Per als historiadors polítics nord-americans, l’èxit d’un president s’acaba en aconseguir guanyar les eleccions en el segon mandat. Certament, pràcticament cap president (l’única excepció parcial del segle XX podria ser F.D. Roosevelt) ha tingut un segon mandat plàcid. Nixon tampoc en seria l’excepció.
Les eleccions presidencials de 1972 seran recordades per la Guerra del Vietnam, el boicot massiu dels republicans a la campanya demòcrata però sobretot (i des d’un punt de vista subjectiu), pel perfil del candidat i la plataforma demòcrata, al voltant de George Mc. Govern, possiblement el candidat més europeu, juntament amb Walter Mondale des de la II Guerra Mundial.
Ambdues campanyes, la de Mc.Govern i la de Mondale (12 anys després), tindrien en comú la perspectiva errònia sobre el comportament electoral i la mobilització sectorialitzada que descrivia en l’anterior article. Ambdós candidats es declaraven pacifistes convençuts, partidaris de retallar dràsticament la despesa en defensa (1/3 en el cas de Mc.Govern i poc menys en Mondale), incrementar massivament les prestacions en matèria de benestar del govern federal, així com un molt major intervencionisme de l’administració sobre l’economia del país. Tot això complementat amb tics anti-capitalistes, en defensa dels sectors més desafavorits i amb discursos a favor de la lluita de classes.
Aquesta fórmula hauria de servir per contrarestar els més que escassos fons de campanya, els boicots republicans i el carisma i popularitat dels seus respectius rivals, Nixon i Reagan respectivament. Una estratègia, que diferències a banda, no dista molt dels plantejaments de campanya del PSC i ERC durant les legislatures de majoria absoluta de CIU.
De fet, aquest error, es tan estès que mai s’insistirà prou en afirmar que la mobilització electoral està només dèbilment relacionada amb la plataforma electoral de la força política, encara que aquesta intenti absorbir la totalitat de les preferències i interessos polítics d’aquell ciutadà. Mobilització i ideologia doncs, estan poc relacionats.
Un altre dels exemples que ens il·lustra aquesta darrera afirmació, és el de les soccer mom, o mares del futbol en la versió catalana. Les mares del futbol, són aquelles mares de família (fent una generalització com a mínim, arriscada) casades, que sovint han de compaginar la vida laboral i familiar i preocupades per l’educació dels seus fills, i d’una manera significativa, per les activitats extraescolars d’aquests (un símbol d’identitat i de classe als EEUU, més que no pas a Europa). Fins aquí, hom pot pensar que es tracta d’un prototip de vot demòcrata ja que tradicionalment, els candidats d’aquest partit han estat fortament vinculats a l’educació (si més no, al seu sindicat). Però aquestes mares, mostren una gran preocupació per la família (i per tant, amb els valors tradicionals), i una més que escassa simpatia per l’avort, els matrimonis entre homosexuals i la prohibició de l’oració a l’escola. Parlem per tant, de demòcrates clàssics al estil sureny o bé demòcrates no liberals. A aquesta escala de valors cal afegir-hi finalment, la preocupació per la seguretat, tant pel que fa a la vessant domèstica (homeland security) com a la seguretat del país sobretot enfront del terrorisme (national security).
Eus aquí com una a priori votant demòcrata clàssica es converteix en una votant indecisa quan norepublicana. I és que els republicans, especialment des de G.W. Bush, han sabut atreure fèrriament a aquestes mares del futbol. Des d’aspectes com l’educació (l’increment de la inversió pública en educació sota la presidència de Bush fill ha quadruplicat l’increment de la inversió amb Clinton), els valors tradicionals (avort, religió, matrimoni entre homosexuals, etc.) i la seguretat són els elements que avui caracteritzen més bé al partit republicà.
La llista d’exemples en aquest sentit resulta pràcticament interminable, des dels nascar dad’s, fins a les security moms (una versió radical de les soccer mom, que fins i tot tenen web de recolzament al President Bush). L’èxit, no només per al GOP, està en l’òptima combinació entre l’estratègia catch-all i la mobilització sectorialitzada-específica de diferents col·lectius, com el de les mares del futbol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada