Reprenent la teoria dels tres vectors, el primer d’ells és el de l’articulació institucional de la participació i les preferències polítiques. És a dir, com i a través de qui les institucions reben els interessos i preferències polítiques dels seus ciutadans, amb independència de quin tipus d’institució o administració es tracti (local, regional, estatal, central o desconcentrada) i com aquesta estigui formada (amb independència de si segueix models parlamentaristes o presidencialistes, per exemple). Es tracta per tant, de com el marc político-institucional rep els inputs del procés polític (a través d’unes eleccions, de referèndums, de les associacions o entitats, etc).
En aquest sentit podem distingir (fent política comparada), dos grans extrems: el corporativisme democràtic(el paradigma del qual n’és Suïssa) i l’organització política corporatista (que té en Japó i els Estats Units els seus principals referents).
Segons Peter J. Katzenstein en el seu llibre “Corporatismo y cambio”, el corporativisme democràtic té tres característiques definitòries: una ideologia del interès social expressada a nivell nacional (1), un sistema de grups d’interès relativament centralitzat i concentrat (al qual jo afegiria els adjectius també d’extens, organitzat i representatiu de la majoria d’interessos socials), i una coordinació voluntària e informal dels objectius en conflicte a través de continues negociacions polítiques entre els grups d’interès, la burocràcia estatal i els partits polítics. Es tracta per tant, d’un sistema socio-polític en el qual els ciutadans identifiquen, valoren i preserven els seus interessos comuns (preferències polítiques agregades), la presència d’una potent i omnipresent (en el sentit de que s’estén a la majoria de sectors i interessos dels ciutadans) i finalment un reconeixement de legitimitat i acció compartida entre els partits polítics i els grups d’interès, tots ells representants de les preferències polítiques dels ciutadans.
És així com en societats corporativo-democràtiques com l’Austríaca i particularment, la Suïssa, existeix una noció del interès social tan forta que fins i tot alguns autors (com el mateix Katzenstein) etiqueten com aideologia en el sentit que el conflicte de classes es veu superat per la cohesió ideològica (en termes dels conflictes socials) i d’una manera més abstracta, del bé públic.
Aquest aspecte (característica) del corporativisme democràtic, donada la seva vaguetat i ambigüitat resulta difícilment, no només definible, sinó també quantificable en termes empírics. És per això que aquestes societats, es descriuen millor a partir de l’observació del seu funcionament (en aquest cas, polític) que no pas de la seva definició teòrica. A continuació es descriuen els principals elements del funcionament pràctic d’aquest particular tipus de sistema socio-polític.
El primer pilar doncs, del funcionament de les democràcies corporatives, és la fortalesa (en termes de número d’afiliats) dels seus sindicats i patronals (el 68% dels suïssos afirma pertànyer a algun tipus d’associació professional; a Espanya aquesta xifra no supera en cap cas l’11%). Unes organitzacions que tenen una triple fortalesa: per una banda, són presents (i afegiria, àmpliament presents) a tots els sectors econòmics (1), a totes les unitats i regions territorials (característica especialment important en un Estat Confederal com és el cas de Suïssa) (2), i a nivell agregat, esdevenen interlocutors socials amb, com a mínim, la mateixa representativitat que els partits (d’aquí precisament, aquest concepte de la legitimitat compartida alhora d’adoptar les decisions públiques). Aquesta major taxa d’afiliació, també es percep als partits, amb una quota d’afiliació d’entre el 15 i el 20% dels suïssos, en comparació amb el 3-4% dels espanyols. [FONT DE LES DADES: Corporativismo y cambio, Katzenstein, Peter J. Pàg, 134]
En segon lloc, existeix un contacte i negociació contínua entre partits i grups d’interès de manera voluntària i informal, per tal de coordinar els objectes en conflicte dels actors polítics, permetent els intercanvis entre els diferents sectors de les decisions públiques i afavorint la previsibilitat del procés polític i la flexibilitat per part dels actors involucrats. Aquesta negociació contínua, no només es produeix fora de les esferes de l’Administració, sinó que el mateix sistema político-institucional permet, afavoreix i garanteix constitucionalment aquest marc continu de negociació entre l’Administració – partits polítics – grups d’interès.
