dimecres, 31 de maig de 2006

L'estratègia del Partit Popular

La sensació que hom destaca del debat de l’estat de la nació d’avui, és que per part del cap de l’oposició, Mariano Rajoy, ha recorregut al discurs de la dreta clàssica. Els elements tant de contingut, com de to i fins i tot els recursos lingüístics, s’emmarquen en el discurs més clàssic de la dreta, no només a Espanya, sinó a la majoria de països democràtics.
Però, què vull dir i sobretot, per què dic que el discurs del PP d’avui és el discurs clàssic de la dreta?
Rajoy avui, ha tocat tots aquells aspectes que són fonamentals, més encara, que sostenen, la plataforma de la dreta a Espanya. Es tracta del ja conegut discurs de llei i ordre, en el qual, s’accentuen els principals elements característics dels sectors que donen suport al partit, o dit d’una manera més clara, avui Rajoy s’ha centrat sobre aquells aspectes en els quals l’electorat confia més en el PP que no pas en el PSOE. És allò que anomenem plataforma política, i que podríem definir com a el conjunt de tots aquells temes ‘rellevants’ de l’agenda política en els quals l’electorat valora millor un partit que no pas un altre. Traduint això a la pràctica, significa que en l’immigració, la delinqüència, l’ordre públic, la seguretat ciutadana, etc. són aquells temes (issues en anglès) sobre els quals es valora millor el posicionament polític del PP que no pas del PSOE i que per tant, formen part de la plataforma que sustenta el projecte polític del propi partit.
Aquest conjunt de temes que configuren els suports electorals, no són fixos en el temps, tal i com vàrem veure al explicar l’estratègia de la triangulació, i en bona part, unes eleccions les guanya qui és capaç d’ampliar la plataforma pròpia en detriment de l’adversari.
Arribem doncs, a la primera conseqüència electoral del discurs de Rajoy. Utilitzant, com hem vist, els temes clàssics de la seva plataforma política, obté un elevat grau de satisfacció (aprovació) del electorat fidel del seu partit, que ha vist avui plasmades les seves preocupacions en el discurs del seu líder però per altra banda, no ha aconseguit ampliar la seva pròpia plataforma electoral.
En aquesta primera radiografia de l’estratègia popular del discurs d’avui doncs, hem vist com mentre mitjançant una estratègia defensiva, en tant en quant s’ha centrat bàsicament en aquells temes sobre els quals ja ostenta la victòria sobre el PSOE, ha aconseguit mobilitzar (satisfer) al seu votant més fidel (strongly voter), mentre que pel contrari, no ha lluitat en aquells temes en els quals la ciutadania no el considera la millor opció, i per tant, no ha aconseguit guanyar plataforma política i en conseqüència, vots.
El lector d’aquest bloc, possiblement li vindrà al record al llegir aquesta breu descripció del que ha passat avui, dues advertències que feia en altres articles fa uns dies, a saber, la diferenciació entre les preferències dels militants o votants fidels per una banda, i del electorat, tant real com potencial, per l’altra, així com la diferenciació entre els moments en que hom pot aspirar a guanyar vots dels moments en que hom només pot aspirar a no perdre’n. Veja'm doncs, si el PP ha caigut en un d’aquests dos errors que he analitzat.
És cert, que el PP no és en absolut un partit assembleari, ben al contrari, probablement és el partit amb una estructura interna menys democràtica dels que tenen representació parlamentària a l’Estat, ara bé, això no vol dir que no es deixi portar pels seus strongly voters (que no tenen perquè ser militants), en contraposició amb el seu electorat potencial.
Dic això, perquè una de les principals característiques del discurs del PP des de que està a l’oposició, independentment de quines siguin les seves causes, és precisament, el seu recurs continu a les preferències dels votants més fidels, en contraposició amb els menys fidels. Expressat d’una altra manera, l’estratègia que avui hem vist, és en bona part descriptiva de l’estratègia dels populars des de que estan a l’oposició. En termes pràctics, com observem aquest fenomen? Si avui fóssim capaços d’enquestar al ciutadà que va votar al PP a les eleccions generals del 2000 (les eleccions que va obtenir un major suport popular), sobre què pensa avui del mateix partit, amb tota probabilitat veuríem una polarització dels seus anteriors votants. Per una banda, aquells més fidels, de ben segur es mostraran molt satisfets en el sentit que es trobaran més representats ara que no pas abans, bàsicament pel que respecta als issues o plataforma política que comparteixen. Però per l’altra banda, en aquells electors menys fidels, amb menys punts de connexió amb la plataforma popular, també amb tota probabilitat es mostrarien menys satisfets i/o representats amb el partit, ja que ara ja no representa els interessos individuals d’aquells electors, molts dels quals, no són coincidents amb la plataforma nuclear del partit, què és a la que els seus líders recorren contínuament.
Tot això, ens ajuda a explicar molt bé, la situació electoral del partit. He comentat en diferents ocasions, com el PP és un partit amb molt de múscul. Expressat en altres termes, és un partit amb una gran capacitat de mobilització, així com de fidelitat sobre el seu electorat, però com al mateix temps, el partit ha perdut suports des del seu punt màxim de popularitat, al voltant del 2000-01.
Quines conseqüències té aquesta estratègia? de sobres són conegudes. És a dir, es tracta d’un partit amb una gran capacitat de mobilització davant qualsevol crida electoral (tant val que siguin eleccions al Congrés com al Parlament Europeu o als Municipis), però que la seva victòria depèn molt poc de sí mateix, sinó que depèn de la capacitat de mobilització dels demés partits i d’un altre eix què és molt important (i que massa sovint oblidem), i és el grau de participació en unes eleccions, ja que al tractar-se d’un partit amb molt de múscul, fa que aquest sempre estigui mobilitzat, i que per tant, no li afecta al seu número de vots que hi hagi més o menys participació, dada però, que serà clau a l’hora de determinar el número d’escons, diputats o regidors que treu, més enllà de la seva pròpia capacitat mobilitzadora.
En un segon terme, i relacionat amb aquest primer tret de la estratègia popular, és la percepció, més o menys subjectiva, de què, el partit, no s’està encarant tant de cara a l’increment de vots (via una o altra estratègia), sinó a la no pèrdua (mobilització) dels votants que ja té. Un exemple per tal de reforçar aquesta teoria: el fet que tothom conegui el programa polític del PP en referència als afers exteriors o l’immigració, i no sobre la salut, l’educació o el medi ambient, per exemple, fa que el votant que exerceix el seu dret en funció de les propostes sobre immigració o seguretat ciutadana, segueixi fidelment al PP, però que aquells electors preocupats per la resta de temes, no tinguin la oportunitat de ser convençuts pel partit, i per tant, que aquest no pugui ampliar la seva plataforma electoral.
Es tracta d’una estratègia des del meu punt de vista (subjectiu), força arriscada en tant en quant, com he dit no depèn tant del propi partit sinó de les condicions de l’entorn polític la seva victòria, situació que és sempre desagradable.
És per això que he utilitzat el discurs d’avui com a exemple de la pròpia estratègia del partit ja que avui, hem vist un reflex de què ha estat el PP en els darrers dos anys i escaig, i he intentat aportar llum també, sobre quines són les implicacions d’aquesta mateixa estratègia.
Publica un comentari a l'entrada