dissabte, 11 de febrer de 2017

Per què ens hauríem de fixar en el model del PP? (I)

Quan parlem del PP des d'una perspectiva catalana ho fem sovint (i poder és inevitable) des d'un doble apriorisme. D'una banda perquè en el mapa socio-polític català existeix un eix de conflicte més que en el cas de la resta de l'Estat (l'eix nacional, Catalunya - Espanya o com es vulgui dir), i de l'altra, per l'evident anticatalanisme que el PP ha utilitzat sovint per guanyar vots, a la resta d'Espanya. Sobre aquest segon element convé recordar que si el PP es pot permetre electoralment un discurs anticatalanista, és perquè no necessita treure un excel·lent resultat a Catalunya (en forma de diputats al Congreso), per arribar a la Moncloa, a diferència del PSOE.

Mariano Rajoy presenta la seva candidatura al XVIII Congrés del PP
Però si eliminem aquests dos condicionants, observarem un partit que, tot i els escàndols (sent suaus) de corrupció (1) i l'embestida de l'onada de la nova política (2), ha sabut sobreviure (quan no reforçar-se més encara) a la crisi del model de partits dels darrers anys, tot i ser una força política que dista molt de ser una bassa d'oli interna (3) (aquest cap de setmana mateix el partit ha salvat per la mínima a MD. De Cospedal de repetir com a secretària general, en plena guerra freda contra la seva rival, S. S. de Santamaría). I tot això amb un líder molt mal valorat, Mariano Rajoy, i que no brilla per la seva capacitat comunicativa, precisament (4). Com ho han aconseguit?

Gran part de la resposta la trobarem en els factors externs imputables al context polític-electoral dels seus rivals, sens dubte, però hi ha elements propis que destacaré en aquest article.

En primer lloc, una definició clara, meridiana de l'espectre ideològic i la oferta electoral del PP al conjunt dels espanyols (cas català a banda): El PP és el partit que s'ofereix a tots els votants que van des del centre i fins a la dreta. Així de clar, senzill, i nítid. I aquesta definició també la podem fer en negatiu: El PP no buscarà mai atreure a votants d'esquerres o centre-esquerres (1), ni tampoc a votants d'extrema dreta (2). El seu discurs és clar, entenedor, conegut, i sobretot, fiable (en el sentit que no causa sorpreses). Un missatge tant clar que ultrapassa als seus propis portaveus (líders) i els ve a complementar en aquelles competicions electorals on els líders no sumen tant com la pròpia oferta electoral del partit

Comitè de Direcció del PP.
En segon lloc, perquè tot i tenir conflictes interns (la guerra civil Cospedal - S. de Santamaría comença al mateix consell de Ministres i acaba amb els quadres provincials del PP, per no parlar de les famílies properes a Aguirre, o a Aznar), ha sabut donar una imatge de relativa cohesió interna, i amb un equip directiu que funciona, està equilibrat i no és qüestionat a nivell intern, al contrari, format per MD. De Cospedal, F. M. Maíllo, Pablo Casado, Javier Maroto, Andrea Levy, i en presència de veterans com Javier Arenas (tot ell acaba de repetir exactament igual en el congrés del PP a La Caja Mágica, per cert.

Evolució dels logotips del PP. Font.
En tercer lloc perquè el PP ha buscat insistent i descaradament donar una imatge de modernitat. No només en voler situar als joves Maíllo, Casado, Maroto i Levy, sinó que en la mateixa actualització del logotip de la formació (que recorda a Apple, segons el seu responsable de comunicació) els populars han eclosionat en la imatge d'allò que volen transmetre: un partit modern, solvent i fiable, amb una oferta electoral clara, però fugint de l'agressivitat i sense provocar rebuig.

I en darrer terme, perquè un cop definida la oferta electoral (1), els lideratges (2) i l'estil o el format (3), això els hi ha permès un cert desacomplexament en les seves propostes i en la seva manera de fer. Des de la creació d'una ruta social (poc més que un programa de visites i seguiment a entitats, ong's, empreses, etc), fins a la introducció (per bé que tímidament) de conceptes tant polèmics com la maternitat subrogada. De fet, això ens serveix per afegir un matís. Hi ha altres partits que han plantejat una oferta política similar a la del PP (penso amb Unió, per exemple), però el PP s'ha sabut adaptar al context polític de cada moment, també des d'un punt de vista ideològic, i és que la coherència duta a l'extrem (no canviar en cap moment, mai, cap plantejament polític i no adaptar-se també ideològicament als plantejaments polítics de la societat en cada moment) porta a quedar-se sol. Només cal recordar la dimissió del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón pel fracàs del seu projecte per limitar l'abort, que de fet, va ajudar a Rajoy, més que no pas perjudicar-lo, vist en perspectiva.

I per si tot això fos poc, hi ha una CCAA on el PP  ha patit la pitjor crisi de corrupció (1), de divisió de les diferents faccions (2), de lideratge (3), de catarsi dels seus anys de govern (4), de creació d'un nou eix en el sistema polític (5), de noqueig a la seva capital (6), i on... les enquestes li donen molt millors resultats que a les darreres eleccions. Sí, existeix. On? Al País Valencià, tant sorprenent que resulta gairebé increïble, però això ho analitzarem en un posterior article.
Publica un comentari a l'entrada