Aquest és el cas de bona part de les democràcies nòrdiques dintre de l’esfera (o l’observància) de la Unió Soviètica. És així com a Escandinàvia (o la pròpia Àustria), aquest model corporativista s’establí arran d’acords entre un partit socialdemòcrata – socialista (sovint majoritaris, quan no hegemònics) i el principal sindicat del país, per tal d’intercanviar els acords polítics en relació amb els propis partits, els grups d’interès i la burocràcia governamental. Un exemple clàssic d’això són els acords (que complirien aquestes característiques que acabem de citar) duts a terme als anys 60 i 70 en el sentit d’arrancar l’acord als líders sindicals per imposar restriccions salarials a canvi de concessions en matèria de polítiques socials (de caràcter assistencial, en la majoria dels casos).
En el cas Suís però, no trobem dues de les principals característiques de la democràcia corporativista (tant a nivell teòric com pràctic), a saber, els sindicats suïssos són dèbils (amb una reduïda taxa d’afiliació sindical) i més encara, el sistema de negociació i de relacions industrials (no només sindicat-patronal, sinó també sindicat-patronal-administració) es troba àmpliament descentralitzat (quant no, atomitzat). Més encara, Suïssa no disposa a la pràctica de polítiques de rentes (donada la seva baixíssima pressió fiscal i en tot cas, heterogeneïtat dels models fiscals entre els diferents cantons Suïssos) i menys encara ha tingut històricament una esquerra forta que hagi permès l’adopció d’acords salari-assistència típics d’altres democràcies corporativistes. Tanmateix, trobem una característica afegida a les tres que enunciàvem al principi com a elements definidors del corporativisme. I és la ja enunciada breument incorporació formal i fins i tot garantida constitucionalment, negociació entre els grups d’interès i els partits pel que fa a les decisions públiques. És a dir, a diferència dels processos informals però continus de negociació propis d’altres sistemes com l’Austríac, Suïssa aporta en el seu marc constitucional, garanties per a aquesta negociació i en molts casos, la protegeix constitucionalment. Dit d’una altra manera, Suïssa institucionalitza allò que a altres democràcies corporativistes, només es dóna de manera informal.
Aquesta descentralització extrema de tots els àmbits de la vida pública suïssa (des de l’Administració fins als sindicats), afavoreix més encara aquesta cooperació tripartita (grups d’interès – partits – govern) en el sentit que sense aquests mecanismes, difícilment es podrien dur a terme les principals decisions públiques donada la debilitat de les institucions públiques Suïsses (especialment les federals, amb una burocràcia de només32.000 funcionaris), particularment en els àmbits econòmic i laboral. Una cooperació que es duu a terme d’una manera molt rellevant en els tràmits pre-parlamentaris dels projectes normatius. Mostra d’això són els més de 800 comitès de govern, gairebé la meitat dels quals de caràcter extraparlamentari destinats precisament, a aquest intercanvi i negociació. Es tracta per tant, d’una democràcia de la negociació, més que no pas una democràcia del vot.
La cooperació però, no només és de caràcter horitzontal, sinó també vertical, és a dir, entre els diferents nivells de l’administració suïssa. En aquestes comissions de govern, hi ha una forta representació cantonal i els cantons de nou tenen un paper molt rellevant (quant no de veto) davant l’adopció de les principals decisions públiques.
El cas suís, és també rellevant en el sentit que ens mostra com aquestes dinàmiques corporativistes, no només es poden produir en Estats amb una forta intervenció sobre l’economia o amb un elevat pes del sector públic sobre el PIB, al estil de les democràcies nòrdiques abans comentades. En aquest sentit, Suïssa no té un sistema rellevant de redistribució de la renda, ni posseeix tampoc cap sistema centralitzat de negociació col·lectiva ni cap partit socialdemòcrata fort sobre el que s’assentin els acords socials. És en aquest context en el que sorgeix la ideologia del interès nacional que uneix a empresaris i treballadors a nivell nacional tot i els objectius sempre en conflicte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada