escrita, pensada per a un aparell que ja fa anys que no existeix (el fax). O quan els periodistes d'un gabinet de comunicació (en aquest cas, polític), ausculten els missatges de la resta de partits i l'actualitat política ho fan mitjançant els teletips, creats per a una màquina, els telex, que de ben segur bona part dels lectors d'aquest blog no han vist mai. És cert que avui en dia les notes de premsa s'envien mitjançant correu electrònic (i no el fax), i els teletips es consulten mitjançant les intranets de les agències de notícies, però el producte comunicatiu en essència, no ha variat pràcticament en vàries dècades.

Aquesta situació resulta particularment absurda no només per basar-nos en eines de comunicació (amb totes les seves limitacions) pensades per a suports que ja no existeixen, sinó que ho són en dos sentits més: d'una banda perquè no s'aprofiten les eines d'autorealització dels continguts mediàtics (1) i de l'altra, perquè encara s'aprofiten menys les espectaculars eines de segmentació que ofereixen les xarxes socials (2). Anem a pams:

En primer lloc, si disposem d'un mínim d'infraestructura al nostre partit polític (o grup municipal o parlamentari) podrem enregistrar en àudio i vídeo les nostres rodes de premsa o compareixences (amb una mínima qualitat professional, és clar), i amb un senzill programari i un ordinador qualsevol podrem seleccionar el tall d'àudio i vídeo que més ens interessi per, sinó substituir la nota de premsa, adjuntar-la, quan l'enviem per correu electrònic. Tant senzill com eficaç, pràctic i efectiu. Així passem a convertir-nos nosaltres mateixos d'emissor a mitjà de comunicació, mitjançant les eines d'autorealització que ens permetran, a més, ampliar el nostre impacte a les ràdios i televisions (especialment les via web), quelcom impossible amb una nota de premsa, és clar.

I en segon lloc, i encara més important, estem just a l'inici de l'ús massiu de les xarxes socials no només per fer difusió (és obvi) dels nostres continguts, sinó que sobretot, segmentar-los per al públic específic al qual volem arribar. Tant pel que fa a fer difusió a només una part dels nostres seguidors (segmentació entre els nostres seguidors) com, sobretot, fer publicitat entre el públic específic de cada comunicació (mitjançant la publicitat a les xarxes socials).

Tot això resulta obvi oi? Doncs per molt arcaic que sembli, els gabinets de comunicació segueixen treballant sobretot, amb les notes de premsa i els teletips.

Està polaritzat el sistema polític català? (II)

En l'anterior post introduïa, per bé que no per primer cop, la qüestió de la polarització de la política, o del sistema polític català. Per fer-ho, em servia a mode d'introducció, de l'evolució, molt resumidament, del sistema político-electoral, des de les eleccions del 20 de març del 1980 fins a les del 19 de novembre del 1995. Un dels meus objectius en aquest post serà continuar, l'evolució fins a la configuració actual del parlament català.

Resulta difícil però, trobar una bona definició al terme 'polarització política', el mateix Sartori no la defineix al seu llibre 'Partidos y Sistemas de Partidos'. Però, essencialment, la polarització política, fa referència a una progressiva separació, diferenciació, desunió d'una societat, d'un sistema, una comunitat, etc, però que a més, i a diferència de la segmentació, provoca rivalitats i enfrontaments creixents entre les parts que es separen. Una brevíssima definició, però que ens serà útil a nivell procedimental.

Recuperant, ara sí, el fil històric del anterior post sobre aquest tema, deia que a partir del 1995, amb la pèrdua de la majoria absoluta per part de CIU, comença un lent pero continu període, de desagregació del paper político-electoral central que havia jugat aquest partit fins llavors i conseqüentment, el canvi del sistema de partits. Es passa d'un sistema de partit predominant cap a un sistema de pluralisme moderat, conseqüent amb la progressiva segmentació política del país.

Sartori defineix aquest últim, com aquell sistema que abraça de 3 a 5 partits (1). Ara bé, què entén il professore com a partit polític, o dit d'altra manera, compten tots els partits polítics amb representació parlamentària? Per a Sartori, existeixen bàsicament dues normes, per a comptar el número de partits polítics. En primer lloc, creu que es poden no tenir en compte (no comptar) aquells partits que no siguin importants en una doble condició: per la seva 'reduïda mida en % d'escons' per una banda, i per l'altra, que al llarg d'un determinat període de temps continuï essent superflu i no s'utilitza per a cap majoria de coalicions viables. Dues condicions que s'han de donar simultàniament per poder no comptar un partit, ja que aquells partits petits però que condicionin les majories de govern sí s'han de comptar. La segona norma fa referència a la possibilitat de que un partit, encara que sigui petit, sigui comptat, sempre i quan la seva presència o estratègia afecti a la direcció i tàctica de la competència dels demés partits, tant pel que fa a la direcció (esquerra – dreta) com al sentit (centrífuga – centrípeta).

El principal element del pluralisme moderat és, el govern de coalició (2), més en concret, en aquest sistema, el número de partits 'importants' són tres, i normalment, cap d'ells aconsegueix la majoria absoluta (3). Eus aquí, les dues primeres característiques que s'adeqüen a la perfecció, amb el marc polític català, tant amb els resultats del '99 com del 2003.

Sartori considera a més, que els governs minoritaris (en aquest sistema) són governs dèbils, per bé que poden durar (4). Un pluralisme moderat que tendeix a assimilar-se, en mecànica i funcionament, al bipartidisme, en el sentit que l'estructura del sistema continua sent bipolar (5). Dit d'altra manera, enlloc d'haver-hi dos partits, hi ha dues coalicions alternatives. Una política, que al tendir cap a dos pols, continua essent moderada.

El pluralisme moderat, no disposa de partits antisistema importants (6) i en conseqüència (demano aquí al lector que recordi aquesta característica), careix d'oposicions bilaterals (7) (és a dir, de partits a l'oposició a la dreta i a l'esquerra simultàniament respecte el/s partit/s al govern). En conseqüència a aquests dos elements, cal afirmar doncs, que el pluralisme moderat fa que tots els partits estiguin orientats cap al govern, és a dir, estan disponibles (i són socis viables) per a coalicions governamentals.

Tot això ens porta cap a un sistema que globalment no està polaritzat i on la competència interpartidista és essencialment, centrípeta, més que no pas centrífuga (8).

Sartori fa una darrera advertència dintre d'aquest sistema de partits, en el sentit que si augmenta el número de partits (jo hi afegeixo també com a opció, que disminueix la diferència en mida entre aquests), però tots continuen pertanyent al mateix món (accepten la legitimitat del sistema i actuen de manera ordenada), aquesta major fragmentació no està directament relacionada amb una polarització del sistema (9).

Acaba amb una frase citada que resumeix molt bé què significa això del pluralisme moderat, " el pluralisme moderat és pluralista en el reconeixent de la diversitat; suposa la institucionalització de la societat segmentada que representa".

He enumerat les característiques, a efectes d'agilitat en la lectura i la cerca. Així doncs, i a mode de resum, el sistema polític català, tant amb les eleccions del '99 com del '2003 s'adequava perfectament a les característiques 1, 2, 3, 4, 5 (amb matisos) i 6. Ara bé, més important encara que allò que compleix, és allò que no compleix el nostre sistema, a saber, les característiques 7, 8 i 9. Vull destacar d'una manera molt emfatitzada la característica '7', és a dir, la no-presència d'oposició bilateral. Aquest element és la clau per entendre, en la meva opinió, les possibles aliances i combinacions de govern per a les properes eleccions. En parlaré amb més detall en un proper article.

Està polaritzat el sistema polític català? (I)

En alguna altra ocasió, ja he comentat la meva preocupació sobre la polarització del sistema de partits, i en conseqüència de la política i de la societat, a Catalunya. Vull aquí aportar més llum sobre aquesta qüestió, utilizant la vara de medir millor en aquest sentit és a dir, la classificació dels sistemes de partits que el professor Giovanni Sartori fa en el llibre recomanat en aquest mateix bloc.

Així doncs, per a Sartori existeixen fonamentalment set classes de sistemes de partits, a saber 1) de partit únic, 2) de partit hegemònic, 3) de partit predominant, 4) bipartidista, 5) de pluralisme limitat, 6) de pluralisme extrem i 7) d'atomització. Estableix a més, la classificació entre sistemes competitius (és a dir, aquells on els partits tenen una virtual igualtat de condicions per a ser escollits en unes eleccions legítimes i netes i on hi ha competència entre diferents formacions), que són els que van del 3 al 7 i de sistemes no competitius, corresponents al 1 i al 2. No tinc espai ni podria desxifrar d'una manera satisfactòria cadascuna d'aquestes categories, em centraré aquí en aquelles que més m'interessen des del punt de vista d'encabir-hi el sistema de partits català.

Amb les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, al març del 1980, es configurava un mapa polític català amb una societat segmentada i un sistema de partits pluralisa-moderat. 5 forces polítiques esdevenien efectives (és a dir, amb capacitat de configurar majories i/o coalicions), i per bé que només les tendències futures acabarien d'encaminar el sistema polític català cap a un sentit o altre, aquells resultats ja posaven en evidència la forta segmentació de la societat catalana. Utilitzo segmentació no com a sinònim de divisió, sinó com a sinònim de compartimentació, de la societat. El primer implica conflicte, mentre que la segona no, d'aquí la diferència entre una i altra.

Les següents eleccions, corresponents a les legislatures II, III i IV, el sistema polític català es configuraria clarament com un sistema de partit predominant, en el qual el partit més votat (CIU), es va veure constantment suportat per una majoria guanyadora dels escons (majoria absoluta). Dues consideracions però, posarien en qüestió aquesta etiqueta. En primer lloc, pel que fa al termini necessari per al establiment d'aquest sistema (el de partit predominant), Sartori valora que són necessàries, com a mínim quatre legislatures consecutives. En el cas català aquest requisit trontolla, ja que a partir de la V legislatura (1995), CIU ja no assoliria més la majoria absoluta (dels escons) al Parlament. Un llindar que és variable, ja que el mateix Sartori considera com a suficient, tres legislatures consecutives de majoria absoluta en el marc d'un electorat estable (com és el cas del català), com a requisit per poder parlar de sistema amb partit predominant. La segona consideració, es que Sartori utilitza expressament el terme 'majoria absoluta dels escons', en contraposició amb 'la majoria absoluta dels vots' per una raó ben senzilla, ja que és la majoria absoluta dels escons, la majoria legal i material, en contraposició amb la majoria dels vots, que esdevé una majoria virtual o tant sols valorativa.

El mateix Sartori deixa clar quelcom evident en el nostre sistema, i és que els sistemes de partit predominant són sistemes competitius, és a dir, on no només es permet l'existència de partits diferents del principal, sinó que a més, aquests existeixen com a legals i legítims competidors del partit predominant. Són doncs, partits antagonistes i independents del partit majoritari. Un partit que ostenta la majoria de manera no imputable al joc brut, i el mateix partit predominant pot perdre el seu status en qualsevol moment. Els exemples més citats d'aquesta categoria són el Partit del Congrés a l'Índia, els Partits Socialdemòcrates als països nòrdics (especialment els escandinaus) i el PDL al Japó.

