dimecres, 29 d’agost de 2007

Les corrents internes dels partits

Els darrers quatre anys, han sigut probablement els més intensos políticament a Catalunya des de l’aprovació de la Constitució Espanyola. No només pel que fa a l’actualitat política, les convocatòries electorals, sinó també en l’activitat dels partits i la mobilització de les seves respectives militàncies. Aquesta frenètica activitat, s’ha notat també en el sí dels partits, sorgint a la llum pública tot un seguit de plataformes, corrents interns i grups en general en el sí de tots els partits catalans, d’una manera o una altra. Uns moviments que en bona part s’expliquen pel sobreestrès propi de les maquinàries electorals i del elevadíssim número de decisions en un espai reduït de temps per part de les direccions partidistes, dificultant l’assimilació de les mateixes per part de la militància i per tant, afavorint aquest clima crític en el sí de les forces polítiques.
Abans de passar a analitzar quin és l’impacte d’aquests corrents en el sí dels partits, convé diferenciar aquestes corrents que acabem de mencionar, de les agrupacions cívico-polítiques que tot sovint, són els mateixos partits que promouen, dirigeixen i se’n aprofiten. Durant tota la campanya prèvia al referèndum del Nou Estatut per exemple, sorgiren multitud de plataformes de professionals, sindicals, funcionaris, intel·lectuals, joves, etc., a favor o en contra del text, bona part d’elles finançades, creades i dirigides pels propis partits catalans, com una branca més de la seva estratègia electoral. Fenomen d’altra banda del tot habitual i comú a la resta de democràcies occidentals.
Em vull fixar aquí però en les corrents internes dels partits i que per tant, estan formades exclusivament per militants, o en tot cas, voluntaris dels propis partits. I ho faré en base als tres principals aspectes sobre els quals repercuteix la seva activitat: a nivell intern-organitzatiu, a nivell ideològic-programàtic i finalment, a nivell de mobilització-estratègic.
Comencem per la perspectiva interna-organitzativa. Tota plataforma formada per membres d’un partit que tenen en comú tot un seguit de plantejaments (siguin del tipus que siguin) tindran com a objectiu influir sobre la correlació de forces en el sí del partit, en la seva direcció i en els seus quadres. Aquesta pressió, encara que pugui ser per motius a priori ideològics, es reflectirà sobre les persones i per tant, tindrà sempre una vessant personal de confrontació plataforma – direcció del partit.
En segon lloc, aquests corrents centren bàsicament la seva oposició, crítica o proposta a la direcció del partit. Aquest element és per tant, el denominador comú de tots els seus membres i eix sobre el qual, centren el seu posicionament. Arribats a aquest punt hem de recordar aquí que els posicionaments ideològics dels membres d’una força política ho són a títol individual i no col·lectiu i que per tant, la pressió que exerceixin sobre els mateixos, serà des de la seva perspectiva individual, i no pas des de la perspectiva de la maximització dels resultats electorals. És el que coneixem com la síndrome del militant miop. A mesura però, que creix el número de militants que exerceixen pressió (en aquest cas per a un canvi ideològic) sobre el partit, la pressuposada ignorància i individualisme des de la que ho fan, pot anar disminuint-se, fins al punt que resulti més òptima (des d’una perspectiva electoral) la estratègia-ideologia proposada per la corrent, que no pas la que manté la direcció. Aquesta és però només una possibilitat, essent gairebé hegemònica la perspectiva fortament miop d’aquestes corrents. Això és degut a la pròpia psicologia de grups i als costos-beneficis de l’associació. És a dir, si observem quins són els posicionaments i la seva intensitat dels membres de les diferents corrents internes dels partits i ho comparem amb els posicionaments i intensitat dels mateixos de la resta de militants d’aquella formació, trobarem una molt major intensitat en els primers que en els segons. I és que a mesura que s’incrementa la intensitat d’un posicionament, hom està disposat a assumir majors costos (en forma de temps, de risc, de contribució a l’organització) per tal de defensar-les i sentir-se’n identificat. I degut a que el cost de formar part d’aquestes corrents és superior al cost de formar part només del partit, observem com només aquells amb una gran intensitat en els seus posicionaments formaran part de les corrents internes dels partits i per tant, reforçant la miopia d’aquests moviments.
Finalment, des d’una vessant estratègica-mobilitzadora, podem distingir els efectes en el sí de la plataforma respecte els provocats sobre el conjunt del partit. Tornem a utilitzar aquí la teoria de la veu i la sortida, una de les teories fonamentals de la sociologia política. Segons aquesta teoria, quan un ciutadà (militant) té una queixa o discrepància, té fonamentalment dues opcions, la de fer sentir la seva veu (com podria ser per exemple, apuntar-se o formar una corrent interna) o bé sortir i desvincular-se d’allò en que discrepa (en aquest cas abandonant el partit). Segons quin sigui el grau de descontentament i de la pròpia gestió d’aquestes discrepàncies, l’aparició d’aquests moviments pot repercutir en una pèrdua de capital humà per part del partit, bé sigui en forma de pèrdua de militants o d’una apatia dels mateixos que els desmobilitzi. Pel que fa a la resta de membres de partit, l’existència d’aquestes corrents pot tenir efectes de confusió i apatia vers la formació, produint-se un efecte contagi que generalment repercutirà en una inferior mobilització de la formació política.
Però de la mateixa manera que si les expectatives dels membres d’aquestes corrents no són en part resoltes poden exercir la sortida, no és menys cert que al exercir la veu a través d’aquestes plataformes, poden evitar que altres exerceixin la sortida, en el sentit que la visualització d’una corrent interna més o menys crítica amb la direcció pot evitar la sortida d’altres votants del partit també crítics al sentir-se identificats (amb la corrent i no tant amb el partit). Aquest tipus de corrents, són útils per evitar la fuga de vots en moments de relativa crisi i per tant, fins i tot en alguns casos poden ajudar al propi partit.
Publica un comentari a l'entrada