diumenge, 28 de maig de 2006

Neoconservadurisme i neoliberalisme

El concepte, o la noció, de neoconservadurisme, és certament, desconcertant i ens mostra fins a quin punt, esta teoria o concepció del món, depenent de com es vulgui definir, està associada a una determinada concepció de la globalitat, de les relacions interestatals i de la capacitat d'injerència en els afers interns dels estats.
El neoconservadurisme doncs, parteix de la idea de la superioritat ideològica, social i cultural d'allò que anomenem,civilització o cultura occidental. Una cultura, què és de per se millor a les demés, i que està predestinada a expandir-se arreu del planeta. I amb aquesta civilització occidental, s'incorpora també la noció del propi sistema polític que caracteritza occident, és a dir, la democràcia, o en termes encara més precisos, la poliarquia, seguint el model de Robert Dahl.
És important per tant, destacar aquesta concepció moral en que es fonamenta aquesta ideologia, d'aquí precisament que cregui oportú qualificar-la d'ideologia i no pas de corrent o altres etiquetes.
Ara bé, aquest primer pilar del neoconservadurisme, no es en sí mateix, suficient per tal que la teoria sigui completa, i es pugui diferenciar i obrir pas entre el magma de pensaments polítics de la segona meitat del segle XX. Dit d'altra manera, més enllà de les concepcions que es tinguin en l'àmbit de la cultura política i de les relacions interestatals, tota teoria necessita un complement que completi la visió del món que proposa, en l'esfera social, econòmica i política.
I és en aquest sentit, on cobra una especial importància, l'alineació, quan no complementarietat, que en els anys 80 va produir-se entre el neoconservadurisme i el neoliberalisme. Però per tal d'entendre millor ambdues teories, el perquè de la seva coincidència en el mateix espai-temps i la seva complementarietat o no, hem d'entendre també, perquè i sobretot en reacció a què sorgeixen.
La guerra freda, va ser sobretot la guerra de les idees, de les concepcions polítiques, socials, econòmiques, de les relacions internacionals i del món, molt més que no pas la guerra dels armaments, que seria conseqüència precisament de la guerra en el pla teòric.
I és precisament en aquest sentit, en què el neoconservadurisme, ofereix un context idoni per a la justificació, pretext o motiu per a la victòria d'occident. Dit d'altra manera, és a través de la creença en la injerència sobre el sistema polític, social i econòmic dels estats, així com la superioritat de la cultura occidental (entesa aquesta d'una manera àmplia), com s'estableix la plataforma ideal per a la victòria i per a la intervenció de, bàsicament els EEUU, sobre la resta d'estats del planeta. Aquesta concepció, implica, com el lector haurà pogut descobrir, que una ideologia, és entre altres, una eina per a la consecució d'uns determinats objectius, quan no una justificació dels mateixos.
D'altra banda, el neoliberalisme sorgeix com a reacció dels pactes entre la classe treballadora i la classe burgesa posteriors a la II Guerra Mundial, en especial als anys 50, 60 i 70; la creació d'allò que coneixem com a Estat del Benestar. És doncs, una reacció a la socialdemocràcia del nord d'Europa, la democràcia cristiana (o conservadurisme intervencionista) de l'Europa central, o salvant les distàncies, la Great Society de Kennedy i sobretot, Johnson.
No és la meva intenció aquí analitzar el neoliberalisme, però sí que m'és útil citar-lo en tant en quant es complementa, conviu i comparteix el mateix espai-temps amb el neoconservadurisme. I és que precisament, ambdues ideologies, no només comparteixen un temps comú, sinó que sobretot, sorgeixen en reacció a un mateix enemic, el socialisme (en el cas del neoliberalisme) i la URSS (en el cas del neoconservadurisme). Ara bé, tot i que ambdós enemics han desaparegut, és precisament ara quan ambdues ideologies cobren més força i són més seguides a nivell internacional. Per què?
Una de les claus per entendre la supervivència d'una ideologia, és la seva capacitat d'adaptar-se i fins i tot, transformar-se, o en el seu defecte, cercar nous enemics. I aquesta és una de les grans virtuds d'ambdues ideologies; han sapigut sobreviure a la fi de la guerra freda, buscant nous objectius, nous enemics i transformant-se per tal de que continuïn sent, allò que les fa útils, és a dir, una ideologia té èxit en tant en quant és capaç d'esdevenir una eina o justificació per a la consecució d'uns determinats objectius.
Alguns dels ideòlegs del neoconservadurisme, busquen les seves arrels en la diplomàcia dels drets humans de Wilson. Res més lluny de la realitat, Wilson va basar la seva diplomàcia fonamentalment en tres concepcions o valors bàsics, a saber, 1) la fi de la diplomàcia secreta, entesa com aquells acords entre estats realitzats de manera secreta i on el contingut del qual no esdevé públic, 2) el principi de les nacionalitats, és a dir, la capacitat de les nacions i pobles de decidir lliurement el seu futur i 3) la llibertat dels mars, la llibertat de circulació de mercaderies i passatgers, més enllà de quin sigui l'origen / destinació, o la situació de guerra o pau.
Principis que res tenen a veure amb el neoconservadurisme, per més que alguns s'hi empenyin. Es més, les idees wilsonianes van resultar inútils en el sentit que no van ser capaces de configurar un vertader nou ordre internacional després de la Gran Guerra. L'anomenat idealisme wilsonià doncs, no només no va ser capaç d'establir-se com a eina o justificació per a la consecució d'uns determinats objectius, sinó que la pròpia concepció del món, no era en la seva globalitat compartida per la resta dels seus contemporanis, des de Henry Cabot Lodge, fins a Lloyd George o Georges Clemenceau. Wilson doncs, no tenia cap possibilitat d'èxit en els seus plantejaments, que tot i la seva popularitat entre els ciutadans, no eren compartits pels dirigents de la resta de potències.
Publica un comentari a l'entrada