Serveixen de debò les xarxes socials per guanyar eleccions?

Podem guanyar, de debò, vots gràcies a les xarxes socials?

Quan pensem en xarxes socials i política (concretament, campanyes electorals), sovint recordem la cada cop més necessària presència del nostre candidat a les xarxes socials (especialment Twitter i Facebook), per tal de poder potenciar la proximitat i la participació amb els votants, així com esperar una gran cibermobilització dels nostres voluntaris / militants. Una visió que no per certa (amb matisos) es queda molt lluny del potencial que tenen avui, les xarxes socials per ajudar-nos a una campanya electoral d'una manera, a més, econòmica, i ben senzilla, si li posem això sí, una capa d'estratègia a tot plegat. En aquest article deixarem d'una banda les obvietats de les xarxes socials aplicades a la campanya electoral per centrar-nos en el valor afegit, tant potent com desconegut, que tenen les xarxes per ajudar-nos a guanyar unes eleccions (sí, també municipals a ciutats petites).

Facebook cotitza a l'índex NASDAQ

Per començar hem de tenir ben clar el concepte més important, i del qual se'n deriven totes les possibilitats: les xarxes socials són, abans que tot i sobretot, un negoci, una empresa. És a dir, Twitter o Facebook són empreses que cotitzen en borsa, i el seu objectiu és maximitzar, és clar, el seu benefici. Com ho fan? Ben fàcil: generant-nos entorns de confiança (i creant necessitats noves) per tal que hi depositem el màxim número de dades nostres possibles, de tota mena, en tot format, moment i rellevància. Les nostres dades són la matèria prima que mou les indústries de Facebook, Twitter, Google, etc... tal i com explicava en un article recent.

Vist així, les xarxes socials poden ser vistes com una amenaça, en el sentit que el seu model de negoci és trencar-nos barreres de privadesa, mitjançant la creació d'entorns de confiança (el millor exemple d'això és el sistema de correu gratuït de Google, GMail), o noves necessitats (dir on som a cada moment!) i en part, és cert. Aquest model dut a l'extrem obre tota mena de debats sobre l'ètica, la privadesa i la comercialització de les dades a la xarxa. Però no és menys cert que si ens posem el barret d'estrategs electorals, li podem treure un profit enorme a aquest model de negoci? No som conscients de fins a quin punt.

Una altra característica que tenen les xarxes socials és la seva cerca contínua de formats d'explotació d'aquestes dades privades de la manera menys comercialment agressiva possible o, dit d'una altra manera, la possibilitat de fer-hi publicitat d'una manera molt menys invasiva (i en conseqüència, més rendible), que altres formats de mitjans de comunicació. No hi ha sector de la indústria de la publicitat que tingui (ni de llarg) a més enginyers, creatius, i tota mena de personal treballant per fer més publicitat de la manera menys invasiva possible i, per tant, millorant la experiència del usuari - comprador.

Fa unes setmanes, un dels millors experts en xarxes socials i món publicitari que tenim a casa nostra, Ricard Castellet, em feia aquesta brillant reflexió: "Facebook és un invent fantàstic, perquè sense ser-ho, ens ha fet creure a tots que es tracta d'una enorme xarxa social quan en realitat, és la plataforma de captació de dades més potent del món". No hi puc estar més d'acord. Un entorn amigable que ens convida a explicar-ho tot de nosaltres mateixos: on som, què ens agrada, què no, quants familiars tenim, on anirem per vacances, si tenim parella o si estem feliços. I tot això és una enorme mina que hem de saber explotar per a la nostra campanya electoral.

Les xarxes socials tenen una altre avantatge, ja que quasi tant fàcil com captar dades és fer-hi publicitat. Tant Twitter (ads) com Facebook (ads) tenen interífices de creació, prova i edició d'anuncis que fan d'allò més fàcil crear anuncis a mida per a cada missatge, cada sector, cada municipi o cada tipus d'elector al qual ens volem adreçar.

Els anuncis són gran part dels beneficis de Twitter i Facebook

Tot i això, hi ha equips de campanya que arriben fins aquí i no exploten correctament aquesta mina de dades ja que, jo mateix, per exemple, veig cada dia al meu Facebook anuncis per tal que em faci seguidor del PSC de Terrassa ¿?, entre altres. I és que, suposant que tingui sentit fer anuncis per només guanyar seguidors, per què orientar un anunci en clau clarament local a usuaris que viuen fora del municipi en qüestió ¿? i que, és clar, tenen una afiliació política sòlida diferent a la que té qui fa l'anunci ¿? I com aquest, hi ha molts exemples de publicitat política (tant a Facebook com a Twitter) pèssimament orientada.

Twitter permet anunciar-nos als seguidors dels nostres rivals

I és que, mitjançant la publicitat a Twitter o Facebook podem, entre molts altres exemples, anunciar un determinat missatge (bé sigui text, foto o vídeo), a tots els pares i mares de qualsevol municipi, als majors de 65 anys, als joves que estan formant-se, als seguidors dels nostres rivals, a aquells qui viuen a un determinat barri o districte, als aturats de més de 45 anys... i així fins a l'infinit. Dit d'una altra manera, ens podem adreçar a tots i cadascun dels col·lectius de població que com a campanya ens interessa arribar, sense excepció, i en un entorn tant amigable com habitual per a ells: des del seu ordinador, mòbil o tauleta.

I per si tot això fos poc, els canvis legislatius en matèria de regulació de campanyes electorals, cada cop limiten més les opcions de fer publicitat dels candidats / partits en els mitjans tradicionals i, per inversa, fan més atractiva la publicitat (de moment permesa) a les xarxes socials.