dimarts, 10 d’abril de 2007

Catalunya: de la democràcia majoritària a la democràcia de consens (i III)

Un cop hem vist quines són les regles de la democràcia de consens, podem plantejar-nos si aquestes s’adeqüen o no a Catalunya i amb quina mesura. Aquest objectiu no és pas exempt de problemes ja que el primer que cal decidir és si considerem a Catalunya com un Estat o si per contra, hem de considerar Catalunya com una unitat més d’un estat (Espanya) sobre el qual hem de comprovar l’aplicació de les 8 característiques de la democràcia de consens. Davant aquesta dicotomia, opto per la solució més pacífica, que no és altra que la de considerar ambdós supòsits. Veja'm en primer lloc, quina és l’adaptació de les normes de Lijphart al cas català, considerant Catalunya com unitat política sobre la qual hem de verificar l’aplicació de les seves normes (o el que és el mateix, com a un Estat).
1.- Participació en el poder executiu: grans coalicions. Si analitzem els governs derivats de les VIII legislatures del Parlament després de la re-instauració de la Generalitat, observem com els governs de coalició han segut més la excepció que no pas la regla. D’aquestes VIII legislatures,només en les dues darreres s’han format governs de coalició, és a dir, governs amb representants de més d’un partit, amb independència de quins hagin estat els suports parlamentaris dels mateixos. En aquest sentit però, convé matisar aquesta afirmació en el sentit de l’escassa trajectòria encara de les institucions catalanes, més encara quan el sistema de partits al país està experimentant canvis i per tant, no podem extrapolar al futur, les nostres observacions sobre el succeït fins ara.
A nivell espanyol les conclusions són mes clares encara si cap. No s’han produït fins ara cap govern de coalició, amb governs sempre monocolor.
2.- Separació formal i informal de poders. El nostre sistema parlamentari incorpora les regles clàssiques del parlamentarisme de Westminster. Existeix per tant, una clara preeminència del govern sobre el Parlament, que no es veu matisada ni tant sols en situacions de govern en minoria parlamentària on tot i així, és el govern de la Generalitat qui lidera l’acció política (executiva i també legislativa) del país. És així com el legislador català no va optar per incorporar cap sistema de separació entre el govern i el Parlament, al adoptar (el President de la Generalitat) la competència de dissoldre el Parlament. Això no ha estat així a altres comunitats, en especial referència a les Illes Canàries, on el seu sistema de partits (cap d’ells té la majoria parlamentària) ha contribuït a una separació entre el govern i el Parlament autonòmic, canviant els suports parlamentaris però reforçant en tot cas la posició d’un President, elegit per a un període de quatre anys. El legislador català doncs, hauria pogut optar també per altres mesures de separació entre els dos poders com ara la no-inclusió de les mocions de censura, fet que faria invulnerable al govern de les pressions del legislatiu o al inrevés, si el President no fos capaç de dissoldre la cambra legislativa. El nostre sistema polític doncs, adopta totes les característiques del parlamentarisme clàssic, amb una clara direcció del govern per sobre del Parlament. No hi ha per tant, cap separació apreciable entre ambdós poders.
El mateix succeeix a nivell espanyol, on la mateixa Constitució adopta un model parlamentarista clàssic, amb una forta dependència entre l’executiu i el legislatiu i on per tant, no existeixen mecanismes de separació formal (ni s’han donat mostres de separació informal) de poders.
3.- Bicameralisme equilibrat i representació de la minoria. La Constitució Espanyola no permet que les Comunitats Autònomes es dotin de poders legislatius bicamerals, a tenor de l’article 152.1 de la Carta Magna. És així com la CE estableix que les CCAA disposaran d’Assembla Legislativa, fent referència el concepte ‘assemblea’ a un legislatiu unicameral, per bé que cap CCAA ha adoptat en els seus respectius Estatuts, el nom d’’assemblea’ alhora de mencionar als seus respectius parlaments. Aquest terme doncs, reestringeix la capacitat d’autoorganització autonòmica en aquest sentit. No és possible per tant, dintre de l’actual Constitució, que cap CCAA sigui bicameral.
Si bé la CE adopta un sistema bicameral amb l’adopció del Senat de certes competències pròpies (que no li són atribuïdes al Congrés), no hi ha dubte en el sentit de considerar el bicameralisme espanyol com àmpliament asimètric, fins al punt que les decisions adoptades al Senat (sobretot pel que fa als vetos legislatius) poden ser fàcilment rebutjades pel Congrés, amb la majoria absoluta del total de diputats i diputades. Ara bé, cal fer també una menció expressa a la representació de les minories a la cambra alta. Així doncs, si bé el sistema d’elecció de part dels senadors és similar al belga (part dels membres de la cambra alta són elegits per les unitats territorials), resulta polèmic dirimir si aquest mètode d’elecció representa o no suficientment a les minories, i si així ho fa, en quina mesura, en el ben entès que no hi ha uns criteris clars que delimitin com ha de ser aquesta representació de les minories. Per tant doncs, podem afirmar amb tota rotunditat que en el cas espanyol no es compleix la primera condició (bicameralisme equilibrat) però en el cas de la segona (representació de les minories a la cambra alta), la multitud d’opcions que permeten aquest objectiu fa que no ens hi puguem pronunciar al respecte.
4.- Sistemes pluripartidistes. El sistema polític català, no només és pluripartidista (categoria que comença a partir dels 3-4 partits polítics efectius dintre d’un sistema polític) sinó que a més, avança cap a una possible atomització i en tot cas, fragmentació, a tenor de l’evolució dels resultats electorals. No hi ha dubte doncs, de que Catalunya compleix amb escreix aquesta condició.
En el cas espanyol, si bé el Congrés és la cambra legislativa ‘principal’ de tota Europa amb una major presència de PANEs (partits d’àmbit no estatal), no està clar que això sigui condició ni necessària ni suficient per a la configuració d’un sistema amb 3 o més partits. Dit d’una altra manera, tot i l’important (i sovint imprescindible alhora de configurar majories de govern) presència de partits que no es presenten a les urnes a tot l’Estat, les dinàmiques de confrontació política no són necessàriament pluripartidistes, més encara, una observació de la confrontació interpartidista ens mostrarà com les dinàmiques entre els partits, són clarament bipartidistes, tot i la satel·lització de part dels grups parlamentaris al Congrés. La presència d’aquests partits petits per tant, no altera la dinàmica bi-polar i bi-partidista principal de l’escena política espanyola.
5.- Sistema de partits multidimensional. Claríssimament, el nostre sistema de partits és pluripartidista i també bidimensional. És així com les dues principals clivelles dintre de la confrontació política catalana són la clivella de classe o social (esquerra – dreta), però també la clivella regional o nacionalista, que tenen un caràcter de no-reforçament (és a dir, no són clivelles coincidents on la posició sobre una condiciona també la posició sobre l’altra) i per tant, impulsen cap al pluripartidisme al nostre sistema de partits que sens dubte, és bidimensional.
Aquí hem de fer necessàriament la mateixa reflexió que en el punt anterior. És a dir, si bé la qüestió territorial (o expressat en termes politològics, la clivella centre – perifèria) és clarament present a través dels PANE, aquesta no reflecteix més que una clivella present única i exclusivament a part del territori de l’Estati on per tant, a la resta la confrontació política es produeix només en termes de la clàssica clivella de classe o social. Per tant, només podem parlar d’un sistema de partits multidimensional, en el millor dels casos, en alguns territoris de l’Estat, però no a la resta. Més encara, aquesta bi-dimensionalització de la competència política molt parcial, no altera la dinàmica bi-polar del sistema i no afecta a la competència entre els dos principals partits (o si més no, no ho fa d’una manera clara), pel que podem afirmar, matisadament això sí, que el sistema de partits espanyol és més monodimensional que no pas multidimensional.
6.- Representació proporcional. L’actual model electoral català, tot i la sobrerepresentació de Tarragona, Lleida i Girona respecte Barcelona, és clarament un sistema proporcional on a cada circumscripció (província) s’escull no només més d’un representant, sinó que s’escull un suficient número de representants com per a evitar els efectes majoritaris derivats de la fórmula d’Hondt. El nostre és per tant clarament, un sistema de representació proporcional.
