Ahir, el Consell Constitucional Francès, va donar el seu vist-i-plau constitucional per a la polèmica llei de la primera feina, més conegut com a CPE. Les protestes de part de la societat civil francesa (sobretot estudiants i sindicats), sembla però que no acabaran en els propers dies.
La setmana passada, el portaveu de CIU al Congrés en matèria de joventut, treball i polítiques socials, Carles Campuzano, feia una interessantíssima interpel·lació al ministre de Treball, sobre les mesures necessàries per tal de fomentar l’ocupació dels joves, no només en número, sinó molt especialment en qualitat.
Si l’ocupació és, o ha de ser, una de les principals prioritats polítiques de tot govern, l’ocupació dels joves, així com també dels més grans, esdevé no només una prioritat política, sinó també educativa i social.
Crec, que el debat de l’ocupació, ha d’anar més enllà de la no sempre segura dicotomia entre estabilitat i flexibilitat. Per a uns, cal prioritzar el treball segur, entès com aquells llocs de treball que ofereixen una elevada garantia de continuïtat, permanència i estabilitat. Per a altres però, la flexibilitat i adaptabilitat dels llocs de treball al mercat laboral, esdevé clau per tal d’aconseguir més ocupació, més qualitat i més productivitat.
A l’Estat Espanyol, hem viscut una etapa, des del 1996 fins al 2002, aproximadament, de creació de multitud de models de contractació. S’han creat noves eines laborals per a tots els gustos, optant per un model de flexibilitat via opcions. Unes noves figures laborals però, que han tingut un escassíssim èxit, un volum molt baix d’utilització d’aquestes noves eines laborals.
D’alguna manera, el conflicte entre flexibilitat i estabilitat, reflexa també les inquietuds, preocupacions i desitjos de tots els treballadors. Ara bé, en certa manera, aquest debat, es més propi del darrer terç del segle XX, que no pas del segle XXI. Avui, ens cal introduir nous elements damunt la taula quan abordem el treball, i les seves múltiples dimensions. Avui, no n’hi ha prou amb que una feina sigui flexible, o amb que una feina sigui estable, ens cal, que la feina sigui de qualitat. Per als sociòlegs, cada cop pren més força la variable entorn laboral, és a dir, totes aquelles característiques físiques, socials i culturals del treball, que esdevenen fins i tot, un factor explicatiu de l’esperança de vida. En un món globalitzat com el que vivim, cada cop importa més la productivitat, que només es pot aconseguir via preus o via qualitat. En aquest sentit, l’aposta de les societats avançades ha de ser clara, més qualitat i més valor afegit. Cada dia es més necessari, passar d’un model de competència a través dels preus baixos, a un model de competència en innovació, en qualitat i en valor afegit als béns (tangibles i no tangibles) produïts a casa nostra.
L’exportació, no ens ha de sonar a utopia, sinó a un objectiu a aconseguir. En un context de caiguda de fronteres, necessitem cada dia mirar més i fer-ho més lluny, ja no ens val competir oferint productes turístics barats a la resta del món. Hem de ser capaços d’oferir quelcom més.
I en aquest sentit, l’ocupació, la primera ocupació dels joves esdevé fonamental. Els primers treballs que hom desenvolupa en la seva vida laboral, marquen en menor o major grau la trajectòria professional de qui els ocupa, no només a nivell laboral, sinó també a nivell social, cultural i econòmic. Però la primera feina, es quelcom més que el primer sou o el primer treball. És també una part, la darrera possiblement, de la formació acadèmico-pràctica de tots nosaltres. D’aquí la seva importància.
La societat catalana però, es ben diferent de les societats fortament compartimentalitzades, com la francesa o la britànica. Aquí gaudim d’un bon nivell de mobilitat laboral, no sempre ascendent però, que ens facilita la transició per diferents ocupacions abans de trobar el perfil propi de cadascú.
Ara bé, no podem caure en l’autocomplaença. No podem creure que vivim en un creixement econòmic continu i adoptar una mesura de deixar fer. El creixement econòmic, no és un objectiu total i absolut en sí mateix, i encara més, cal posar-hi les eines polítiques per tal de canalitzar-lo i fer-ne a tothom partícip, especialment els joves i la gent gran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada