Al llarg de dos articles (1) i (2), hem vist com la triangulació com a estratègia política, era utilitzada per diferents polítics per tal d’aconseguir el poder. L’ampliació de la plataforma política, combinada sovint amb una fidelitat als propis principis, foren utilitzades per Mitterrand, Clinton i G.W. Bush, entre molts altres.
Ara bé, també hi ha exemples d’utilització de la mateixa estratègia en casos de líders que encara no han guanyat el poder, en aquest cas perquè encara no n’han tingut l’oportunitat. Em refereixo al líder conservador britànic,David Cameron. En aquest sentit, l’estratègia seguida pel líder tory té certes similituds amb la que va utilitzar Tony Blair quan va assumir el lideratge del Partit Laborista, al 1994. El partit labour dels ’80 i de principis dels ’90, era un partit rígidament dominat pels sindicats, els clientelismes i els interessos personals, on tant els candidats a MP com l’agenda, estava absolutament controlada, manipulada i obeïa als interessos, no dels militants o votants, sinó dels sectors que sustentaven el partit (situació molt pareguda per cert, a la del Partit Demòcrata
Un partit laborista amb fortes simpaties amb el socialisme i comunisme, creient en la necessària limitació de la propietat privada, i en definitiva, tot un ampli catàleg de posicionaments ideològics que l’allunyaven de la ciutadania, més encara davant la reforma (i debilitament) dels sindicats i els seus poders amb la PM Tathcer. En conseqüència, calia, no només un nou líder laborista, sinó una reforma efectiva del partit. Ambdues coses per separat no durien a l’esperada victòria del 1997.
La carrera parlamentària de Cameron, comença al 1997 al accedir a la candidatura a MP a un districte fortament laborista, Stafford, perdent les eleccions per a entrar a la House of Commons. A les següents eleccions generals, Cameron es presenta pel seu actual districte, Witney, per tal de recuperar-hi allí la victòria conservadora. El seu èxit és rotund, i obté el 45% dels vots. Aquesta, junt amb el seu carisma, joventut i dots oratòries el porten a ocupar el Shadow Minister of the Privicy Council Office. Des d’aquest moment, el seu ascens serà imparable. Ocupant primer el shadow of Local Government, i des del 2004, membre del Shadow Cabinet, passant a seure a la primera banca de l’oposició. Després de les eleccions parlamentàries de 2005, amb la derrota de Michael Howard, esdevindria shadow education and skills i optant al lideratge dels Conservatives, en disputa amb David Davis.
La seva campanya per optar al lideratge conservador, es basava, de mateixa manera com va fer Blair, en la renovació del partit. Davant el seu veterà i membre de la vella guàrdia contrincant, Cameron volia aglutinar tot el vot dels MP’s (només els membres dels Commons tenen la potestat d’escollir al líder tory) moderats, renovadors i joves, on finalment tingué un ampli suport. Un procés intern però, que fou extremadament disputat i igualat, es més, Cameron va perdre les primeres eleccions primàries per 56 contra els 62 de Davis. No va ser fins la segona volta, que Cameron va poder aglutinar efectivament tot el vot potencial, esdevenint el més votat (90 vots), respecte els 57 de Davis. En la posterior convenció del partit, va ser ratificat per la militància conservadora.
Properament, entraré en més detall sobre els seus valors, la seva estratègia i la seva plataforma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada