dimarts, 7 de novembre de 2006

La desmobilització i la bipolarització després de les eleccions catalanes de l'1N

Una de les preocupacions més grans que apareixen després de les eleccions del 1N, és els efectes sobre la mobilització electoral, després de la coneguda ja, configuració del nou govern tripartit per a la propera legislatura. Especialment entre els electors de CIU, la seva reacció de cara a les properes eleccions (queden només 6 mesos per a les transcendentals eleccions municipals a tot l’Estat), serà seguida amb especial interès.
Hi ha essencialment dues possibilitats, per una banda, la impotència i frustració derivada del fet que el vot a qui ha segut el guanyador de les eleccions, no hagi servit per formar govern (no diguem ja, liderar-lo) i en conseqüència, creure que el vot a CIU ha segut inútil, la conseqüència està clara, una desmobilització del electorat convergent. Per altra banda, l’escenari polític català pot ser dut cap a una bipolarització de la política i per tant, del electorat. Les properes eleccions, ja d’una manera directa, es poden presentar com un clar plebiscit (sense matisos ni discrecions) sobre el tripartit, fet que pot ajudar a mobilitzar tots els electors anti-tripartit i en conseqüència, mantenir (quan no incrementar) la mobilització entre l’electorat convergent.
Però més enllà de l’estratègia de campanya, si s’enfoca o no cap a la bipolartizació tripartit sí o no, aquesta dependrà en gran mesura dels resultats i de l’opinió dels ciutadans sobre el proper govern que tot just ara es formarà. És a dir, si CIU aconsegueix mobilitzar el seu electorat (entre altres, tornant a mostrar aquesta opció com un vot útil contra un nou tripartit) mitjançant una estratègia agressiva i amb una campanya molt potent, però el suport del tripartit sobre els electors és ampli, CIU no aconseguirà elevar el seu sostre electoral.
Vet aquí la gran avantatja (inconvenient) de les estratègies de bipolarització; poden ajudar a mobilitzar l’electorat, però difícilment aconsegueixen fer canviar de bàndol aquells que estan al centre, entre les respectives trinxeres. Caldrà veure quin és el grau (i tipus) de desgast del proper govern per tal de veure quina estratègia s’adequa més per tal de tornar a guanyar les eleccions i irremeiablement per als convergents, pujar el seu sostre electoral.
L’altre escenari hipotètic, la desmobilització derivada de la inutilitat del vot pot resultar fatídic. Aquesta precisament, era la gran avantatja de CIU respecte el PSC (recordo aquí un article sobre els votants desapareguts), no només mostrar un elevat nivell d’identificació partidista, sinó que a més, disposar d’un electorat disposat a acudir a les urnes (si més no, a les eleccions catalanes). Si aquest factor canvia, no només perjudicarà m’atreviria a dir que brutalment a Convergència i Unió, sinó que a més, el resultat d’aquesta abstenció diferencial (entre la identificació partidista i el vot efectiu), portaria a que la participació a les eleccions al Parlament, es situï clarament per sota del 55%, fins i tot al 50%.
Tot això suposaria un doble cop sobre la legitimitat, no tant del sistema, sinó del govern i les institucions, per una banda, degut a una molt baixa participació en les eleccions i per l’altra, el desajust entre les preferències dels ciutadans i els resultats electorals i del govern (amb un PSC i sobretot, CIU força infrarrepresentats).
Publica un comentari a l'entrada