dimecres, 3 de maig de 2006

Les eleccions locals a Anglaterra

En un anterior article, narrava breument, la trajectòria política del MP i líder del Partit Conservador Britànic, David Cameron, així com el context en què es produïa la seva elecció com a Her Majesty’s leader of oposition, tot establint-hi certs paral·lelismes amb la situació del Partit Laborista i la reforma que hi va fer Tony Blair, com a claus del seu èxit.
Demà dijous, tenen lloc les eleccions locals a Anglaterra (si bé no a tots els consells locals, ja que la profunda autonomia local anglesa inclou també la llibertat en el calendari electoral), que seran el primer pols entre ambdós líders, i que tindran una importància decisiva, no només per tal de calibrar la corda que li queda encara a Blair, sinó també per veure fins a quin punt qualla, el missatge renovador, centrista i liberal del nous conservadors.
Centrant-me en l’estratègia conservadora, els tories han centrat la campanya en l’ecologia i el canvi climàtic. Una preocupació que no és nova per a Cameron, però sí per al Partit Conservador. Segurament des de casa nostra pot sobtar aquesta preocupació, fins a tal punt que s’ha esdevingut l’eix principal dels conservatives en aquestes eleccions, però per a entendre aquesta agenda política-electoral, cal considerar que el Regne Unit, és un dels països de la UE-15 amb una major preocupació pel medi ambient i el canvi climàtic, al mateix nivell que Alemanya, si bé aquí les polítiques mediambientals són transversals en el sentit que s’adopten pels tres grans partits: laboristesconservadors i libdems. Això, junt amb el sistema majoritari, fa que no trobem cap partit verd a la House of Commons (el Green Party només té representants al Parlament Europeu i a algun local council, així com la coalició Respect, amb només 1 MP no es ben bé un partit ecologista).
Aquest profund sentiment ecologista arriba fins a tal punt que el Regne Unit és l’únic país de la UE15, que al 2002 ja va assolir els objectius del Protocol de Kioto, 6 anys abans del objectiu marcat. Un procés que ha tingut grans costos, sobretot en termes de reconversió industrial (amb el risc que això comporta de massives pèrdues electorals als districtes electorals afectats), però que compta amb un ampli suport popular.
Els conservatives han basat la seva estratègia en explicar els seus èxits en aquesta matèria allà on governen, que junt amb un èmfasi en la sanitat, la reforma educativa i el crim (sobretot arran del darrer escàndol del govern britànic, l’alliberament per error d’un miler de presos que havien de ser deportats), han configurat la plataforma torie que concorre demà a les eleccions locals.
Sobtadament, les prioritats polítiques del Labour han sigut similars però amb una prioritat inversa. És a dir, sense sorgir dels temes típics de la plataforma laborista (treball, educació i NHS o sistema de salut), han posat l’èmfasi en el crim (un èmfasi que els pot resultar contraproduent degut al escàndol abans comentat), especialment pel que fa a la introducció del DNI obligatori i la seguretat (amb més policies i enduriment de les penes), en la seva reforma educativa (que no agrada ni als sindicats ni a l’oposició), així com la creació de llocs de treball, acompanyada d’una ambigua reforma impositiva per estimular l’economia (és a dir, baixar impostos). Curiosament, el medi ambient no ha segut ni de bon tros, una de les prioritats polítiques dels laboristes.
A més, un altre dels temes que ha desaparegut de la confrontació dels grans partits, és la immigració. Sobretot en comparació amb les darreres eleccions a Westminster, on l’anterior líder conservador, Michael Howard, va tirar mà literalment de tots els temes de la plataforma conservadora per mobilitzar el seu electorat arrastrant el partit (i encorant-lo) a la dreta. Ni laboristes, ni conservadors ni libdems han utilitzat la immigració, un tema important en les preocupacions dels britànics, sobretot la procedent dels països àrabs.
La campanya dels Liberal-Democrats, s’ha basat en tres eixos: crim (on gairebé van passar davant als conservatives a l’hora de demanar la dimissió del Home Secretary, Charles Clarke), medi ambient i habitatge. Els libdems, s’han caracteritzat en aquesta ocasió per la seva claredat en el missatge i les sevespropostes innovadores en multitud dels seus àmbits. Dit d’altra manera, no ha variat ni la plataforma ni la línia discursiva dels mateixos, tot i el canvi en el seu líder. Cal tenir en compte a més, el reduït marge de maniobra mediàtica del que disposen, ja que si David Cameron va haver d’anar al Cercle Polar Àrtic per a sortir als mitjans, poc o rés han pogut fer els libdems per a incrementar la seva presència als media.
Finalment, l’autèntica sorpresa d’aquestes eleccions, són els extremistes del BNP. De ser un partit gairebé desconegut fa només tres mesos, han arribat a l’opinió pública a través del seu discurs racista, populista i demagog com la pólvora. Vàries han segut les veus d’alarma que s’han encès per l’enorme creixement de la popularitat d’aquest partit i del seu líder, Nick Griffin. Ara bé, convé matisar per una banda, que el sistema majoritari dificulta molt la seva victòria electoral (actualment només disposa d’una dotzena de regidors arreu del país), així com la pròpia naturalesa del partit, que el fa aparèixer i desaparèixer amb les eleccions locals.
Els resultats d’aquestes eleccions, s’hauran d’analitzar ampliament, sobretot al voltant de les següents qüestions: Fins a quin punt el projecte renovador dels Conservadors, liderat per David Cameron gaudeix de la simpatia popular i esdevé una alternativa real per a ocupar el Número 10 de Dowing Street? Els resultats electorals acceleraran o frenaran la retirada de Tony Blair com a Prime Minister? Quins resultats tindrà el BNP i com influiran aquests sobre els resultats electorals dels Tories? Podrà Menzies Campbell, el nou líder libdem, superar la crisi del seu partit i mantenir la seva estable i fidel base electoral?
En els propers dies intentaré contestar, si més no parcialment, a aquestes qüestions.
Publica un comentari a l'entrada