dimarts, 7 de novembre de 2006

Conservadurisme i eleccions legislatives als EEUU

Si algun país representa la condensació i l’amplificació del pèndol ideològic, aquest és Estats Units. Deixant a banda la coneguda com a època progressista, des de finals del segle XIX fins a la I Guerra Mundial (reflectit sobretot en les presidències de Theodore Roosevelt i Woodrow Wilson), els Estats Units s’han caracteritzat per unes fortes oscil·lacions ideològiques, no només en els seus presidents, sinó també en la seva legislative branch i Supreme Court. Resulta particularment apassionant, la transició des del lliberalisme de F.D. Roosevelt i L.B. Johnson, fins al conservadurisme (entès d’una forma àmplia) de R.Reagan, però sobretot, de G.W. Bush.
El Partit Republicà dels anys 30 i 40, era poc més que un reducte d’aïllacionistes i proteccionistes industrials, concentrats al llarg de la costa est del país. Difícilment es podia estar més lluny de la situació política de l’època, amb una nació plenament involucrada (militar, però sobretot, comercialment) en la II Guerra Mundial i en la reconstrucció posterior, al mateix temps que el comerç internacional i la construcció del nou ordre internacional, deixava fora de joc, als republicans aïllacionistes.
En aquesta situació, Dwight Eisenhower, comandant en cap de les forces de la OTAN, i no tan desinteressat en entrar en política com tot sovint s’indica, seria l’heroi que els republicans (tot i que els demòcrates també suplicaren per a ser nominat com a candidat demòcrata) necessitarien per arrasar a les eleccions presidencials de 1952. Ike oferia al país una cara amable, més que no pas una agenda política (molt menys una agenda republicana), sobretot perquè no podia amagar la seva profunda ignorància per la política interior del seu país. Eisenhower era en gran mesura un pragmàtic (un republicà moderat), fins al punt que un dels eixos de la seva campanya (per primer cop s’utilitzarien els espots electorals), era el control dels preus, especialment de l’alimentació. Durant els seus 8 anys de mandat, el debat ideològic no es va centrar en la retallada o l’ampliació dels sistemes de protecció (benestar) públics, sinó en la gestió dels mateixos. Ike creia en el paper del govern federal, especialment en l’educació (valor que heretaria Nixon) i només s’oposà tèbiament a les legislacions antitrust (anti-monopoli).
Una època en quel’immens llegat polític de  Franklin Delano Roosevelt (FDR) no es discutí pels republicans, mentre que elsdemòcrates s’autodefinirien com a hereus del New Deal, especialment Johnson. Amb l’arribada a la presidència d’aquest polític texà, el govern federal va experimentar l’expansió més gran de tota la seva història. La great society era també l’era del gran govern, i del camí cap a un sistema de prestacions públiques per discapacitat i atur a l’europea.
Avui, 40 anys després, els demòcrates encara no han trobat cap referent popular amb que atreure les masses, mentre que els republicans presenten una envejable coalició entre els cristians (valors familiars i tradicionals), els neoliberals i els anti-establishment, coalició que els ha portat a assolir la majoria tant en la House com en el Senate.
Una coalició, la republicana però que comença a presentar les primeres mostres de debilitat. La presidència de George W. Bush (considerat un dels seus pels conservadors del país), ha estat menys fructífera des del punt de vista conservador de l’esperat. El pragmatisme ha pogut a la ideologia radicalment conservadora al poder legislatiu, tot i la majora republicana, mentre que per als catòlics recobren importància els aspectes més materials de la seva vida, per sobre dels valors humans i familiars que amb Bush, no s’han desenvolupat exactament tal i com voldrien.
En aquest sentit, les eleccions legislatives de demà han de mostrar per veure el pols de l’exitosa (i imbatible fins ara coalició republicana-conservadora), així com la capacitat dels demòcrates de mobilització, especialment entre els immigrants, particularment els llatins. Una majoria (tot i que ajustada) demòcrata en una de les dues cambres (probablement, la House), podria dificultar els dos darrers anys de presidència de Bush, per bé que no alteraria substancialment l’agenda legislativa del país, profundament conservadora.
Alguns analistes, especialment a Europa, voldran extrapolar els resultats de cara a les presidencials de 2008. Res més lluny de la realitat, el partit demòcrata que ha dissenyat l’estratègia per recuperar el control d’una de les dues cambres, no és el mateix partit que en 2008 pretendrà arravatar la Casa Blanca als republicans, especialment si com sembla, Hillary Clinton és la seva candidata.
Publica un comentari a l'entrada