dissabte, 21 d’octubre de 2006

Les eleccions generals del 2000

Les eleccions generals del 2000, són recordades sens dubte com les de la majoria absoluta del PP, però també com les eleccions que van escenificar la crisi (tant a nivell ideològic, com electoral i de cohesió) del PSOE. Una situació d’ambdós partits que s’escenifica molt clarament en els seus respectius espots electorals.

El PP, presentava un líder, José María Aznar, en un còmode nivell de popularitat, amb gran acceptació i un sorprenentment baix nivell de desgast després d’una legislatura de govern amb minoria (amb els suports parlamentaris de CIU, PNV i CC). Els pilars de la campanya en aquest sentit van ser dos ben clàssics: futur en contraposició amb el passat (primer tall del espot), benestar mesclat amb promeses electorals (tall 2) i repàs als principals èxits del govern (tall 3). Tot això acompanyat d’un ben aconseguit ritme tant en el discurs com en la música.

En els espots, el protagonisme d’Aznar és absolut, lògic tenint en compte la seva popularitat i credibilitat davant l’elector en aquells temps. Sota un fons blanc (transparència) apareixen paraules difoses amb les idees força més importants de la campanya popular. Però la capacitat de comunicar del candidat és limitada, fet que es compensa parcialment amb l’aparició de trames amb actors al ritme de la veu en off i en coordinació amb el tema exposat. Tot això en una combinació de paletes grises i blaves per tal de no despistar al teleespectador, al mateix temps que es mostra una imatge de solidesa, però també de fredor.

Destaca també (més encara vist en perspectiva), els eslògans del PP, profundament conservadors en la forma, allunyats al màxim de l’atreviment i l’agressivitat, que es concentra en el discurs, no en el eslògan. En aquella ocasió era, “Vamos a más”.

En certa manera, utilitza el mateix guió i timming que 4 anys després utilitzaria Zapatero, per bé que amb plans molt més dinàmics i atrevits i amb una hegemonia absoluta del blanc.

El PSOE de llavors però, no tenia res a veure. Un Joaquín Almunia qüestionat internament, i sense el suport d’un partit dividit, desmobilitzat i fins i tot desideologitzat havia de competir contra el PP d’Aznar.

Al més pur estil americà, el PSOE va centrar el seu espot en la crítica absoluta al adversari, destacant les contradiccions d’allò que deia Aznar (amb talls d’entrevistes i intervencions seves, sovint amb una baixa qualitat d’imatge) i la realitat posterior (en forma de text, un pel confós). El candidat, només apareix menys de 30 segons en un espot de 120.

Tot i la contundència del contingut, la contraposició (declaració / text) resulta sovint avorrida, especialment si s’allarga més d’un minut. El PSOE doncs, s’encarnissa i mostra al electorat les contradiccions d’un Aznar fosc i ocult. Contradiccions en política fiscal, privatitzacions, beques universitàries, benestar, pensions, desigualtats, etc.

Per tal de complementar les conclusions que el teleespectador pot treure de la lectura (borrosa en la seva aparició) dels textos, la veu en off complementa les conclusions lògiques, així com hi afegeix frases com ara “con la derecha, ya se sabe”, en una clara voluntat de mobilitzar l’electorat d’esquerres, més que no pas convèncer l’electorat de centre.

Finalment, apareix un Almunia només una mica més carismàtic que Aznar, rodejat de les masses i en diferents mítings socialistes, en clara voluntat de transmetre la capacitat mobilitzadora i credibilitat del qüestionat líder socialista.

El resultat, tots el coneixem. Però potser convé aprendre del passat per evitar errors en el futur, o és veritat que l’humà és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra?
Publica un comentari a l'entrada