Contundent victòria dels Conservatives a les eleccions locals d'Anglaterra

Aquesta matinada (al Regne Unit les nits electorals encara continuen sent llargues), hem conegut els
resultats de les eleccions locals (parcials) a Anglaterra. Unes eleccions que han adquirit importància degut a, per una banda la renovació dels partits i dels missatges, i per l’altra, la crisi del laborisme sobretot amb els darrers escàndols i affairs.

El primer missatge que podem extraure de l’electorat anglès és contundent. Els resultats parlen per sí sols:

IN DETAIL
	Councils		Councillors
Party	Net +/-	Total	Net +/-	Total
Conservative	12	67	253	1571
Labour	-18	25	-257	1061
Liberal Democrat	1	13	17	780
Residents Association	0	0	-7	22
Green	0	0	14	20
British National Party	0	0	13	13
Liberal	0	0	-1	9
Independent Kidderminster Hospital and Health Concern	0	0	1	5
SALT	0	0	0	3
UK Independence Party	0	0	0	1
Others	0	0	-33	94
No Overall Control	5	59	–	–
After 164 of 176 councils declared
Font: BBC News:http://news.bbc.co.uk/1/shared/bsp/hi/vote2006/locals/html/region_99999.stm

El gran guanyador, de manera contundent, d’aquestes eleccions són els Conservatives. Guanyen el control (la majoria absoluta) a 12 Local Councils (Consells Locals), gairebé duplicant la suma dels consells dominats per Libdems i Labour.
També dispara el seu número de regidors, fins als 1.571, 253 més que al 2004. Aquest és el seu millor resultat des del 1992.

Però el que resulta més demolidor encara, són les projeccions de vot a nivell nacional fetes a partir d’aquests resultats. Així, els Conservatives traurien un 40% dels vots, seguits pels Libdems, amb un 27% i en darrer lloc el Labour, amb un 26%. Si bé cal tenir en compte que són projeccions parcials, que no tenen en compte els resultats a Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, territoris hostils als conservadors, i que són una gran base de vot laborista.

Els Tories han assolit a més un dels seus objectius clau, millorar posicions al seu hostil Great London, on ara els consells conservadors són majoria, una peça clau per assaltar Westminster al 2010. En resposta a la pregunta, “qui creu vostè que pot ser el millor PM”, la diferència entre Brown i Cameron es de només un 6% (36 vs. 30%).

Per la seva banda, el Labour no ha aconseguit arravatar cap consell local ni a conservadors ni liberals, i es queda amb una posició majoritària en la meitat dels consells que controlava anteriorment. De fet, els seus resultats són tan negatius que no es troba cap contrapartida positiva que pugui contrarestar l’autèntica desfeta electoral que han sofert. En aquest sentit, les conseqüències no s’han fet esperar i ja s’ha anunciat una profunda remodelació del cabinet, on destaca la sortida del Home Secretary, Charles Clarke, pero nò del Deputy Prime Minister, John Prescott, qüestionat per tenir un affair amb la seva secretària. La relació de Blair amb Gordon Brown continua sent nul·la i no es preveu cap canvi en el seu rol.

Però potser el que resulta més important, seran les reaccions dels MP’s laboristes, que pressionats pels seus votants (un 36% està d’acord amb la sortida immediata de Tony Blair del Number 10), poden incrementar la pressió sobre el seu exhaust líder, o bé disminuir la seva fidelitat de vot a Westminster.

Sembla doncs, que la era Blair s’està exhaurint per moments, i el desig del premier d’acabar el seu mandat amb una gran popularitat i les seves reformes més polèmiques (carnet d’identitat, adopció de l’EURO, reforma educativa, etc), no podrà ser possible.

En paraules del líder Libdem, els seus resultats signifiquen la seva consolidació. Els guanys liberals són mínims, per bé que en un context de crisi del partit, no es poden qualificar en absolut com a negatius, més tenint en compte l’amenaça sobre el seu propi espai electoral que representa el jove Cameron (no només per plataforma ideològica, sinó també per oposició a la, més que veterania, de Menzies Campbell). Potser és aquest l’únic aspecte no plenament exitós de Cameron, al no haver aconseguit un significant trasvàs de vots liberaldemòcrates cap al seu partit.

Finalment, una de les incògnites dels comicis, era saber els resultats del racista i xenòfob BNP. Doncs bé, ha doblat el seu número de regidors, obtenint 44 consellers locals dels 20 que posseïa. Un resultat que cal matitzar doblement. Per una banda, part de l’explicació d’aquesta victòria l’hem de trobar en el no ús de l’immigració per part de cap dels grans partits, que junt amb l’alliberament per error de presos immigrants, han segut claus per entendre el resultat. I en segon lloc, cal relativitzar els 44 seients, ja que sobre el total, més de 1.600, el resultat és ínfim.

Resumidament doncs, el missatge de l’electorat anglès ha segut fins i tot, més contundent del que preveien els analistes i líders polítics; el mateix Cameron no les tenia totes en aquest resultat. Un missatge rotund de càstig als laboristes, que s’ha traduït clarament en un gran suport a Cameron i als conservadors, que ara sí, tenen al seu abast ocupar Dowing Street.