Lluny queda ja, aquesta etapa de sistema de partit predominant a Catalunya. En propers articles, analitzaré les dinàmiques pròpies que van sorgir arran dels resultats electorals del 1999 i del 2003, així com la classificació del sistema polític català a partir d'aquests resultats i dinàmiques partidistes.

Les claus de l'èxit de VOX a les xarxes socials:

Poc més queda per afegir dels resultats de VOX a les eleccions andaluses del passat 2D. 395.978 vots, amb 12 diputats repartits per totes (8) les províncies d'Andalusia. A banda dels factors ambientals, polítics, etc, que han portat "vent de cua" per a l'arribada de l'extrema dreta a Sant Telmo, hi ha en l'àmbit de la comunicació digital, 3 claus que ajuden a entendre els resultats, a analitzar l'estratègia de campanya digital que ha dut la formació, i a pensar sobre si la resta de partits haurien d'utilitzar les mateixes eines de campanya.

Evolució de les cerques de VOX a Google a Andalusia.

1.- VOX va ser el partit més buscat a internet la darrera setmana de campanya. Aquesta notícia no hauria de sorprendre, perquè hom pot pensar... lògic que els ciutadans busquin més a internet aquell partit qui menys coneixen, però això no ens ha de fer amagar dues reflexions més. Primera: En la era de la comunicació push, o el què és el mateix, on tota la informació ens arriba a nosaltres sense permís, bé sigui via publicitat, via mitjans de comunicació, xarxes socials, etc., no només tendim a cercar menys informació (1) sinó que sobretot, cerquem bàsicament allò que ens interessa (2). Per tant, aquesta punta de les cerques d'un partit polític amaguen, no només necessitat d'informació, sinó sobretot, interès (proximitat) al mateix.

Ciutats on més es va buscar VOX a Google.

I segona reflexió: recordeu quan als EEUU, alguns algoritmes basats en cerques a internet i dades de les xarxes socials, van predir la victòria de Donald Trump? Això ens porta cap al següent paradigma, cada cop més, les prediccions es faran més en base a logaritmes, i menys en base a enquestes electorals que, un cop més, van fracassar estrepitosament.

Fotograma d'un dels molts anuncis de VOX a Facebook.

2.- En aquesta campanya electoral, VOX ha sigut, de llarg, el partit que més publicitat a les xarxes socials (particularment a Facebook i a Instagram, les xarxes majoritàries a Espanya) ha fet i, sobretot, millor les ha segmentat.  Al llarg de tota la campanya electoral, des de la Pàgina de Facebook de VOX España, fins a 9 anuncis en aquestes xarxes socials alhora, enfront dels 8 del PSOE, 4 de Ciudadanos, 1 de Adelante Andalucía (Podemos + IU) i 0 del PP. No només això, sinó que els anuncis es van mantenir (tot i la prohibició), durant la jornada de reflexió, el mateix dia de les eleccions, i fins i tot després de les mateixes, en un missatge-publicitat d'agraïment als votants i de re-afirmació dels seus principis ideològics.

Dins d'aquest paquet, hem trobat anuncis amb vídeo parlant sobre seguretat i tràfic il·legal de persones, en contra de la llei de violència de gènere, un altre adreçat a Algecires i al narcotràfic per l'estret de Gibraltar, un altre a Jaén sobre el Top Manta (enfocat als comerciants), un altre a Motril (Granada) reclamant el tancament de les fronteres, a Còrdova parlant contra la invasió religiosa musulmana, un altre contra el feminisme, i un genèric apel·lant al patriotisme espanyol. Opinions personals a banda, una estratègia de segmentació excel·lent (sobretot en comparació amb el nul ús que se'n sol fer encara a Espanya d'aquestes eines).

Es tracta d'una eina econòmica, molt senzilla d'utilitzar i de produir, amb un gran impacte entre la població (més encara quan els mitjans de comunicació tradicionals no cobreixen les teves propostes) i, per tant, l'eina de publicitat electoral, de llarg, més eficaç.

Banner promocional del Whatsapp de VOX.

3.- VOX no només va ser el partit que més i millor va utilitzar la publicitat a Facebook i a Instagram, sinó que també va ser l'únic partit en apostar per una estratègia pròpia a la xarxa social més massiva a Espanya (entre un 80 i 90% dels espanyols la utilitzten): Whatsapp. I aquí la pregunta de nou és repetida: com pot ser que una xarxa social tant massiva com Whatsapp (i que, a més, a partir del gener tindrà publicitat via Facebook), no sigui utilitzada gairebé per cap candidat o partit polític, més encara ara que ofereix eines d'automatització i gestió, més enllà de la missatgeria en sí? O al revés: té tot el sentit del món que siguin els partits més petits, amb menys infraestructura, i amb una relació menys rígida amb els seus membres, els qui s'adaptin a les eines de comunicació dels seus votants i simpatitzants, i no al inrevés, com sol passar amb els partits més de caire convencional.

