La connexió entre la societat i la política és cada cop més feble. De ben segur que aquesta expressió resulta familiar al lector. Aparentment, hi ha un consens, també acadèmic, en aquesta línia, que es tradueix per a molts intel·lectuals amb una cada cop menor participació electoral (que no política), així com una disminució de la legitimitat a curt termini del govern, millor encara, de la percepció de l’efectivitat dels poders públics a curt termini.
La història i la teoria constitucional ens aporten bàsicament, dues visions respecte la política i el paper dels poders públics vers la societat. Dos models, el nord-americà i el francès que per bé que es produeixen gairebé simultàniament (la revolució francesa té lloc al mateix moment en que entra en vigor la Constitució dels Estats Units), parteixen de contextos socials i polítics oposats i per tant, arribaran a solucions constitucionals també diferenciades, per bé que sovint massa ignorades.
El principal exemple d’això el trobem amb les diferents solucions que respecte al principi de la separació de poders es varen donar a un i a l’altre costat del atlàntic. Un principi, igualment apreciat i valorat allà i aquí, però motivat per temors diferents. En el model nord-americà, primària la constitució d’un sistema de poders (executiu, legislatiu i judicial) per tal d’evitar l’excessiu poder del poble, representat a través del poder legislatiu, especialment la House of Representatives, al mateix temps que es cercava la protecció de les minories, amb contrapesos per tal d’aconseguir aquest equilibri en el poder. El temor dels delegats a la convenció de Philadelphia, no era altre que el d’evitar els excessos del poble, que mal informat i mal dirigit, podria portar cap a la destrucció del sistema, en uns termes no gaire diferents que els que s’empraren en el debat político-institucional a la Grècia clàssica o l’antiga Roma.
En el model francès en canvi, el principal objectiu era limitar i controlar el poder del rei (executiu) i per tal d'aconseguir-ho, el pes polític recauria amb la força de la majoria de la població, en contraposició amb el monarca. Per als constituents francesos, els excessos de poder vindrien del rei, i no pas de l’assemblea, màxima expressió de la voluntat de la majoria. Aquesta serà per tant, la filosofia que impregnaria, no només totes i cadascuna de les constitucions franceses, sinó també la resta de constitucions de l’Europa continental.
Però quines són les derivacions lògiques d’aquests dos diferents principis constituents i quina és la seva relació amb la participació electoral? Anem a pams.
L’arquitectura constitucional americana, està dissenyada per a un equilibri (1) i la no-jerarquia/ingerència de cadascun dels poders (2). Tot això sumat a la desconfiança vers els excessos del poble, al mateix temps que es fonamenta sobre una societat democràtica i igualitària, portarà sens dubte cap al disseny d’un sistema electoral que vagi en la mateixa direcció. Els districtes uninominals afavoreixen la protecció de les minories(territorials), equilibrant la representativitat de tot el país i fomentant la política de lideratges i ‘notables’; dit d’altra manera, obeir a la creença dels delegats a Philadelphia segons la qual, la política ha de ser exercida pels experts, intel·lectuals i notables de la societat.
El model electoral francès-continental en canvi, està dissenyat per afavorir el parlamentarisme, la força de la majoria vers la minoria, la representativitat a través dels partits polítics, que esdevenen el fil conductor entre la societat i la política i el Parlament com a centre (gairebé únic) de la política del país.
Tot això ens porta, fent un salt en el temps, a observar com el sistema polític-institucional i electoral europeu-continental, està basat en la figura dels partits polítics, elements més que indispensables en l’engranatge institucional a Europa. Al nostre continent, la democràcia sense els partits polítics no s’entén, fins al punt que aquelles manifestacions de participació política que es puguin produir fora del àmbit dels partits polítics té un difícil encaix i canalització a traves de les institucions de qualsevol país europeu-parlamentari.
El model nord-americà en canvi, no basa el seu engranatge amb els partits polítics, sinó en l’agregació del màxim número de preferències i interessos dels individus que conformen la nació. Això es fa a través d’un sorprenentment elevat número de convocatòries electorals, de tot tipus, tot nivell i per a tots els gustos però en les que els partits (ni tant sols hi existirien si apliquéssim rígidament la visió europea al respecte) tenen un paper secundari.
La participació política doncs, a una i altra banda de l’atlàntic té caràcters diferents, oposats fins i tot. El problema rau en que el que fins ara, també eren diferents maneres de participar en política a Europa i als Estats Units, aquestes s’han globalitzat en la direcció nord-americana, mostrant com el sistema político-institucional dels estats europeus esdevé obsolet per absorbir i canalitzar les noves formes de participació política pròpies de la globalització.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada