La diplomàcia dels Drets Humans

Aquests dies, he tingut l’oportunitat de llegir el llibre, Historia de las Relaciones Internacionales I, de Charles Zorgbibe. Aquest magnífic llibre (dividit en 2 volums), tracta en diferents dels seus capítols, de la diplomàcia dels drets humans, representada sobretot pel president dels EEUU Woodrow Wilson, per bé que no de manera exclusiva. Wilson era sobretot un idealista, un creient de la diplomàcia de la pau i del home, per damunt de la diplomàcia de l’Estat i de la guerra.

Aquest llibre doncs, m’ha portat a reflexionar sobre la diplomàcia, i més especialment, la diplomàcia dels drets humans. En primer lloc, convé definir què és la diplomàcia. Una primera definició operativa, ens porta a afirmar que la diplomàcia és el conjunt de relacions, negociacions i acords entre els representants legítims dels Estats per tal d’aconseguir uns
objectius, compromisos o acords determinats amb altres Estats. En aquest sentit, també hi ha qui diu que la diplomàcia és un art, possiblement l’art de seducció a escala interestatal.

Un primer element d’aquesta definició, ens mostra els termes representants legítims per una banda i dels Estats per l’altra. Això significa que la diplomàcia, només pot ser duta a terme per aquells qui ostenten la representació legal, vertadera i autoritzada, però a més, aquesta només fa referència a l’àmbit interestatal, deixant a banda les entitats subestatals, grups
d’interès, organitzacions internacionals, etc.

El segon element que configura la diplomàcia, és la consecució d’uns determinats objectius. És a dir, aquestes relacions, negociacions, etc., es fan amb una determinada finalitat, buscant la consecució d’algun objectiu o contraprestació. I és precisament aquí on entren els drets humans. Per tant, la diplomàcia dels drets humans és aquella diplomàcia que es fa amb l’objectiu i/o amb els criteris dels drets humans fonamentalment i per damunt d’altres consideracions. Aquesta definició doncs, admet dues opcions.

Per una banda, que la diplomàcia es faci amb un Estat o no en funció de la nostra valoració del respecte d’aquell Estat als drets humans, i per l’altra, fer una diplomàcia que tingui com a objectiu, el canvi en la situació dels drets humans en un altre Estat.

Una primera implicació clara d’aquesta modalitat de diplomàcia, és la coneguda com a ingerència en els afers interns respecte un altre Estat. Introduïm aquí, la famosíssima distinció entre Hard Politics i Low Politics d’en Hungtington. Així, segons l’opinió dominant en les relacions internacionals, si més no fins l’actualitat, és que la diplomàcia es basa en aquelles esferes de les relacions entre estats que tenen en consideració el comerç internacional, els espais de navegació i aeris, la defensa i la national security i la macroeconomia, entre altres, és a dir, la coneguda com a hard politics. Tots els demés àmbits, són considerats com a low politics i per tant, afers interns fora del interès i intervenció de les relacions interestatals.

Actualment però, cada cop té major acceptació la diplomàcia de drets humans en aquells casos en que així són considerats per part de la comunitat internacional. Dit d’altra manera, i a diferència del passat segle, actualment s’admet internacionalment la ingerència en els afers interns en determinats casos de flagrant perill dels drets humans i que així és consensuat per part de la comunitat internacional. No hi ha doncs, un criteri fix, clar i estable que marqui o defineixi l’ús d’aquest tipus de diplomàcia o intervencions avui en dia. Sembla ser que hi ha un relatiu consens en utilitzar aquests mecanismes en casos de crisis humanitàries i desastres naturals, però no en altres possibles casos preocupants pel que respecta als drets humans.

Ja des de fa més d’un segle, administracions com les de Wilson als EEUU, han intentat posar els drets humans com a màxima prioritat en les seves relacions internacionals, també militars, però mai se’n han sortit. Paradoxalment, Wilson va patir un fatal empitjorament de la seva enfermetat, en una esgotadora marató per tot el seu país intentant convèncer a la nació de la necessitat de referendar el tractat de Versalles, amb els seus 14 punts.
Wilson va topar amb l’aplastant lògica de la Realpolitik, i la diplomàcia com a extensió de la cerca del creixement i oportunitats econòmiques, prestigi internacional i en definitiva, l’egoisme estatal, que al cap i a la fi, és per al que els ciutadans varen votar a aquell idealista (i liberal) president Demòcrata com a Cap d’Estat. Avui, l’objectiu dels representants polítics i de la diplomàcia no ha canviat gaire, ni pot canviar.