dimarts, 24 d’octubre de 2006

Escollir representant, o escollir primer ministre?

Seria molt interessant, fer una enquesta on es preguntés a la ciutadania sobre què s'escull el dia 1 de novembre. Més encara, oferir dues opcions al enquestat: el dia 1 de novembre s'escull el proper President (i govern) del país, o bé, el conjunt de diputats i diputades de la propera legislatura. Els resultats d'aquesta enquesta virtual són més que previsibles.
Les democràcies parlamentàries, en el seu origen, servien com un element que atorgava legitimitat a les monarquies, al mateix que les hi dotava de representativitat i d'una certa canalització dels interessos i preferències dels electors, homes i amb rendes altes llavors. Era doncs, un mecanisme de participació en el procés polític de les classes més acomodades, al mateix temps que aquest nou sistema permetia un nou marc de relacions corona-noblesa-burgesia-clero. Al segle XVIII doncs, no tenia cap sentit la pregunta que ens plantejàvem al principi (la monarquia per sorteig va aparèixer només de manera espontània i teòrica a la baixa edat mitjana, i més com a emmirallament en el marc del renaixement per l'època clàssica, que no pas com a una teoria político-institucional pròpia).
Poc a poc, l'Administració, l'aparell de l'estat va anar creixent i amb ell, les competències i la necessitat de recursos de la cort. Ara ja no es tractava només d'una mera canalització dels interessos individuals (o de classe) vers una cort sovint aïllada del seu poble i capritxosa, sinó d'influir realment sobre el poder polític (l'econòmic ja havia deixat de ser monopoli de l'Estat poc després de l'aparició de les formes més primitives de capitalisme, entre finals de l'alta i principis de la baixa edat mitjana). Cobraria sentit poc a poc, qüestionar-se la legitimitat no del cap d'estat, sinó del cap del govern.
Però tornant al present, i un cop el debat sobre l'elegibilitat o no del cap de govern (primer ministre) ja ha estat àmpliament superat, amb ell, la democràcia parlamentària sembla que ha quedat manca, com si fos un sistema polític creat per adaptar-se a un sistema en el passat, que no te res a veure amb les democràcies contemporànies. El debat sobre què s'escull recobre de nou, la importància.
Els presidencialistes però, no ho tenim gaire millor. El primer que tot presidencialista ha de recordar, és l'estudi del professor Adam Przeworski sobre la instauració i la permanència de les democràcies, on demostra empíricament que una democràcia presidencialista en una economia rica i en creixement econòmic, té menys possibilitats de durar (de permanència) que no pas una democràcia parlamentària, instaurada a un estat pobre i amb recessió econòmica. Un gerro d'aigua freda per als qui creuen en la superioritat (si més no pel que fa a la perdurabilitat) de les repúbliques presidencialistes.
Tot i això, el debat sobre què s'escull en les democràcies parlamentàries continua en peu. Ara bé, la resposta a la pregunta inicial, està fortament condicionada per entre altres, dos factors. En primer lloc, el sistema electoral. En un sistema majoritari (first past the post) i amb circumscripcions uninominals (amb 1 representant per escollir a cada circumscripció), hi ha una clara identificació entre l'elector i el representant que vota, més enllà de que doni suport després a un o altre candidat a Primer Ministre. En un sistema com el nostre, amb circumscripcions electorals enormes i proporcionals, difícilment el ciutadà reconeix als representants que figuren a la papereta i en aquest sentit, no es produeix una identificació entre elector i elegit.
I en segon lloc, la cultura (o manca d'ella) de consens. En democràcies amb una forta cultura de consens polític, i per tant, de partits, com ara Alemanya, Àustria i Suïssa (que n'és un cas extrem), els resultats electorals, el vot fins i tot dels ciutadans, és fàcilment separable dels acords posteriors per a la formació del govern. S'internalitzen les coalicions possibles després d'emetre el vot com a quelcom innat al sistema, més encara, com a quelcom positiu per al mateix, més enllà de qui ha guanyat o perdut aquelles eleccions.
Aquests tres països són en certa mesura, una excepció. Sobretot allà on l'eix esquerra-dreta (o de classe) és l'eix principal i predominant que articula el conflicte polític (per tant, excloc països amb altres clivelles com ara Bèlgica, Holanda, etc.), les coalicions són quelcom estrany, només emprat davant la necessitat de formar pactes per a governs, sovint amb suport extern més que no pas amb participació directa en les responsabilitats ministerials, que siguin estables.
Pot evolucionar Catalunya, o bé Espanya cap a una societat de consens? Difícilment, però el futur més immediat ens aporta elements que poden facilitar aquesta transició.
Publica un comentari a l'entrada