El model electoral espanyol, si bé té alguns efectes majoritaris (especialment en aquelles províncies amb menys població, on hi ha molts pocs diputats a repartir i per tant, el model d’Hondt pot tenir alguns efectes en aquesta línia), és també, clarament proporcional. I també pels dos motius que acabem d’exposar, és a dir, perquè no hi ha circumscripcions uninominals (amb l’excepció de Ceuta i Melilla) i existeixen circumscripcions suficientment grans com per evitar els efectes majoritaris. La conclusió aquí doncs, seria un sí matisat, donades les excepcions ja comentades.
7.- Descentralització i federalisme territorial i no territorial. Aquest punt és insalvablement problemàtic. Si analitzem el cas català, difícilment podríem parlar de Catalunya com una unitat política descentralitzada. La planta territorial catalana només contempla l’autonomia per a la Generalitat i l’administració local i mantenen comparativament, un nivell competencial i de recaptació tributària abismalment diferenciat. En tot cas podem parlar d’una Catalunya desconcentrada (és a dir, on el govern català exerceix les seves funcions de manera repartida pel territori, especialment a través de les delegacions del govern), però no de manera descentralitzada (les vegueries o delegacions del govern no tenen cap tipus d’autonomia respecte la Generalitat, ja que en formen part). Pel que fa al federalisme no territorial, podríem considerar que s’ha fet algun pas en aquest sentit, al reconèixer la personalitat pròpia (i per tant, els interessos propis) de l’Aran (què és alhora un territori i una realitat lingüístico-cultural) i dotar-la d’una limitada autonomia. Ara bé, hem de matisar ràpidament aquesta realitat en el sentit que l’aran no juga cap paper rellevant alhora de determinar l’agenda política o el conflicte entre partits al país. Dit d’una altra manera, es tracta d’una realitat cultural no rellevant en els termes del conflicte polític sobre el qual es fixa Lijphart. Els principals partits polítics aranesos per exemple, estan plenament integrats (funcionen quasi com una secció de) en els partits que operen a la resta del territori, no produint-se cap fractura en aquest sentit.
A nivell espanyol, si bé podem afirmar que l’Estat Espanyol és un estat descentralitzat i desconcentrat, aquest no compleix totes les condicions pròpies del federalisme (en especial la representació de les unitats federals al Tribunal Constitucional, la capacitat de veto de les mateixes i la seva garantia competencial), d’aquí la novetat del model territorial que estableix la CE. Menys encara podem parlar de federalisme no territorial, ja que no hi ha previst cap mecanisme al respecte, tot i la realitat pluricultural i plurilingüística de l’Estat.
8.- Constitució escrita i veto de la minoria. El referèndum per a la reforma de l’Estatut d’Autonomia, no estableix cap tipus de sistema de veto territorial o majoria territorial necessària per a la seva aprovació, més enllà de que aquest sigui aprovat per una majoria de ‘sí’. No hi ha per tant, cap sistema de veto de la minoria respecte la norma fonamental (què ha de ser escrita, evidentment, tal i com així ho estableix la pròpia Constitució) de l’autonomia catalana.
A nivell espanyol la situació és idèntica. Tampoc existeix cap veto territorial ni cultural o lingüístic per a l’aprovació en referèndum de qualsevol reforma constitucional, més enllà d’una necessària i lògica majoria de ‘sí’ a la reforma.
Repassem doncs ràpidament, quins són els punts que a nivell català es compleixen: 1 (a les legislatures VII i VIII només i de manera matisada) 4, 5 i el 6 (tots ells clarament). A nivell espanyol, es complirien els punts 3 (només molt parcialment), 4 (molt matisadament), 6 i el 7 (parcialment).
Hem vist doncs, que ni el sistema polític català ni espanyol s’adapten a les normes de Lijphart per a les democràcies de consens, sistema que creu l’autor, és el més apropiat per tal de canalitzar correctament les preferències polítiques de les societats heterogènies i assegurar la viabilitat dels sistemes polítics en aquesta pluralitat d’actors.
Publica un comentari a l'entrada