Ja ho farà el BCE

És com si encara no haguem pogut o volgut assimilar que ja no tenim un Banc Central que fixa els preus en funció dels interessos del govern, o bé recórrer sistemàticament a tocar els tipus de canvi.

Des de l’entrada a la zona euro, especialment a Espanya, hi ha la sensació de que, de la mateixa manera que no tenim la competència per a fixar els tipus d’interès, tampoc la tenim per a controlar la inflació. I per tant, no cal preocupar-nos-en, ja ho farà el BCE.

És cert que el principal, i gairebé únic i absolut, objectiu del Banc Central Europeu és el control de la inflació. De fet, aquest era un dels motius pels quals molts criticaven el Tractat Constitucional Europeu, però tampoc és menys cert, que el BCE no té ni tots, ni els suficients elements per al control efectiu de la inflació. Sembla ser, que amb l’arribada al SME primer, i amb l’euro després, ens varem desempallegar de la pesseta, però també de la preocupació pels preus.

Així doncs, l’autonomia en la capacitat normativa tributària dels diferents països membres de la UE, però especialment a Espanya i amb les Comunitats Autònomes, és un bon exemple de l’oblit de la inflació com a problema.

Un dels mecanismes habituals als Estats Units per a compensar les retallades d’impostos, i especialment preuat per la família Bush (tant pare com fill), és l’increment exponencial de les taxes. Tot s’hi val, des dels bitllets d’avió fins a la gasolina. Des dels documents oficials fins a les obres. No cal pensar gaire per veure quins són els efectes d’aquestes polítiques. Més enllà de l’efecte barrera d’entrada per a les rendes més baixes, hi haurà un clar increment del nivell de preus. Ja que ningú, òbviament, vol assumir el cost de les noves taxes.

Aquí, també pensem com la família Bush. També ens agrada posar taxes a la gasolina. I més d’un li agradaria fer pagar un euro per cada visita mèdica. A diferència dels Estats Units però, aquí no ens cal abaixar impostos per tal de compensar-ho amb més taxes (i més inflació), sinó que directament, no ens calen excuses.

La inflació, si bé no ho podem considerar com a únic, total i absolut, problema de la nostra economia, ens exigeix fer quelcom més per controlar-la que no pas esperar a la propera reunió del BCE i demanar que es pugin tipus d’interès. No podem caure en l’error de donar una resposta parcial a un problema global. Més encara quan el remei, no sempre és millor que la malaltia.