dissabte, 21 d’octubre de 2006

La precampanya

Una de les frases possiblement més conegudes en el lèxic polític als Estats Units diu que “en any electoral, tothom es torna estúpid”. Contundent missatge que ha tingut diferents variacions, entre elles “en any electoral, tots els polítics es pensen que els electors es tornen estúpids”, i que segurament podríem importar a casa nostra canviant “any” per “campanya electoral”. Seguint aquesta frase doncs, aquesta mitjanit comença la estupidesa, sigui com sigui.
El que es coneix com l’enganxada del primer cartell és quelcom que ha perdut bona part del seu significat, especialment per al gremi de periodistes ja que des de molt abans dels 15 dies que marca la LOREG, han de prendre nota del creuament de declaracions, de manera molt similar a com ho faran en els darrers 15 dies, això sí i fins ara, sense l’habitual autobús de la premsa per fer el seguiment a les apretadíssimes agendes dels candidats.
La primera pregunta que ens podem fer doncs, és si té sentit parlar de l’enganxada del primer cartell, i més encara, si té sentit diferenciar els “15 darrers dies” de la resta de la “campanya” electoral, més encara quan els eslògans que inundaran el país a partir de demà ja són per a tots, ben coneguts. La resposta és ben senzilla. La mateixa legislació electoral marca les diferències entre precampanya campanya. Fins aquesta mitjanit no
es podrà demanar explícitament el vot per a cap candidatura electoral, ni tampoc la cessió dels espais electorals per part de les televisions públiques. Ara bé, és igualment cert que la informació política dels mitjans de comunicació des de la Diada Nacional, aproximadament, s’ha estructurat de manera quasi sistemàtica, en blocs electorals.
Davant aquesta rigidesa doncs, els partits s’han hagut de buscar altres maneres d’arribar al electorat, tenint en compte les limitacions (moltes) tant legals com econòmiques. I en aquest sentit, durant la precampanya hem vist bàsicament 2 notícies, fets, que han servit de caixa de ressonància, on tots els partits s’hi han pronunciat al respecte durant varis dies. El primer d’aquests fets venia ja fa dues setmanes, amb la picabaralla per tal de pactar (o no) un debat cara a cara entre Artur Mas i José Montilla. Més concretament, els socialistes posaven tot un conjunt de condicions sota les quals acceptarien aquesta confrontació, entre elles, que un dels debats fos en castellà i en un mitjà (televisiu) d’àmbit estatal. Més enllà de les valoracions que cadascú pugui fer sobre aquestes condicions, aquest era sens dubte, un dard enverinat, ja que òbviament, es sabia ja a priori, la que seria una resposta negativa pels estrategues de campanya de CIU. Una resposta que comportaria un més o menys profund debat sobre la llengua, molt més que no pas sobre el debat en sí (que ja es donava gairebé per segur des de feia dies que no es produiria). Un debat, sobre l’ús del castellà i del català que beneficiaria clarament, al candidat socialista, especialment pel que fa a la seva obsessió: la mobilització del seu electorat que es queda a casa a les eleccions autonòmiques, però que acudeix massivament a les generals. Sobre la llengua, no sobre les condicions del debat, que poc o res es va dir, s’hi van pronunciar durant una setmana tots els líders polítics, esdevenint un tema de campanya, si més no fins ara.
El segon fet, ha segut la difusió per part de CIU d’un documental (en format DVD), amb un contundent missatge crític sobre el tripartit. La notícia, apareixia als mitjans el divendres (el mateix dia que tenia lloc l’estrena a un cine de Barcelona del mateix), i ha portat una espiral de declaracions que fins i tot, ha arribat a la CCRTV i als seus treballadors. L’efecte mediàtic ha sigut clar, potser més gran i tot del esperat. Uns dvd’s que avui s’adjunten a la premsa i en els quals, CIU pretén arribar a tot el país, configurant-se una nova manera de fer campanya. Com no podia ser d’altra manera, el creuament de declaracions, un cop més, de tots els líders polítics, no ha fet altre sinó augmentar l’onada iniciada divendres, així com la curiositat, de veure la producció. L’efecte d’aquest element sobre el que passi el dia 1N no està clar, però de totes formes, ha suposat una aposta (arriscada, sens dubte) del equip d’en David Madí.
Tot això, i molt més, és el que hem pogut veure en els darrers dies de la precampanya. El millor, tot just comença ara.
Publica un comentari a l'entrada