I una reflexió final: en un món on gairebé tothom ja és conscient de la importància de les xarxes socials, també gairebé tothom qualifica com a expert en les mateixes, qualsevol usuari que disposi d'un compte a Twitter (per què ningú parla de Twitter com a eina clau per guanyar unes eleccions? Ras i curt, perquè no ho és), i ni Twitter, ni saber fer tuits, té pràcticament res a veure amb les xarxes socials, i menys encara, amb l'estratègia política a les xarxes socials, i menys encara en una campanya electoral. I és aquí on hi ha les oportunitats per a aquells qui ens dediquem professionalment a les xarxes socials, a la segmentació de mercats (electorals o no), al big data i a la intel·ligència artificial aplicada a les xarxes socials i, en definitiva, a fer què els clients puguin arribar a tots els seus públics estratègics, siguin quins siguin.

Apunts de comunicació pel nou govern: l'estratègia a les xarxes socials del Goven.

Impecable portal de xarxes socials de la Generalitat.

La Generalitat de Catalunya ha sigut històricament (adaptant l'escala històrica al món digital) una administració puntera i tractora en l'àmbit digital i de les xarxes socials. A tall d'exemple, la pàgina web de la Generalitat va complir 25 anys el passat mes de setembre, i la guia d'ús de les xarxes socials del govern català és de les més exhaustives i referents a nivell europeu, copiada per administracions de diferents nivells d'arreu. O el xatbot a Whatsapp, entre altres exemples.

Tot això és mèrit a un gran equip professional de l'administració catalana, que sempre ha liderat, des d'una vessant de servei públic i d'atenció ciutadana, el desplegament digital cap a la ciutadania, fent una feina transversal, innovadora i apolítica. I precisament, aquestes que són les grans característiques del model de xarxes socials de l'administració catalana, són també les seves debilitats. 

Segueixo aquí la sèrie d'articles "Apunts de comunicació pel nou govern", parlant de la estratègia, els continguts i la difusió de les xarxes socials del govern català (que no de l'administració catalana).

En primer lloc, l'estratègia digital del govern català separa competencial, funcional, orgànica i, sobretot, conceptualment, l'atenció ciutadana (1) i la difusió corporativa, tant de la Generalitat, com dels diferents departaments (2). Dit d'una altra manera: els espais (també a les xarxes socials) destinats a l'atenció ciutadana, no fan difusió corporativa del govern del país, i al inrevés, les eines destinades a la difusió del Govern, o dels diferents Departaments, no contenen elements d'atenció ciutadana. Un model que presenta avantatges i inconvenients, però... allò que funciona en el món físic (si hom es vol adreçar a un conseller o a un Departament, no trucarà al 012), no necessàriament ha de funcionar en el món digital.

Ús de les xarxes socials a Espanya. Font.

En segon lloc, la presència a les xarxes socials del Govern català està enormement sesgada (com succeeix amb altres administracions, tot sigui dit), cap a Twitter. Si bé l'administració catalana va ser pionera en col·laborar institucionament amb aquesta companyia, mantenint fins i tot una relació fluida amb els seus responsables, no succeeix el mateix amb altres xarxes socials, més encara quan Twitter no ha sigut mai la xarxa social amb més audiència (usuaris), en cap moment des de la seva fundació, entre les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya.

De fet, aquesta descompensació arriba fins al punt que el Govern de Catalunya és l'únic govern d'una CCAA a tot l'Estat Espanyol (incloent-hi les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla), que NO disposa de perfil propi a Instagram (ni que dir que hi ha més catalans i catalanes amb instagram que no pas amb compte de Twitter). Alhora, sí existeix un perfil, GENCAT, però destinat única i exclusivament a l'atenció ciutadana (això ens lliga amb el primer punt tractat en aquest article).

En tercer lloc, i més enllà dels continguts i de tenir-hi presència o no a una o altra xarxa, no hi ha sistemes més o menys estandaritzats, d'interacció ciutadana. Ni pel que fa als missatges rebuts via xarxes socials (què passa quan un ciutadà fa una pregunta, o una menció a un Departament?) ni, sobretot, utilitzar les característiques pròpies de les xarxes socials per fer-hi productes ad-hoc. Un exemple: institucions com la Comissió Europea, la Casa Blanca, o tantíssims Ajuntaments fan, periòdicament, xats o diàlegs de tota mena, bé sigui entre ells (amb diferents directius o responsables de diferents àmbits), o bé amb la ciutadania. I és que no es tracta només d'adaptar per a les xarxes socials, continguts pensats per a la premsa, sinó d'aprofitar les xarxes socials per fer-hi continguts i cada cop més, esdeveniments, pensats específicament per a l'audiència a les xarxes. La pandèmia ha provocat un autèntic boom de formats i creadors de continguts que fan periòdicament entrevistes, diàlegs, jocs o xats pensats específicament per a les xarxes socials i amb una enorme audiència. I algunes administracions hi han vist aquí també, com una triple oportunitat: en termes de difusió corporativa (1), d'atenció i interacció ciutadana (2), i de millora del prestigi / coneixement / popularitat del govern respectiu (3). I més encara quan es tracta, gairebé sempre, d'eines amb un cost baix o fins i tot 0.

Roda de premsa a Instagram. 

En quart lloc, i relacionat amb l'anterior, m'agradaria tornar a insistir amb el mateix concepte però des d'una altra vessant: no es tracta només d'adaptar per a les xarxes socials, continguts pensats per a la premsa, sinó d'aprofitar les xarxes socials per fer-hi continguts i cada cop més, esdeveniments, pensats específicament per a l'audiència a les xarxes. Aquí voldria destacar que altres CCAA com Andalusia, per exemple, aprofiten les rodes de premsa per retransmetre-les en directe a totes les xarxes socials, en especial, a Instagram. I és que no només Youtube, Facebook o Twitter permeten fer-hi esdeveniments (ad-hoc, o bé pensats per a un altre públic) en directe, sinó que cada cop més cal pensar en emetre senyal en directe a xarxes socials com Instagram, LinkedIN, o Twitch. 

