Moltes són encara les anàlisis que cal fer sobre els resultats del 1N. De la nit electoral, més enllà dels resultats i les declaracions, destaco una preocupació (si més no aparent) dels diferents líders polítics que en això sí, tots semblaven coincidir. La participació.
Dimecres passat, van acudir a votar el 56,77% dels 5.212.444 catalans amb dret a vot. Una participació 5,77% inferior a la registrada en 2003, marcant el mínim històric de les eleccions autonòmiques celebrades des del 1980 (en aquella ocasió, dijous per cert, la participació va ser del 61,34%). Resulta difícil però, destriar quines són les causes d’aquesta participació electoral; més encara, diferenciar quina part de la davallada és deguda a la celebració en un festiu entre setmana de les eleccions i quina, a la resta de motius, particularment conjunturals i estructurals.
Des del punt de vista institucional, sorprèn la interpretació de la normativa electoral que fa la Junta Electoral Central de la manera més liberal possible, fins al punt de sorprendre i tot als mateixos liberals polítics, entre els quals m’hi situo.
La participació política, i la seva canalització institucional, és un dels principals talons d’aquiles de les democràcies parlamentàries no consensuals com la nostra. A tall de repàs, vinculo aquí un article sobre el funcionament de les democràcies de consens (especialment la Suïssa , paradigma d’aquest sistema político-social) i també sobre la perspectiva liberal aplicada a la participació electoral.
Una de les principals característiques (o virtuts) de la democràcia parlamentària, és que les preferències dels ciutadans (enteses en forma de vot) es tradueixen a una cambra que ostenta el poder legislatiu, amb una representació més o menys proporcional als vots obtinguts i del consens en aquesta institució, sorgeix el poder executiu, que estarà fortament interrelacionat i depenent del poder legislatiu, on ambdós tindran capacitat per dissoldre’s l’un a l’altre. Aquest sistema, basat en la transferència parcial de la sobirania (a efectes pràctics) a una cambra que pretén imitar el mosaic de preferències dels ciutadans, té en principi un clar element (si més no afavoridor) del consens polític entre els diferents representants i en definitiva, dels interessos dels electors que han composat la cambra.
Però aquest factor, que els pares del parlamentarisme consideraven clau per afavorir (quan no forçar) el consens, esdevé insuficient, quan no innecessari. Més enllà de les dinàmiques pròpies del sistema electoral (que junt amb el sistema polític, configuren amb igual importància el sistema de canalització institucional de les preferències dels ciutadans d’un país), el consens a un Parlament, no sempre és necessari i gairebé sempre, es només polític.
Més enllà del àmbit estrictament polític (o parlamentari) però, existeix el consens? O dit d’altra manera, és el consens entre els diputats i diputades a l’hora d’exercir la seva tasca legislativa i fins i tot de govern representatiu del consens social?
En aquest sentit, convé destacar un preocupant biaix que trobem a la pràctica totalitat dels sistemes polítics (ara sí, siguin aquests presidencialistes o democràcies parlamentàries): una fatal conjunció entre una més o menys acusat creixement de l’abstenció amb el creixement de les formes de participació política no convencionals, és a dir, les no regulades (promogudes) des del punt de vista institucional. El lector ja haurà pogut concloure que la suma d’ambdós elements resulta fatal per a la legitimitat dels sistema.
En un proper article, analitzaré els efectes sobre la legitimitat del sistema, així com les noves formes de participació política i la seva relació amb l’abstenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada