dimarts, 21 de març de 2006

El conservadorisme progressista

Admeto, que a primera vista pot resultar contradictori. I precisament, és això el que em preocupa. Des del segle XIX, el segle de la il·lustració, de les revolucions liberals i de l’enderrocament de l’antic règim, s’ha vingut oposant allò conservador a allò liberal. Amb l’arribada del segle XX, i sobretot després de la II Guerra Mundial, la contraposició del conservadurisme i el progressisme, i des de fa no gaire més de 20 anys, conservadurisme, neolibealisme (sovint es confonen) i progressisme.

D’alguna manera, és com si aquests, fossin conceptes antagònics, difícils de definir, més encara d’entendre i de delimitar, què és o què no és, però antagònics, incompatibles. A més, a tot això cal afegir-hi una certa consideració pejorativa, lligada al conservadorisme i al neoliberalisme. És com si estes ben vist ser “progressista”, ser “d’esquerres”, però no ser “conservador” o ser “neoliberal” (per simplificar enormement algunes corrents polítiques). Em preocupa aquesta connotació negativa de tot allò que no s’associï fàcilment amb el progressisme, o a les esquerres en general. Un rebuig ideològic d’entrada, a no se sap ben bé que, ni molt menys delimitar la frontera, però existent, i en determinats àmbits creixent, rebuig.

Pocs es defineix públicament com a conservadors, com a neoliberals, liberals, liberaldemòcrates, cristianodemòcrates o cristianosocials. Molts en canvi, ho fan com a socialdemòcrates, ecosocialistes, eurocomunistes o com al màxim de les vaguetats: progressista. Per què, què vol dir progressista? La resposta fàcil pot ser, és progressista aquell qui creu en el progrés. Què és doncs el progrés? La creença en que una determinada societat pot avançar, millorar. I precisament de la vaguetat i rebuig relacionats amb el progressisme sorgeix el quid de la qüestió. És a dir, es pressuposa que aquells “de dretes” no creuen en el progrés, en definitiva, no creuen en la capacitat de millorar, créixer o avançar d’una societat. Aquesta és la gravetat del debat. Fruit d’això, podem concloure que encara no s’ha normalitzat definitivament al nostre país el debat polític-ideològic. Encara hi ha conceptes o opinions tabú, pejoratives, impopulars o políticament incorrectes.

Existeix doncs un conservadurisme modern? Per a mi, la màxima expressió del mateix és David Cameron. Més enllà de les estratègies partidistes, legítimes sens dubte per tal de guanyar les properes eleccions a la Cambra dels Comuns, Cameron ha sabut regenerar el Partit Conservador Britànic. Ha definit el nou conservadurisme, no només a nivell del Regne Unit, sinó també ha establert un punt de referència per a tot l’àmbit europeu. Cameron ens aporta el desacomplexament del conservadurisme, la dignificació i la renovació del mateix, com a ideologia, com a corrent, atractiva, útil, amb futur i amb voluntat de canviar, fer créixer i fer progressar la societat.

Els seus principis són ben senzills: trust people and shared responsability, que a més, estan relacionats. Confiança en la gent i responsabilitat compartida. La confiança en la ciutadania en tant en quant aquesta és el vertader motor de la societat. Els individus, són els protagonistes del progrés social, econòmic, científic i cultural d’una societat, no els Estats ni la política. Per l’altra banda, una responsabilitat compartida en aquest objectiu de progrés social. Cal ser conscient que per tal d’aconseguir una millor societat, per tal de progressar, la responsabilitat de l’objectiu no pot caure només en l’administració, en l’Estat o en la política, sinó que aquest objectiu compartit necessita també una responsabilitat compartida entre l’individu, la societat i l’administració.

Aquests dos summament senzills principis, són la base del new conservadurism. Un nou conservadurisme que es renova, s’adapta als canvis i a les demandes socials del segle XXI, i que és capaç d’oferir noves respostes per als reptes del futur. Noves respostes diferents de les pròpies d’altres corrents i que en certa mesura, han quedat esgotades, rígides i poc adaptables al futur.
El nou conservadurisme és més progressista que mai. El nou conservadurisme és el progrés.
Publica un comentari a l'entrada