Aquesta reflexió, sobre la dicotomia entre rodes de premsa i xarxes socials, ens porta a una paradoxa, que pot semblar irrellevant, però és xocant per a una administració pública. Imaginem-nos que tenim una pregunta (político-directiva, no burocràtica) que volem fer al Govern sobre un tema, el que sigui. Si hom és periodista, i especialment treballa a un mitjà de comunicació, podrà posar-se en contacte amb els equips de premsa de cada Departament, que el respondran, l'atendran i gairebé amb tota seguretat, li respondran, o bé ells mateixos, o bé el propi dirigent corresponent. Molt bé. Imaginem-nos però, que aquella mateixa pregunta, la té un ciutadà que no és periodista: què fa? Dit d'una altra manera, l'estratègia enormement descompensada entre mitjans de comunicació i ciutadania (via sigui xarxes socials o com sigui), acaba provocant discriminacions fins al punt que, mentre hi ha moltes vies per respondre a les preguntes fetes per la premsa, no n'hi ha, per les mateixes preguntes fetes per la ciutadania a la que es deu el propi govern.

I en cinquè lloc: la publicitat a les xarxes socials. Al 2018, internet va superar a la televisió com a principal mitjà de comunicació entre les barcelonines i barcelonins. Òbviament, aquesta fita avui ja s'ha produit arreu del país. A més, les xarxes socials tenen una capacitat de segmentació infinitament superior (i millora cada dia) a la de qualsevol altra plataforma publicitària, i ens permeten, amb un comparativament baix cost, pagar per tal d'impactar específicament sobre la ciutadania a la qui afecta cada decisió de l'Administració. Dit d'una altra manera, si la despesa publicitària està justificada en el sentit que la ciutadania té dret a saber (i afegiria jo, directament), què fan les seves administracions), aquest axioma és encara molt més evident en el cas de la publicitat a les xarxes socials, que en el seu ADN tenen la micro-segmentació i la contenció de costos. I en aquest àmbit, no s'ha explotat encara el potencial, per part del govern català, de les xarxes socials com a eines de publicitat i, el què encara és més important, com a eines per arribar de la millor forma possible a la ciutadania interpel·lada per cadascuna de les accions dels seus servidors públics.

Com NO fer un anunci a Facebook

En aquest blog he parlat en moltes ocasions de la importància de les xarxes socials, especialment pel que fa a la comunicació corporativa (d'empreses, institucions i candidats) amb els seus respectius públics, fins al punt que ja és possible ignorar els mitjans de comunicació tradicionals, en un moment on la taxa de penetració d'internet ja és superior al de la televisió. També he posat exemples de la mala planificació de la publicitat a les xarxes socials, però avui volia reflexar aquí l'error més comú alhora d'iniciar-se en el món de pagar per arribar a més seguidors mitjançant les xarxes, especialment Facebook.

Aquí us adjunto una captura de pantalla del meu mòbil d'aquest matí, quan em trobava a la ciutat de Barcelona (on visc, això és important perquè Facebook, com tantes altres xarxes socials permet geo-localitzar-nos i així, oferir-nos publicitat segmentada territorialment).

Analitzem a fons aquest anunci. Es tracta d'un anunci per tal que seguim la pàgina a Facebook d'ERC a Castellvell del Camp, un petit poble de 2.849 habitants al Baix Camp, on CiU obtingué la majoria absoluta al 2015. 

L'objectiu de l'anunci no és altre sinó que ens hi fem seguidors d'aquesta pàgina, que ja té 5.840 seguidors (el doble d'habitants del municipi, sí). Em faig immediatament vàries preguntes: Quin sentit té pagar per obtenir seguidors (quantitatiu) i no pas pagar per promocionar aquells continguts que proposa (o denuncia) ERC per a la vila? (qualitatiu). No seria molt més efectiva dirigir la publicitat a convèncer (mitjançant les propostes del partit) que no pas guanyar seguidors perquè sí, amb independència de a qui voten? I següent pregunta en veu alta: Quin sentit té pagar per aconseguir més del doble de seguidors a Facebook que habitants té el poble? És a dir... ERC a Castellvell està pagant per connectar amb ciutadans d'arreu del país... per a què aquesta inversió sense cap ni peus? O dit d'una altra manera, mentre els republicans paguen per arribar a tothom de Catalunya (sense saber però amb quin criteri exactament), no està clar que arribin o tinguin com a seguidors a tots els seus possibles votants al poble.

Navegant per aquesta pàgina de Facebook observo que ERC en aquest poble té actius varis anuncis a Facebook, però cap d'ells parla del municipi (!) Una estratègia que sembla que vagi en la línia contrària a la de guanyar les eleccions municipals del 2019.

Per si tot això fos poc, la fotografia de l'anunci (d'una boca femenina inidentificable) no transmet gaire que diguéssim, i el fet que els republicans qualifiquin la seva organització com a "religiosa", tampoc.

I finalment, i el més important, la segmentació. Quin sentit té pagar per arribar a ciutadans que viuen (i voten!) a Barcelona (com és el meu cas, i així ho faig constar en aquesta xarxa social) i que, a sobre, estan físicament a Barcelona (els telèfons mobils tenen geo-localització) i, com és el meu cas, mai hem passat per aquest poble tarragoní? 

Per no parlar que l'anunci sembla que està orientat per tal que el vegin els "amics" dels propis seguidors de la pàgina de Facebook, que un cop més, en una pàgina amb molts més seguidors de gent de fora del poble que no pas de la vila, cap sentit té. No tindria molt més sentit segmentar per aquells ciutadans per raó d'edat, sexe, interessos, o preferències polítiques, més ens pugui interessar arribar-hi?

De ben segur la gent d'ERC a Castellvell del Camp ho ha fet amb tota la bona intenció, però tant o més important com utilitzar les eines, es saber-les fer utilitzar bé, amb estratègia, planificació, anàlisi i avaluació dels resultats.

Quant es gasta cada partit en publicitat a Facebook? Entrevista al POPAP de Catalunya Ràdio

El passat 5 de novembre, en plena campanya electoral per a les eleccions generals, vaig participar al POPAP, de Catalunya Ràdio, amb Mariola Dinarès.

En l'entrevista vam abordar la campanya dels diferents partits a les xarxes socials, així com la inversió de cadascun d'ells en publicitat a Facebook i a Instagram per a la campanya del 10N, especialment després de l'anunci, per part de Twitter que no permetria la publicitat política a la seva xarxa social.

Un anunci amb certa trampa, en el sentit que fins llavors l'ús de Twitter com a eina de publicitat política a casa nostra era inexistent... ja que la xarxa social no és una xarxa amb relativa poca audiència (és la 4a o 5a xarxa social en audiència a Catalunya, en funció de si considerem o no Whatsapp o Youtube com a xarxa social), el seu públic està ja fortament polititzat (i, per tant, amb menys opcions de canviar el vot via publicitat) i, finalment, l'elevat cost i el baix grau de segmentació de la publicitat en aquesta xarxa social.

Aquí podeu recuperar la conversa sencera!

Si no confies en el boca-orella per guanyar unes eleccions, perquè a les xarxes socials sí ho fas?

La publicitat política és innecessària, pensaven molts.

El principal repte a l'hora d'abordar l'estratègia de comunicació digital de tota campanya electoral amb un candidat no és la importància o no de les xarxes socials (un debat ja superat), sinó la concepció i l'abast real de les mateixes. Davant la necessitat d'establir-hi eines específiques de difusió i publicitat, la resposta per part del candidat / equip de campanya sempre sol ser la mateixa: xarxes socials? Si ja tinc twitter i funciona molt bé. Una resposta tant habitual com errònia.

Però tornem al món de carn i ossos. Enrere hem deixat, afortunadament, els temps en els que els candidats fiaven tota la seva campanya a la seva presència, les seves declaracions, i el suposat boca-orella entre els votants. Eren temps on la publicitat política es veia com quelcom innecessari, o fins i tot mancat de prestigi davant les campanyes electorals, i on als votants no calia persuadir-los, emocionar-los, ni fins i tot informar-los, perquè ja eren prou autònoms com per fer-ho per sí mateixos. Estem parlant de campanyes polítiques del segle XIX i principis del segle XX, on els candidats veien com una debilitat la publicitat política (propaganda), i on confiaven amb les seves dots miraculoses per guanyar eleccions. Molts fracassos acompanyats de les innovacions pròpies de la societat de consum han esborrat per sempre més aquests antics pensaments.

El que sorprèn però és que, precisament aquests apriorismes tant antics, erronis i passats de moda pel que fa a la publicitat política són avui plenament vigents pel que fa a la publicitat política online. La majoria de candidats ignoren, quan no desconfien de les eines de publicitat que permeten les xarxes socials, encara que aquestes tinguin una relació cost / impacte millor que la publicitat convencional, i permetin mecanismes de segmentació desconeguts fins ara. Encara avui, quan el telèfon mòbil és la principal eina de comunicació, i xarxes socials com el Whatsapp o Facebook són pràcticament universals, es confia tota la difusió de les campanyes electorals a un suposat boca-orella digital, d'igual manera que s'hi confiava en el boca-orella analògic a les campanyes electorals de fa un segle. Paradoxal, oi?

És per això que tota campanya electoral ha de comptar amb una estratègia de comunicació digital basada, com a mínim, en dos eixos: el ciber-activisme (1) i la publicitat a les xarxes socials (2).

Pel que fa a la primera pota, el ciber-activisme, mai es té prou en compte la importància de comunicar, cuidar i mobilitzar al públic fidel, un actor clau tant en la campanya analògica com en la digital. És per això que caldrà identificar i dissenyar eines de comunicació amb els activistes i simpatitzants de la candidatura, especialment via eines de missatgeria instantània (en parlo aquí i aquí), on l'objectiu no serà tant rebre missatges seus, sinó, és clar, enviar missatges per tal de poder fer campanya mitjançant les xarxes socials i la missatgeria instantània. Tot això al mateix temps que es procura fer un travàs continu entre votants i simpatitzants, per tal de fer créixer al màxim el número de voluntaris de la campanya, també en el món digital.

I en segon lloc, la publicitat a les xarxes socials és fonamental, no només perquè és la única garantia d'arribar al nostre votant potencial (que a més podem segmentar tant com vulguem), sinó perquè la pròpia dinàmica de les empreses que hi ha al darrera de les xarxes socials més populars fa que cada cop les nostres piulades o publicacions tinguin, per se, menys audiència, sinó és amb el complement (i despesa, és clar) de la publicitat. Una eina, la publicitat a les xarxes socials, tant potent com important saber-la gestionar bé, i no cometre errors com els que vaig analitzar aquí i aquí.

En definitiva doncs, davant la paradoxa de al món digital confiar només amb el boca-orella, tota campanya electoral necessita d'una estratègia de comunicació digital orientada cap al ciber-activisme, i cap a la publicitat política.

Entrevista al POPAP, de Catalunya Ràdio, sobre ús de les dades i les campanyes 2.0 en els partits polítics

El passat dimecres, 12 de gener, vaig participar en el programa Popap, de Catalunya Ràdio, juntament amb l'advocat Victor Roselló, en una conversa al voltant de la darrera modificació de la llei espanyola de protecció de dades, i en concret, l'article 58 bis d'aquesta llei, que modifica la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG).

O el què és el mateix, vam parlar sobre l'ús de les dades personals que fan els partits polítics, sobretot en campanya electoral, de les estratègies de publicitat a les xarxes socials, la segmentació i el big data aplicat a les campanyes polítiques, l'ús del Whatsapp com a eina de publicitat, i molt més! Podeu recuperar aquí el fragment del programa. Gràcies!

Quina importància té el vot jove a unes eleccions? Dos gràfics que ho expliquen tot.

Piràmide de població a Catalunya. Font.

Pocs gràfics com una piràmide de població (en aquest cas, a Catalunya) tenen tanta potència en tants pocs píxels d'imatge. Aquí observem el padró del 2011, on no només hi veiem un major nombre de dones respecte homes, sinó i sobretot,  una base extraordinàriament petita (hi ha tants nens i nenes de 5 anys com persones de 60). A l'altre extrem, les franges més amples les trobem entre els 25 i els 45 anys. De fet, la relació entre homes i dones de 18 anys respecte els de 35 és de 1 a 2. Un gràfic tant útil, simple i contundent com oblidat a l'hora de planificar l'estratègia electoral d'una campanya: els missatges, els materials, i també les formes d'arribar al nostre electorat.

Abstenció electoral a Catalunya per cohort d'edat. Font.

Aquesta piràmide de població l'hem de complementar amb un altre gràfic, igual d'aclaridor. Es tracta del nivell d'abstenció electoral en funció de la edat (a Catalunya, però l'exemple val també per a Espanya o Europa). Si ens fixem en la il·lutració, observarem que per a totes les cohorts d'edat (des del 1984 al 2003), l'abstenció està estretament lligada amb l'edat (hi ha una correlació clara). Així, hi ha menys participació electoral entre els joves de 18-24 que en el tram 25-34, i així fins a la franja d'entre els 51 i els 64 anys, que són el punt de mínima abstenció (o major participació, segons com es miri). L'abstenció torna a pujar en els electors de més edat, a partir dels 65 anys. Aquesdta tendència (de participació en funció de la edat) és constant i es manté per a tots els tipus d'eleccions (també a nivell Espanyol, per exemple). Hi ha fins a 40 punts percentuals de diferència entre la participació dels més joves (18-24 anys, és a dir aquells qui voten per primer o segon cop) i els electors més participadors (51-64 anys).

Per tal de reforçar aquesta tesi, és especialment útil aquest estudi de cohorts que presentem, ja que aquesta correlació entre participació i edat, no es dóna només en una determinada generació (posem per cas, aquells qui van néixer a la transició), sinó que es repeteix amb quasi la mateixa força a totes les cohorts d'edat estudiades aquí.

La combinació de tots dos gràfics és, per tant, demolidora. La gent més jove (entre 18 i 25) no és només numèricament inferior (piràmide d'edat) que la de totes les franges de més edat, sinó que té fins a 40 punts percentuals menys de participació que els qui més van a votar que s'ubiquen, a més, en les franges d'edat on hi ha més persones a Catalunya.

La segmentació dels missatges i dels canals de comunicació per diferents trams d'edat (especialment en campanya) és fonamental, com hem vist, per tal d'optimitzar la nostra estratègia electoral. Un factor tant important (a la llum d'aquests gràfics) com oblidat a l'hora de planificar una campanya electoral, els seus missatges, els temes, o els mitjans a través dels quals arribar als diferents electors en funció de l'edat.

Candidat nou, a l'oposició, poc conegut i amb menys recursos. Què faig? (I)

Analitzem una situació habitual per campanya

A pocs mesos per a les eleccions municipals, de ben segur que molts es sentiran més o menys identificats amb aquesta situació: partit a l'oposició (o fins i tot al govern, aquest fet no és molt rellevant per al que analitzarem aquí), amb un cap de llista nou, escollit fa molt poc temps i per tant amb poc marge de maniobra fins al maig, sovint escollit després d'un procés més o menys traumàtic a nivell intern i que no ha servit per transmetre credibilitat cara enfora, amb un nou equip amb moltes ganes però amb un nivell de coneixement (usarem aquí notorietat i popularitat com a sinònims també) molt escàs, amb un partit amb pocs recursos per dur a terme una campanya intensiva i amb un grup municipal menys tensionat del que fora desitjable.

En aquesta situació (ben habitual a hores d'ara arreu del país), els candidats o equips de campanya solen requerir, fonamentalment, treballar tres aspectes: la notorietat (1), la credibilitat (2) i la construcció i comunicació del missatge polític, o el que vindria a ser mateix, la construcció i transmissió de l'alternativa o missatge (3). Aspectes ordenats de més a menys urgència o importància diria jo. Aquí analitzarem el primer i el més important: la notorietat.

