diumenge, 25 de gener de 2015

Candidat nou, a l'oposició, poc conegut i amb menys recursos. Què faig? (i II)

Seguim analitzant aquí la millor estratègia de campanya per als candidats que es troben en una situació tant complicada com habitual: a l'oposició, essent el primer cop que es presenten (sovint després d'un procés intern al partit traumàtic), amb un baixíssim grau de coneixement / notorietat, amb pocs recursos i amb un partit i/o grup municipal poc tensionat. Una estratègia a seguir que es pot resumir en 3 conceptes: la notorietat (1), la credibilitat (2) i la generació de missatge / alternativa (3). En el primer article analitzàvem a fons la notorietat amb eines per a la seva optimització i en aquest, abordarem el 2n i 3r punt.

La credibilitat és el conjunt d'elements (sobretot intangibles), que permeten fer viable a l'imaginari dels electors (als potencials, s'entén) el vot pel nostre candidat / força política. Hi intervenen factors de tota mena: tant de forma com de contingut i amb una doble vessant: tant interna (als militants / simpatitzants de la nostra força política) com externa (als votants latents / potencials). Aquí haurem de treballar ambdós fronts.

Les relacions públiques amb els propis militants són clau
D'una banda, caldrà maximitzar els recursos (sobretot humans) disponibles, o el què és el mateix, el número i dedicació dels militants / simpatitzants, claus a bona part del procés fins a les eleccions. Per això és imprescindible teixir bones relacions amb tota la militància (i simpatitzants) activa a la secció local corresponent. En aquest sentit, cal tenir en compte que les relacions públiques amb la militància són tant importants com gairebé sempre menyspreades, i tenen un efecte multiplicador: per cada minut que invertim en motivar a la nostra militància (el nostre exèrcit), multiplicarem el temps, motivació i dedicació dels voluntaris a la campanya. Com és llògic, no podem transmetre credibilitat caraenfora si no tenim la nostra pròpia militància convençuda, motivada i confiada del nostre lideratge. I això agafa més importància encara en una situació de candidat nou i un procés més o menys traumàtic d'elecció d'aquest.

La credibilitat cara enfora l'haurem de treballar des d'un anàlisi fred i realista en mode DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), per al qual ens podem nodrir del nostre equip de campanya (el candidat mai és un bon analista de sí mateix), per tal de potenciar fortaleses i oportunitats i matisar, és clar, debilitats i amenaces. La casuística és tant variable com complexa: des de candidats massa joves (i que per tant, tenen aquí la principal amenaça a la seva credibilitat), fins a candidats independents poc connectats amb certs sectors o barris, i així un llarg etcètera.

El tercer punt, la generació del missatge polític propi (programa, o plataforma electoral) i amb conseqüència, la construcció de l'alternativa política (a qui volem guanyar les eleccions), és un factor essencial, més encara en l'àmbit de la política municipal, i que sovint duu a errors estratègics d'orientació. Parlem aquí tant de quins temes destacar com també, com destacar-los.

L'educació és un tempa de campanya que no s'associa als Ajuntaments
El primer que hem de tenir en compte aquí és que les nostres prioritats polítiques (sectorials, s'entén), no han de coincidir necessàriament amb les més adequades per maximitzar el número de votants potencials (recordem que ja vam deixar clar al primer article que no busquem el vot de tothom, sinó dels votants latents / potencials), i més encara en política municipal. Un bon exemple d'això és l'educació (exceptuant la infantil). Quants cops hem sentit a candidats municipals, o a alcaldes, utilitzar la educació com un dels temes més destacats en campanya? Fem-nos ara la següent pregunta: en un context de múltiples nivells d'administració (com a mínim quatre: local, autonòmica, estatal i europea), quina creuen els ciutadans (sobretot els pares i mares) que és l'administració que té la responsabilitat en matèria d'educació? Efectivament, la Comunitat Autònoma (la Generalitat, en aquest cas). L'educació és el millor exemple d'una prioritat de campanya mal escollida, perquè per molt que hi dediquem esforços del missatge, els nostres electors creuen que l'èxit (o fracàs) de les escoles i instituts és degut a una altra administració i, per tant, no serveix com a flanc electoral municipal. Quan escollim els temes de campanya hem de tenir en compte la distribució competencial dels municipis i, més encara, la distribució competencial subjectiva que tenen els electors i que pot ser diferent, és clar, de la que marquen les lleis.

