divendres, 15 de desembre del 2006

La doble vida dels partits polítics catalans

El sistema polític català, té entre moltes altres característiques, la peculiaritat de combinar partits amb una base fonamentalment (en alguns casos exclusiva) ideològica, amb partits d’electors o catch-all. Diferències (sobretot pel que fa a la n-dimensionalitat dels eixos de conflicte) a banda, el nostre sistema s’assembla raonablement al israelià.
En essència doncs, podem fer dos blocs de partits, per una banda, el PSC i CDC, caracteritzats clarament per ser partits d’electors i per l’altra banda, Ciutadans, ICV-EUIA, ERC, PP (a Catalunya) i UDC, que són partits amb un component marcadament ideològic. Això condiciona els sistema polític català tant a nivell teòric com pràctic.
A nivell pràctic, això comporta que qualsevol majoria parlamentària i per tant, de govern, hagi d’incloure-hi necessàriament un dels dos partits d’electors no només per la seva major dimensió, sinó també pel seu caràcter aglutinador. Dit d’altra manera, són aquests els partits que en base a la seva pluralitat i diversitat, fan de motors capaços d’engranar amb la resta de partits que conformen la constel·lació parlamentària catalana.
Però també a nivell teòric-estratègic, la configuració d’aquest sistema de partits fa que les competències electorals siguin sempre a un doble nivell. Per una banda, els dos grans partits competint entre sí, i per l’altra, la dicotomia entre partit ideològic i partit de masses que enfronta a part del electorat. Analitzem amb més profunditat aquest doble pla.
Hem afirmat, que tant CDC com el PSC són els dos partits polítics catalans amb representació parlamentària que es configuren com a partits catch-all. Però per tal que la competència entre ambdós sigui efectiva i al mateix temps l’elector pugui diferenciar entre dos partits amb una idèntica estratègia electoral, cal que els eixos aglutinadors d’un i altre partit siguin diferents: el catalanisme en el cas de CDC, i el progressisme-socialdemocràcia, en el cas del PSC. En conseqüència, l’element fonamental des del punt de vista de la victòria electoral, serà la situació del eix vertebrador propi, per sobre del eix vertebrador del rival per tal d'aconseguir l’èxit. Ras i curt, en un context en que el debat político-electoral es situï vers el catalanisme, ceteris paribus serà previsible una victòria de CDC i al inrevés. Aquesta primera derivació teòrica ens ajuda a comprendre el mapa polític català arran del primer govern tripartit i el perquè del canvi del discurs polític per tal de beneficiar un eix en detriment de l’altre.
En aquesta estratègia però, també hi contribueixen de manera notable, els partits ideològics en un doble sentit. Per una banda, perquè els partits que es fonamenten amb una ideologia política, quan s’impliquen en el suport (o rebuig) d’un o altre eix vertebrador, ho fan aportant la seva credibilitat en tant que ideologia política. Dit d’altra manera, fan un paper de catalitzador cap al debat polític, aportant els seus valors (idees polítiques) per tal de dirigir-se en un o altre sentit.
Això és possible entre altres motius, gràcies a que tots els partits polítics catalans (amb l’excepció possiblement de Ciutadans), estan orientats cap al govern. És a dir, tots ells mostren la seva voluntat, predisposició, estratègia i compromís per tal de formar part de possibles combinacions de govern, òbviament en funció dels seus interessos ideològics i electorals. Aquesta afirmació pot resultar quelcom obvia (tots els partits, sembla que s’haurien d’orientar cap al govern), però aquesta, sol ser més la excepció que no pas la regla en les democràcies parlamentàries pluralistes (amb 4 o més partits efectius representats al parlament). El seu paper catalitzador doncs, el fan en tant que estan orientats cap a formar govern (1), la seva pròpia ideologia en combinació amb un o altre dels dos partits d’electors (2) i dels seus interessos estratègics-electorals (3).
Per altra banda, cal tenir sempre present (des d’una òptica estratègica), quins i de quina magnitud són els vasos comunicants entre els partits d’electors i els partits ideològics. La competència electoral entre els grans partits, mai pot ser exitosa si només es té en compte quin dels dos eixos (el propi o el del rival) preval en la campanya electoral, sinó que cal prestar una atenció clau en el traspàs de vots entre els partits d’electors i els ideològics. És en aquest sentit, en el que podem afirmar que en sistemes polítics com el nostre, les campanyes electorals han de tenir sempre un doble caràcter, ideològic i de masses. La batalla dels vots a casa nostra, necessita de la batalla de les idees per tal d’assolir la victòria.