dimecres, 18 d’abril del 2007

Política aïllacionista

Una de les principals i més senzilles teories sobre el comerç internacional i el lliurecanvisme, és la teoria de l’avantatja comparativa. Segons aquesta teoria, els diferents països surten guanyant mútuament amb el comerç entre ells si cadascun d’aquests països s’especialitza amb allò què és capaç de produir d’una manera més eficient. L’especialització per tant, rau en la combinació dels factors de producció que cada país utilitza per a produir un mateix producte i amb l’explotació al màxim de les avantatges en allò que som més barats. Això implica però, que el país en qüestió haurà d’importar la resta de productes que necessita ja que s’ha especialitzat. Una importació però que li resultarà més econòmica que no pas si decidís per no especialitzar-se i produir diferents productes i tancar-se al comerç internacional. El comerç internacional per tant, optimitza els recursos disponibles i la seva utilització als països que en formen part, però també abarateix els preus mundials dels béns, ja que amb l’especialització es rebaixen els costos de la producció als països que són producte-eficients per a cadascun dels béns de la economia global.
Aquesta simple teoria, també és vàlida al camp de la política. De la mateixa manera que resulta obvi que dos països s’especialitzin en funció d’allò que són capaços de produir d’una manera més eficient i ho intercanviïn amb els altres països preu-eficients amb la resta de productes, podem considerar que dintre d’un partit, d’una candidatura o una plataforma política, succeeix el mateix.
Es tracta per tant que els diferents membres d’un equip s’especialitzin en allò que millor saben fer, alhora que interactuen amb la resta de companys, intercanviant els productes (en aquest cas podria ser el capital intel·lectual de dissenyar una campanya o una estratègia, posem per cas) per tal d’aconseguir un benefici global màxim, és a dir, la victòria electoral. No obstant això, els polítics a casa nostra opten massivament per l’aïllament i el tancament, no aprofitant-se (quant no rebutjant explícitament) les avantatges de les avantatges comparatives derivades de l’especialització. Els nostres polítics són aïllacionistes.
A casa nostra, els eslògans, els dissenys o l’estratègia electoral no són dissenyades i executades pels qui comparativament posseeixen una millor relació cost-benefici en aquell àmbit, sinó que ben al contrari, tots els béns de la economia (totes les decisions d’una campanya) són produïts per cadascun dels països (partits o candidats, posem per cas). Resulta paradoxal doncs, que sigui el mateix candidat el que hagi de donar el vist-i-plau al eslògan o els espots de la campanya, als colors utilitzats o a l’estratègia a seguir, tot seguint la creença que cadascun dels candidats són els que tenen una avantatja comparativa total i absoluta en tots i cadascun dels aspectes d’una estratègia o campanya electoral. Quelcom que encara que fos cert (cosa més que quasi impossible) no optimitzaria els recursos d’aquella economia (el conjunt del equip de campanya), sinó que ben al contrari, malbarataria recursos derivats de la no especialització.
És així com a les campanyes electorals (especialment les municipals, però el cas és aplicable també a la resta), els partits malbaraten indiscriminadament recursos al no especialitzar cadascun dels seus membres en les tasques que millor saben fer. Quan un candidat veta el disseny de la plana web de la campanya, o un determinat eslògan o fins i tot l’estratègia a seguir, s’opta per una estratègia aïllacionista respecte la resta de membres de la seva candidatura.
Aquest és però un fet no només molt més habitual del que pugui semblar, sinó què és pràcticament hegemònic. El paper dels candidats (sia a unes eleccions municipals, autonòmiques, generals, etc) és profundament intervencionista (en tant en quant intervenen sobre molts més aspectes que els que l’avantatja comparativa ens indicaria), modificant contínuament l’estratègia i tots els elements de la campanya sota criteris, d’una suposada superioritat en tots i cadascun dels camps en que aquest intervé (què són la pràctica totalitat).
Més enllà de les moltes altres conseqüències que això pugui tenir, n’hi ha una de molt clara, és la enorme pèrdua d’eficiència que això representa, ja que només si les persones especialitzades són les responsables en allò en que s’especialitzen, s’optimitzen els beneficis d’una estratègia que té com a objectiu aconseguir el màxim número de vots possible.
Un desaprofitament què és doble. Per una banda, no s’utilitzen els recursos d’aquells agents de fora el partit què estan àmpliament especialitzats en algun dels elements de la campanya electoral (outsorcing) però el que és més freqüent i sorprenent és que encara menys s’utilitza l’especialització en els recursos interns d’aquell partit (crowdsorcing), arribant a un nivell d’intervencionisme tal per part del candidat que neutralitza els efectes d’aquells que són més eficients en la majoria d’etapes de la campanya.
La política catalana i espanyola, és encara avui, profundament aïllacionista i no ha interioritzat la sens dubte, més clara i senzilla teoria del comerç internacional. No és d’estranyar en aquest sentit doncs, que com moltes economies, patim nosaltres també els efectes del aïllacionisme aplicat a la campanya electoral.