La notorietat no és res més que la proporció de potencials electors que coneixen (saben qui és) al nostre candidat (ull, no confondre amb la coalició o partit que representa). I és que el primer aspecte que tot candidat ha de treballar (i més encara si es parteix del context detallat a l'inici) és que la gent que el pot votar (tota la massa electoral, o bé la part de l'electorat potencialment proper) el conegui. Això, és més difícil encara quan hi ha fortes restriccions econòmiques (manca de recursos per fer una campanya intensiva) o mediàtiques (mala relació amb els mitjans de comunicació, bé fruit del procés traumàtic de la seva elecció, bé fruit del seu suport al partit qui governa / alcalde, per exemple). Com es pot incrementar la notorietat en unes circumstàncies tant, a priori, adverses? La paraula clau és: optimitzar.

Les seccions censals són tant útils com desconegudes

El primer que hem de fer aquí és identificar els nostres potencials electors i oblidar-nos de la resta. Cal delimitar els barris del municipi on tenim un potencial de vot latent (per exemple amb el diferencial de vot entre unes eleccions i les municipals), o bé els feus electorals del partit al qual el nou candidat s'haurà d'adreçar primer. Això és molt més fàcil del que sembla amb les dades de les eleccions separades per seccions censals (en els municipis que hi ha més d'una secció censal, la enorme majoria, és clar). Amb aquestes dades no només podem identificar territorialment els nostres potencials votants sinó que també podem identificar les bosses de votants latents que hi ha entre eleccions que ens voten (al nostre partit) molt (catalanes o estatals, posem per cas) i poc (municipals, per exemple).

Tant important com el territori però és la segmentació per la resta de qüestions. Hem d'identificar les franges d'edat, sectors, activitats econòmiques, hàbits de consum o culturals, etc... on tenim aquest vot potencial. Aquí ens podem ajudar d'estadístiques i estudis sobre la matèria a nivell supramunicipal o català (qualsevol estudi post-electoral, per exemple) i llavors, aterrar les dades adaptant-les al perfil socioeconòmic del nostre municipi.

Ara ja tenim el nostre univers i així veiem com aquell nivell ínfim de notorietat (sobre tot el cos electoral del municipi) ara ja no ho és tant, ja que un cop definit aquest univers ens hem d'oblidar completament de la resta del cos electoral. Cada minut, euro o esforç dedicat fora d'aquest univers serà infinitament menys productiu que el temps o recursos destinats dintre, i com que totes dues coses són escasses, no estem per perdre el temps o els diners, oi? O el què és el mateix: necessitarem menys temps i diners per tal de treballar a fons aquest (i només aquest) univers. I si sortim fora del nostre univers ho hem de fer NOMÉS quan la credibilitat (2) i l'alternativa o missatge (3) ho requereixin.

Tornant a la situació hipotètica del principi, de ben segur que ens trobem en un moment on la marca del partit que representa el candidat resta (o com a mínim, no suma), més enllà dels votants fidels (els quals, requereixen un tractament específic i que abordarem més endavant). I aquí de nou hem d'optimitzar.

D'una banda, hem de substituir el logo del partit a tot arreu per la foto del candidat. Dit d'una altra manera, hem de crear una logo-marca pròpia del candidat i subsituir el logo del nostre partit per aquesta creació. Per dos motius: d'una banda perquè els votants fidels del partit (i per tant la gent que vota directament la marca política) no necessiten associar el candidat (nou) al partit del qual en són fidels i segona, perquè una bona foto sempre és més seductora que un simple i fred logo d'un partit que, a més, no suma, tal i com hem dit a la hipòtesi d'estudi. Recordem que els votants fidels solen estar més informats que la mitjana del electorat sobre l'actualitat política i coneixeran, és clar, molt més el nou candidat que no pas els qui no ho són i, per tant, no hi ha motius per pensar que utilitzar el logo del partit sigui millor que utilitzar la foto (logo-marca) del candidat.

Els cartells amb la foto només de cara criden més l'atenció

Cal, per tant, buscar (o fer) una foto del candidat el més ampliada possible, preferentment només de cara (una foto només de cara tindrà un grau d'impacte i de record sobre el votant que anem a buscar molt millor que una foto llunyana, per bé que hi ha excepcions en funció de l'edat o anatomia del candidat) que, a més de reflectir el propi caràcter del candidat, aporti proximitat, naturalitat i simpatia, a més, de la sobreimpressió del seu nom. Aquesta logo-marca que hem creat (que fins i tot, podem testar amb els votants o militants més propers), i que substitueix les sigles del partit, haurà de ser present a tots els productes comunicatius de la campanya, sense cap excepció.

Això és especialment important perquè molts candidats en aquesta situació opten per crear un símbol, color o eslògan que els identifiqui, enlloc de la seva foto, fet que en el millor dels casos, és una decisió que malbarata recursos, i en el pitjor, perjudica enlloc de millorar el seu grau de notorietat. I és que si tenim poca notorietat, temps i recursos, com volem que, a sobre que l'electorat no ens coneix, acabi associant posem per cas un símbol (que ens ha costat diners), a nosaltres? És del tot absurd. Altres candidats el que fan és usar el seu nom enlloc de la seva foto, cosa que tampoc té sentit ja que en cap cas una tipografia comunicarà millor que una bona foto, obvi.

Per tant, hem d'impregnar tot el nostre material de campanya, suports digitals o de premsa, o qualsevol altre element (insisteixo, sense excepció) de la foto del candidat. Des de la capçalera de les notes de premsa, fins a la tarja de visita del porta a porta, des del perfil a twitter fins al full de les propostes electorals. En tot allò que fem hi ha de ser present d'una manera destacada la logo-marca (és a dir, la foto) del candidat. Un cop més, el poc material disponible que tinguem l'hem d'optimitzar i esprémer al màxim. Així, i només així maximitzarem cada euro o minut de campanya en pro d'aconseguir la màxima notorietat (positiva, és clar), possible.