dissabte, 28 d’abril de 2007

La trasposició europea i espanyola del protocol de Kyoto

En el seu ANNEX A, el Protocol de Kyoto fixa quins són els sectors inclosos dintre dels compromisos d’emissions de gasos d’efecte hivernacle (a la pràctica, en equivalents a CO2) per a tots els països que han ratificat el tractat. En aquest sentit, els sectors compresos representen la totalitat d’activitats significativament emissores de CO2 (així com dels altres 5 gasos que també contribueixen al canvi climàtic), és a dir, l’energia, el transport, la totalitat de la indústria, l’agricultura i els residus.
En canvi, la plasmació a nivell europeu de les disposicions, es materialitza a través de la Directiva Europea 2003/87/CE, que estableix quins són els sectors sobre els quals cal regular-ne les emissions i el comerç de les mateixes dintre dels membres de la UE, tal i com preveu Kyoto. Els sectors inclosos dintre d’aquests topalls d’emissions són:
En l’àmbit de la energia: instal·lacions de combustió (centrals tèrmiques) amb una potència superior als 20MW (s’exclouen per tant, les mini-centrals que tot sovint utilitzen les pròpies indústries per a auto-alimentar-se).
Indústria fèrria: Instal·lacions de calcinació o sintetització de metalls i les instal·lacions de fundició de ferro i acer amb una producció superior a les 2,5 tones per hora.
Indústria minera no fèrria: cimenteres (a partir d’una producció de les 500 tones diàries), fàbriques de calç (a partir de les 50 tones al dia), fàbriques de vidre (a partir de les 20 tones diàries), forns de producció ceràmica (a partir de les 75 tones al dia).
Altres activitats industrials: papereres (a partir de les 20 tones diàries).
Amb la fixació d’aquests mínims, s’evita per tant, fiscalitzar i fer entrar en el complicat procés de la borsa d’emissions de gasos d’efecte hivernacle a les petites i mitjanes indústries incloses en aquests sectors.
A partir d’aquí, són els Estats europeus els que regulen la forma de repartiment de les quotes, el control i els mecanismes de compra-venda d’emissions, a través dels corresponents Plans d’Assignació. En el cas espanyol, està en vigor el Pla 2005-2007, tot i que ja s’ha aprovat el corresponent per al període 2008-2012, a través dels corresponents decrets.
Ras i curt, tot i que la ratificació de Kyoto compromet a Espanya a assumir un topall pel que fa a l’emissió de CO2, en l’àmbit europeu, només hi ha obligació de desplegar les eines que estableix el protocol en els sectors aquí enunciats, no regulant de cap forma l’eficàcia del protocol respecte la resta de sectors que produeixen el canvi climàtic. Ens trobem per tant, amb una doble paradoxa. Per una banda, Espanya com a país ratificant del protocol es vincula al compliment d’una xifra màxima absoluta d’emissions de CO2 (contant-hi aquí tots i cadascun dels sectors implicats), però en el desplegament a nivell europeu, només es veu vinculada per una petita part de l’activitat productiva alhora d’establir-hi els mecanismes per a la consecució d’aquests objectius.
L’altra paradoxa, és encara més rellevant, ja que si ens fixem amb la totalitat de sectors que engloba la directiva, només representen el 35% del total de les emissions de CO2 a Catalunya. Una xifra però que es pot considerar fortament esbiaixada a l’alça atès que també s’hi inclou el consum energètic de les indústries incloses a la directiva, i no només la seva pròpia emissió fruit de l’activitat industrial que desenvolupen (nota de premsa al respecte). En aquest sentit existeix una controvèrsia en el sentit d’incloure en un o altre lloc l’emissió de CO2 produïda per la indústria. Si no ho fem així, la xifra és encara més espectacular. La directiva europea (però també el Pla d’Assignació com tot seguit veurem), només contempla accions per als sectors productius responsables de l’emissió del voltant del 15% del total de gasos d’efecte hivernacle a Catalunya i Espanya. O el què és el mateix, entre el 65 i el 85% (en funció de si considerem l’energia consumida per les indústries que figuren a la directiva com a emissió de la indústria o emissió del sector energètic) dels gasos d’efecte hivernacle que s’emeten a casa nostra, no s’inclouen dintre del desenvolupament normatiu del Protocol de Kyoto.
El fet però de que l’esmentada Directiva Europea no inclogui més sectors sobre els quals es despleguen els mecanismes de control de l’emissió, no impedeix que els estats membres puguin ampliar-ne el contingut de la mateixa, donat que aquesta és una competència compartida entre els Estats Membres i la Unió Europea. En el cas espanyol però, no ha estat així. En el Pla 2005-2007, no s’inclou cap tipus de mesura topall o de control als sectors no inclosos en l’àmbit europeu, més enllà de fer recomanacions vagues i no-vinculants i quelcom similar trobem al Pla 2008-2012, on només es preveuen bàsicament, mesures de foment sobre els altres sectors, a desplegar en els plans sectorials corresponents (plans de transport, d’energies renovables, etc).
En resum per tant, partim d’un Protocol excessivament obert i imprecís pel que fa al com lluitar contra el canvi climàtic, que s’agreuja a nivell europeu, on hi ha un compromís explícit de deixar fora del control de les emissions als principals sectors que emeten els gasos d’efecte hivernacle, problema que s’arrossega també a nivell espanyol.
Publica un comentari a l'entrada