dilluns, 1 de maig de 2006

La reobertura del debat sobre l'energia nuclear a Espanya

Aquesta nit, pocs minuts abans de la mitjanit, s’ha clausurat definitivament, la CN de José Alcaraz, coneguda popularment com a Zorita, deguda a la seva ubicació al petit municipi d’Almonacid de Zorita, Guadalajara. Aquesta CN, inaugurada al 1968 pel Generalísimo, fou la primera de tot l’Estat Espanyol, i segons paraules del mateix caudillo, suposava l’entrada d’Espanya en l’era atòmica. Una entrada ben modesta, ja que Zorita només té una potència de 160 MW quan va ser inaugurada i una mica menys de 150MW fins ahir (menys de la meitat d’una Central Tèrmica convencional), així com la seva configuració, fan que sigui pràcticament una central en miniatura.
En les properes setmanes, s’iniciarà el procés de desmantellament, que ha de dur a una neteja total de la zona, amb la preocupació dels municipis veïns, amb una gran dependència econòmica de la minicentral. Més enllà de les consideracions i actituds subjectives envers l’energia nuclear, resultava necessària la clausura i posterior desmantellament de Zorita, havent superat més que àmpliament la seva vida útil i cicle tecnològic (entre 25 i 30 anys, aproximadament). Les mancances estructurals eren evidents (amb més de 170 a la seva famosa cúpula roja), i víctima de contínues proves al sistema de seguretat de les instal·lacions per part de diversos grups ecologistes, moltes d’elles amb èxit, per a desesperació dels seus responsables i del CSN.
De fet, el consens era favorable al tancament ara, o com a màxim, en 2 anys, prèvia renovació de la seva llicència operativa. D’altra banda, l’empresa responsable de la distribució elèctrica a l’Estat, REE, per bé que vol fugir del debat nuclear que tot just comença a casa nostra, ha destacat el seu impacte nul sobre el manteniment de la xarxa
elèctrica, i la garantia de subministrament a curt i mitjà termini.
La setmana passada, el Congrés de Diputats, aprovava una Proposició No de Llei (PNL), a instàncies del PSOE, CIU i PNV, sobre la necessitat de cercar un emplaçament per a l’emmagatzematge dels residus nuclears d’alta activitat a l’Estat, necessitat urgent tenint en compte que al 2009 França retornarà les deixalles derivades del desmantellament de Vandellós I (central per cert, de la mateixa generació que Zorita) i la sanció en cas de no poder retornar els residus és prohibitiva (sobre els 5.000€ al dia).
Un altre, tràgic ingredient per a aquesta reobertura del debat nuclear, l’hem tingut recentment amb la macabra commemoració de l’accident nuclear més tràgic de la història. La catàstrofe de Txernòbil, tenia lloc una matinada del 26 d’abril de 1986, provocant una tragèdia sense precents, on però el número de morts no està gens clar (resulta molt difícil fer projeccions epidemiològiques en àrees geogràfiques tan extenses i existeix una gran manca de dades sobre sèries històriques que ajudin a discernir quines són i quines no, morts i malalties com a conseqüència directa de la tragèdia nuclear).
Un accident nuclear que va afectar literalment a quasi tota Europa (només els països mediterranis se’n van salvar del núvol radioactiu), però també va ser l’inici, o millor dit la victòria de les tesis antinuclearistes a pràcticament tot el continent.
Avui, 20 anys després de Txernòbil, al mateix moment que es clausura la primera central nuclear de l’Estat, que urgeix la creació de com a mínim, un cementiri nuclear a l’Estat (tant si es vol continuar com no amb aquesta energia) i que fa gairebé un any que el president del govern, Rodríguez Zapatero es comprometia en l’anterior debate sobre el estado de la nación a establir un calendari per a la clausura de les centrals nuclears a espanya, cal abordar d’una manera clara, directa, sincera i fugint de les demagògies i els populismes, el debat sobre l’energia nuclear. Aportaré alguns elements al mateix en un següent article.
Publica un comentari a l'entrada