dimarts, 19 de desembre de 2006

De l'enquesta a l'urna

A Catalunya i  Espanya tenim una mala experiència (i record) pel que fa a les enquestes electorals. Alguns cops per observar dades que infravaloraven les preferències cap a un o altre partit, altres cops amb enquestes que no preveien bé la mobilització dels partits i en darrer terme, del electorat i el nivell de participació en general. En aquest sentit, trobem 4 grans exemples pel que fa a les errades en les enquestes: les eleccions generals del 19962000 i 2004 i les eleccions catalanes del 1 de novembre passat, per citar només alguns exemples. De tots aquests però, hem d’excloure les eleccions generals de 2004, ja que és discutit l’efecte dels atemptats del 11M sobre el resultat electoral, dia en que a més, ja no es podia efectuar cap enquesta sobre intenció de vot segons la normativa electoral (un excel·lent estudi sobre la influència del 11M sobre les eleccions del 14M el trobem amb l’Estudi del Professor Ignacio LagoDEL 11-M AL 14-M: LOS MECANISMOS DEL CAMBIO ELECTORAL).
Les eleccions del 1996 van popularitzar a Espanya, l’efecte underdog. Les enquestes pre-electorals (fins i tot les més properes a la data de les eleccions), mostraven una diferència en la intenció de vot (a favor del PP) molt superior a la que les urnes confirmarien; la participació, també va ser sorprenentment elevada (77%). Aquest efecte doncs, es produeix quan els electors es mobilitzen pel candidat que les enquestes consideren perdedor. Les enquestes aportaven una diferència de vots d’entre el 7% (CIS) i el 10% (El Mundo – Sigma Dos), mentre que la diferència final va ser de tant sols, 1,4%.
Quatre anys després, a les eleccions generals del 2000, la intenció directa de vot (CIS) mostrava una àmplia diferència de vot del PP per sobre del PSOE (30% enfront del 19%). Les empreses demoscòpiques però, volien evitar el mateix error del 1996 i rebaixaren sensiblement aquest diferencial, fins als 4 punts d’avantatge. El resultat final, va ser de 10 punts de diferència, amb una participació, ara inferior al 70%. Aquest és l’anomenat efecte bandwagon, segons el qual els electors reforcen el vot cap a la força política que consideren guanyadora.
Les darreres eleccions catalanes havien de ser, segons totes les previsions, unes eleccions clarament bandwagon, és a dir, en que els electors votessin en un major grau la força política que es considerava guanyadora, CIU. Finalment, i com sabem, aquest fenomen no es va produir, però tampoc l’invers. És a dir, no hi va haver cap mobilització (més aviat al contrari) de les forces a priori perdedores del 1N. Quins van ser doncs, els efectes predominants en aquestes eleccions? Per una banda, una desmobilització molt accentuada del electorat, especialment de les forces a priori “perdedores” i per l’altra, una inflació massiva de suport cap a la força en principi guanyadora, però que no es va traduir amb vot escrutat.
Tot això ens porta a una conclusió tan polèmica com sòlida: els individus som mals observadors polítics de nosaltres mateixos. Aquesta és la base sobre la que s’estructuren les enquestes electorals que sovint, no capten bé la mobilització del electorat, tant a nivell general (participació electoral del conjunt de la població) com dels partits en concret (tant important com el seu suport difús).
Publica un comentari a l'entrada