El somni demòcrata d'una nit de tardor

Avui és un d’aquells dies en que val la pena anar a dormir tard i fins i tot, no dormir. Les eleccions legislatives als EEUU valen la pena. Destaco diferents aspectes que estan marcant l’ambient electoral aquesta nit (o dia, segons com es miri). Per una banda, el caràcter nacional de les eleccions, no tant en un referèndum sobre la popularitat (aprovació) del President George W. Bush, sinó sobre tots (i cadascun) dels diferents temes que marquen l’agenda política dels EEUU. La war on terror (utilitzada en el darrer míting del president per a la mobilització del seu electorat), la guerra d’Iraq i les amenaces exteriors en general, marcaran el vot dels americans (pocs, segurament) acudiran a votar al llarg de tot el dia.

En segon lloc, el clima anti-GOP (republicans) en què es celebren. Amb uns nivells de popularitat de Bush sota mínims (de ben poc ha servit la reforma a fons del seu staff, feta a contracor per un home acostumat a treballar sempre amb la mateixa gent), que junt amb un cert esgotament de la coalició conservadora-catòlica-empresarial, dóna esperances als demòcrates de recuperar possiblement, una de les dues cambres legislatives, segurament la House, fet que catapultaria la fins ara líder demòcrata a la cambra, Nancy Pelosi fins a la presidència (speaker) de la cambra baixa del Capitoli.

Aquest clima anti-GOP (i particularment anti-Bush en alguns estats) s’ha demostrat en l’agenda presidencial en els darrers dies. Bush, com ja comentava en un article anterior, ha estat ocult durant bona part de la campanya. La seva tasca, ha estat més de recaptació de fons cap als seus amics (alguns d’ells en dificultats) que no pas de fer mítings i visitar territori. Quelcom que resulta particularment sorprenent amb un President considerat dels seus per part de la coalició que més sòlidament ha funcionat des dels anys 80, entre conservadors, catòlics i empresaris. Prenent el Senat com a referència (hi ha tantes curses electorals que resulta impossible seguir-les totes), els Senadors republicans, especialment a Ohio, Pennsylvania, però també a Rhode Island on per cert, hi ha l’únic senador republicà que va donar suport a Kerry a les presidencials de 2004 (l’Estat és clarament demòcrata, l’anomalia es més tenir un senador republicà que no pas aquest doni suport a un candidat demòcrata a President), Lincoln Chafee i les enquestes indiquen que perdrà enfront del seu rival demòcrata, Sheldon Whitehouse.

Els temes locals, i en aquest sentit també cal fer autocrítica, queden en un segon pla per part dels national media, i per tant, per part de l’opinió pública de fora del país.

Resulta particularment rellevant també, la marcada absència d’un lideratge clar i més encara d’una mínima cohesió entre el partit demòcrata. Ni tant sols la guerra d’Iraq ha servit com a nexe d’unió entre els diferents representatives (no diguem ja senadors). D’aquí precisament, la gran esperança demòcrata; convertir de
la victòria a una de les dues cambres, com l’inici d’un nou lideratge i cohesió al partit que els porti a tenir perspectives (per bé que molt remotes) a guanyar les presidencials d’aquí 2 anys.

Demà veurem si tot queda en un somni demòcrata, o si per contra, es fa realitat.