Saber guanyar i saber no perdre

Uns dies enrere, descrivia un dels errors que en la meva opinió, més sovint es produeixen en la política catalana i espanyola a saber, la confusió entre les preferències (tant en quantitat com en qualitat), intensitat i perfil de votants (tant reals com potencials) i militants. Així com les conseqüències centrípetes que aquesta confusió generava.

Doncs bé, un altre dels errors que hom detecta, és la diferenciació entre el saber guanyar i el saber no perdre, o millor dit encara,diferenciar estratègicament, de moments, oportunitats, etc, que permeten guanyar posicions (ho generalitzo ja que per al cas, tant valdria una victòria en popularitat, intenció de vot, etc) del candidat de l’oposició respecte al seu rival en el govern, d’aquelles ocasions en que en el millor dels casos, optant per la decisió encertada, només es pot aconseguir no perdre aquests nivells. Un bon estratega doncs, ha de saber diferenciar entre quan pot aspirar a guanyar i quan només pot aspirar a no perdre posicions. Aquesta diferenciació és clau, no només perquè aporta realisme a l’estratègia, i als objectius, del candidat, sinó que també, diferencia de l’estratègia que pot seguir en un o altre moment.

Possiblement, un dels motius que fa que a priori, de ben segur costi apreciar aquesta diferència, és la poca cultura de consens en els sistemes polítics, tant espanyol com català. Ja què és precisament en aquests sistemes, en les democràcies de consens, o que s’apropen a aquest model, (posant Alemanya, però sobretot Àustria i Suïssa com a exemples paradigmàtics), on més clarament es diferencia un de l’altre. Intentem però definir de què estem parlant.

Entenc doncs, que en determinats contextos, un candidat a l’oposició només pot aspirar a mantenir les seves posicions electorals respecte el seu rival, si segueix l’estratègia adequada, i en el pitjor dels casos, pot perdre posicions, mentre que en cap cas li serà possible incrementar el número de suports, si més no a curt termini. Aquesta situació, es dóna en casos que han de complir, necessària però no suficientment les següents
condicions: a) estar en minoria / en l’oposició, respecte un rival que té majoria / el govern i b) la iniciativa a prendre-hi posició, no ha de ser creada per nosaltres, sinó per l’adversari majoritari / en el govern. Situacions doncs, en que generalment, l’estratègia correcta serà donar-hi suport, mentre que la més negativa (la pèrdua de suport), serà refusar-la.

A continuació, presento algunes altres pautes (ni necessàries ni suficients), que ens poden ajudar a identificar si estem davant aquesta situació:

1) un elevat i/o creixent grau de popularitat del adversari, 2) si es tracta d’una iniciativa, d’aquella iniciativa estructural, que produeix un canvi significatiu i que pel seu caràcter o contingut, té una vocació de permanència en el temps, 3) un context d’opinió pública majoritàriament decantat cap a una posició, i que per tant, faci impopular una posició pròpia contrària a la mateixa, 4) quan resti relativament molt de temps per als comicis, 5) en situacions de manca de credibilitat i/o confiança pròpia, 6) quan es percep que el nostre rival té una considerable superior autoritat o credibilitat a la nostra, 7) en situacions de crisi estructural (que no cal confondre amb crisis puntuals, on l’efecte és al inrevés), 8) en situacions embrionàries, és a dir, quan encara la construcció de la nostra figura, encara està en un estadi primari, i per tant, de moldejament, tant del missatge com de l’estratègia.

Cal observar que no he citat com a condició, en aquells casos en què és necessària (amb criteris més o menys objectius) aquella mesura. Dit d’altra manera, un candidat no té perquè trobar-se en aquesta situació (de no-victòria) si decideix no donar suport a aquella iniciativa necessària, ja que els barems psicologico-electorals amb que es mesuren aquestes situacions, poc o res tenen a veure amb el contingut o el posicionament, sinó amb la interacció del nostre posicionament vers un microcosmos polític determinat.

Quins són doncs, els barems que provoquen aquesta situació? Doncs bàsicament, la percepció ciutadana de la figura del lideratge, amb tota la complexitat que això comporta. Una percepció que recull un ampli número de variables, des de l’aparença física, fins a l’oratòria, passant per la capacitat intel·lectual o la mímica. Però ens
interessen sobretot aquí, aquelles percepcions que són observades i interpretades per l’elector quan es dona alguna o vàries de les condicions aquí explicades. Percepcions que lamentablement no podem analitzar empíricament el seu mapa causal, com són la identificació amb el candidat, la seva capacitat de compromís i d’agregació social, la seva credibilitat i la capacitat de transmissió i convenciment del missatge polític.

Aquestes són, algunes de les variables que canvien, cada cop que hi ha una interacció del candidat amb l’elector i que defineixen, quina serà l’orientació del vot.

Però, com cal actuar davant aquestes situacions? Sumant-se sense més amb les posicions dels nostres rivals? Donant suport incondicional al nostre rival? Adoptar una actitud passiva i esquivadissa per tal de passar desapercebuts?

La campanya presidencial del 1968, (Nixon-Humphrey), és recordada entre altres, per la gran capacitat de Nixon d’evadir pronunciar-se respecte la guerra del Vietnam, la seva opinió sobre la mateixa, plans al respecte, armes a utilitzar, etc. Nixon, no volia cometre els errors de Barry Goldwater, i a més, tampoc volia perdre els vots del moviment pacifista que cada dia prenia més força, en contra de l’administració Johnson. Richard Nixon, era conscient de què si s’hagués manifestat en un sentit o altre, perdria part de la seva plataforma potencial, que llavors eren, paradoxalment, els joves pacifistes que s’agrupaven davant el monument a Lincoln. És així com per a Nixon, sobre la guerra del vietnam, només podia aspirar a no perdre vots, en cap cas guanyar-los.

Val a dir, que aquesta estratègia, o millor dit, l’acceptació d’aquesta situació, lliga especialment bé (funciona molt bé combinada amb), amb una altra estratègia aquí analitzada, a saber, la mobilització de la nació mitjançant l’optimisme, el futur i la renovació com a eslògans d’una revolució (victòria) electoral.

Però realment, té algun exemple o aplicació pràctica a casa nostra aquesta situació / estratègia? Totalment. Si ens fixem, amb les pautes que ens permeten identificar si ens trobem o no en aquesta situació, el context de referèndum, i per tant de posicionament, davant el Nou Estatut, sembla complir-les amb escreix.

Concretament, puc afirmar aquí que, seguint el fil argumental anterior, a curt termini, (és a dir, quan el posicionament sobre el referèndum decidirà els suports electorals), tant el PP com ERC no podran incrementar el seu suport electoral, degut a que estan immersos en aquesta situació de no-victòria.

Això no implica però, de cap de les maneres, que ambdues formacions polítiques poguessin ampliar el seu sostre electoral si el seu posicionament fos diferent (una cosa no te res a veure amb l’altra), i és que, possiblement, ambdues formacions polítiques es trobin en una situació en la que només poden aspirar a mantenir el seu nivell de confiança electoral en el curt termini.

En el fons, es tracta de saber combinar quan ens podem aprofitar dels vents que bufen en la nostra direcció, amb el motor propi del vaixell, per tal d’arribar a bon port, el més ràpid i eficientment possible.