La teoria de l'"agenda setting" demana simplicitat i claredat de temes
Un segon consell aquí és limitar al mínim possible el número de temes (sectorials) de campanya a destacar. No només fruit de la mancança de recursos, sinó també per les limitacions memorístiques dels votants. I és que, com és llògic, quan menys temes destaquem a la campanya, més i millor ens posicionarem sobre aquests, en una elecció de, com a màxim, 3 o 4 temes. Sota cap concepte podem utilitzar més de 4 temes com a eixos de campanya. I a més, aquests han de ser el més concrets i tangibles possibles: és millor parlar de seguretat o guàrdia urbana que de sentir-nos protegits, millor insistir amb la neteja que amb la qualitat de l'espai públic, o millor parlar de serveis socials abans que benestar i qualitat de vida. Cada paraula de més és un temps preciós que no podem malbaratar.

En tot moment hem de ser conscients que tenim pocs recursos per tal d'arribar en molt poc temps a uns electors amb molta competència i soroll, i aquí la simplificació i la claredat són sempre imprescindibles per avançar en el camí cap a la victòria.

Un cop escollits els missatges o prioritats de campanya, i la seva formulació, com fem que aquests juguin al nostre favor? En una paraula: triangulació. Estratègia la paternitat de la qual, devem a Dick Morris.

Dick Morris formula la triangulació en aquest llibre
La triangulació (aplicada en aquest cas) és l'estratègia mitjançant la qual, aconseguim respecte el nostre adversari directe ser millors que ell en, com a mínim dos temes propis, però també ser millors en, com a mínim, un tema del nostre rival i mitjançant el qual, triangulem. Vejam-ho a fons: tota competició electoral s'enmarca en un univers de temes (insisteixo, quan més concrets en unes eleccions municipals, millor), en els quals nosaltres tenim una millor valoració que el nostre rival (som millors) i, és clar, a l'inrevés. Una bona triangulació implica escollir (d'un total, per exemple de 3 temes màxims en que basarem la nostra campanya) dos temes propers al nostre electorat mitjançant els quals farem molta insistència per consolidar el nostre avantatge relatiu respecte l'adversari, però també haurem d'escollir un tema del nostre adversari (on ell tradicionalment hagi tingut un millor posicionament), i ens l'haurem de fer nostre fins aconseguir obtenir una millor valoració respecte aquest, i així, prendre la pilota de joc en terreny enemic. Aquesta estratègia no es només un excel·lent posicionament de campanya, sinó que sobretot, ens projecta credibilitat més enllà de les nostres fronteres tradicionals de votant, alhora que dispara l'interès per la nostra oferta electoral per part de l'electorat latent. És, per tant, la millor manera d'optimitzar tant els temes com el terreny de joc de la competició electoral.

Un cop hem aconseguit treballar el flanc de la credibilitat (tant interna com externa) i situat tant els temes de campanya, com el terreny de joc, (seguint sempre aquest ordre o cronograma), només ens queda una darrera recepta, tant senzilla com necessària i massa cops oblidada: la repetició fins a l'extenuació. Ho il·lustrarem amb un exemple:

Clinton va repetir la mateixa frase 24 cops en 1h de discurs
Convenció Demòcrata de l'any 1996, que va escolliria a Bill Clinton i Al Gore de nou, com a candidats a la presidència i a la viceprèsidència dels EEUU, respectivament. En el discurs d'acceptació del nomenament, Bill Clinton va repetir ni més ni menys que 24 vegades la mateixa frase "a brigde to the 21st century", en un discurs d'una hora de durada, aproximadament. O el què és el mateix, una mitjana d'una repetició cada 150 segons. Tots aquells qui creuen que repetir un mateix concepte és avorrit i ridícul, hauríen d'escoltar el discurs de Clinton.
Publica un comentari a l'entrada