dilluns, 23 d’octubre del 2006

Democràcia teledirigida

Quan els pares de la Constitució dels Estats Units, reunits a Philadelphia, havien d’escollir una forma de govern representatiu, només tenien com a referents la democràcia grega i la República romana, encara no s’havien estudiat els sistemes de govern dels víkings, però no van optar entre cap d’aquestes, sinó que varen crear una nova forma de democràcia, la democràcia representativa. Una constitució que també era nova pel que fa a la configuració del poder polític, una República amb separació de poders. Anècdotes de la història, segurament si la convenció hagués tingut lloc només 30 anys després, els EEUU serien avui una democràcia parlamentària com les que ens són familiars a casa nostra.
Gairebé 220 anys després, aflora a Europa (amb més o menys intensitat segons els països), els valors postmaterialistes, i amb ells, la reflexió (preocupació) per la participació electoral i la participació política més en general. Els postmaterialistes doncs, consideren negativa la tendència més o menys descendent en la participació electoral a les eleccions d’arreu, al mateix temps que proposen tot un seguit de mesures per fomentar la participació política, i en definitiva, millorar (quan no canviar) el model de democràcia representativa omnipresent al món occidental.
No pretenc aquí parlar de la participació política i electoral des d’un punt de vista teòric (o fins i tot metateòric), ja que aquest és un camp sobre el que m’he pronunciat reiteradament aquí. M’interessa però, ressaltar les característiques i sobretot, les profundes desigualtats que tenen els mecanismes de democràcia que els postmaterialistes recepten als Estats.
Si més no pel que fa al sistema polític, llibertat és sinònim d’igualtat. És a dir, la llibertat (o el dret) a la participació, només és un dret efectiu i no sesgat quan és igual, quan pot ser exercit per tots els ciutadans de la mateixa manera. Precisament per aquest motiu, la participació electoral, les eleccions, són el principal (de manera quasi absoluta) sistema de participació política dels ciutadans. Perquè només la participació electoral és igual (a part de la resta d’adjectius que aquí obvio, és clar). O dit a la inversa, anar a votar, és el mecanisme de participació política que menys costos produeix i que permet un exercici del mateix encara que les circumstàncies personals ho dificultin o ho impedeixin. El vot per correu (personal i per a les persones que no es poden valdre per sí mateixes), el vot dels residents al estranger, l’obertura dels col·legis durant tot el dia, etc., ens semblen obvietats que doten al sistema d’una igualtat impossible de trobar en altres mecanismes, especialment en allò que s’anomena la democràcia participativa.
És així com els qui creuen en aquests mecanismes de la nova democràcia, pretenen incentivar la participació política, sí, però deixant a banda la qüestió de si els poders públics han de fomentar o no la participació política dels ciutadans, el lector recordarà una afirmació familiar: tant important és si s’exerceix o no un dret / llibertat com qui l’exerceix. Dit d’altra manera, aquests mecanismes de democràcia participativa són profundament sesgats, discriminatoris, desiguals i finalment, soscaven la legitimitat de la institució sobre la qual s’exerceix aquell dret / llibertat. Es tracta per tant, de mecanismes que representen uns elevats costos al ciutadà, desiguals entre els diferents ciutadans, i on no es garanteix la igualtat de base en el seu exercici.
Experiències en coneixem moltes, especialment a nivell municipal. Hem viscut en els darrers anys, una autèntica bogeria de creació d’òrgans, consells, assemblees, audiències públiques, grups de treball, etc., que més enllà de la seva capacitat de decisió efectiva, només cal veure qui en participa per adonar-se de la profunda desigualtat en el seu exercici i de la manca de legitimitat en definitiva, d’aquelles decisions preses.
És cert, que la participació electoral és diferent en funció del sexe (diferències ja gairebé inexistents), de l’edat, la classe social, etc. I que per tant, fins i tot aquest tipus de participació és desigual i per tant, sesgada, però tot i acceptant aquesta mancança, reitero, és la menys desigual entre tots els sistemes de participació política.
Aquestes diferències, es multipliquen exponencialment davant aquests mecanismes de democràcia participativa. Per exemple, davant tota la teoria de la e-participació, convé preguntar-nos, qui pot prendre part de les decisions preses a través de mecanismes d’e-participació? Quina serà la població exclosa d’aquesta decisió? D’una manera més gràfica encara, davant la creació d’organismes de participació popular a un Ajuntament, per exemple, és possible saber ja a priori, qui en farà ús, i per tant, orientar les seves funcions, competències i en definitiva, decisions, en funció dels interessos propis.
Afortunadament, aquestes experiències són residuals encara, però el seu paper sobre la legitimitat del sistema, lluny d’incrementar-la, és demolidor. Aquesta és, sense magnificar-ne la importància, una de les principals amenaces a la legitimitat del sistema.
Quelcom similar succeeix amb moltes associacions i assemblees, auto atorgant-se una suposada representativitat fictícia, però siguen eficaços en la seva tasca de lobby i en molts casos, un interlocutor obligat amb una representativitat indeterminada.
Desgraciadament però, manquen al nostre país encara, estudis suficientment amplis sobre la participació política en aquests nous mecanismes de democràcia participativa, per bé que de tots és ben coneguda, la seva estructura i participació dramàticament sesgada, fins i tot manipuladora de la realitat política.
Avui doncs, és possible teledirigir la democràcia sota una suposada aparença de postmaterialisme, d’incentivació de la participació política. Avui és possible crear nous mecanismes democràtics per satisfer els interessos particulars. I el pitjor de tot, és que la màscara sota la que es fa això és tan gruixuda, tan ben feta, que no es veuen els comandaments de qui teledirigeix aquella democràcia.