diumenge, 7 de gener de 2007

L'elecció dels alcaldes als nostres Ajuntaments (I)

Al observar la història l’agitada història político-constitucional de Catalunya, i més encara del Estat Espanyol, hom arribarà ben ràpidament a la conclusió que el nostre país, no té una tradició històrico-pràctica de municipalisme.
Ja des de l’Edat Mitjana, i sobretot amb el renaixement de les ciutats i el comerç, les ciutats esdevindrien un doble factor catalitzador de l’organització política a nivell local. Per una banda, en un context històric en que el Rei esdevenia el primer entre iguals (vers la resta de senyors feudals s’entén), el monarca empraria hàbilment la seva potestat d’atorgar cartes i furs a les ciutats per a la seva auto-organització política amb el clar objectiu de debilitar als seus subordinats respecte els quals el seu poder era merament simbòlic. És en aquest sentit doncs, en el que podem afirmar que la configuració de l’Estat Modern tal i com el coneixem (i l’absolutisme més en concret), va tenir el seu embrió a les ciutats.
Aquests privilegis reials però, també permetrien no només la configuració de les ciutats com unes zones de comerç i prosperitat on hi naixeria l’incipient burgesia (i l’increment per tant de la recaptació tributària), sinó també l’articulació d’un espai de llibertats (és aquí quan comença la pràctica de l’elecció dels representants locals a casa nostra) cada cop més necessari en unes ciutats que recobren el seu esplendor i pressió demogràfica al mateix temps que esdevenen un microcosmos polític).
Paradoxalment però, amb l’expansió del absolutisme per tota Europa a l’Edat Moderna, els municipis (que havien segut els principals catalitzadors del reforçament monàrquic) sofreixen un lent però continu procés de degradació en pro del Estat absolutista. Seria llavors quan sorgirien les figures dels corregidors a la Corona Castellana que d’una o altra manera continuarien fins a la Constitució de 1978.
La Constitució doncs, esdevé un vertader punt d’inflexió respecte el model d’organització local (no només municipal) a l’Estat. Per primer cop a la història, l’autonomia local queda constitucionalment protegida, així com la seva autosuficiència financera. Municipis el sistema d’elecció del qual esdevindria completament democràtic; tant els regidors com l’alcalde serien escollits mitjançant el sufragi universal, lliure, igual i secret.
Vet aquí però, una particularitat poc coneguda (i menys debatuda encara) que ens aporta la Constitució del 78 vers l’organització municipal. El seu article 140, es possibiliten dues fórmules alternatives per a l’elecció de l’Alcalde: directament a través dels veïns, o bé a través dels regidors. Aquí hi caben dues interpretacions, reestrictiva i expansiva. Per una banda, hom pot interpretar que els constituents van deixar oberta la possibilitat de l’elecció de l’Alcalde directament pels veïns per tal de donar cabuda a la tradició històrica (castellana) d’organització municipal a través dels concejos en concret, i dels municipis d’una escassa població en general. Dit d’altra manera, donada la tradició històrica en els municipis més petits d’organitzar-se i escollir el seu alcalde entre els veïns del poble (especialment en els municipis de menys de 250 habitants), la Constitució Espanyola hom pot creure que oferia aquesta possibilitat, en tant en quant possibilitar l’elecció directa de l’alcalde de manera exclusiva en aquests municipis que funcionen sota el règim de Consell Obert.
L’altra interpretació, que ja podem avançar, és la que gaudeix d’un ampli suport en la doctrina així com la Jurisprudència del Tribunal Constitucional (TC), és la que la Constitució, no volia optar de manera explícita per un o altre model, deixant l’elecció per al legislador, mitjançant les lleis d’organització municipal (competència assumida per les Comunitats Autònomes), que serien les que optarien per un o altre model.
És així doncs com deixant a banda el particular (però no pas esporàdic tenint en compte l’elevat número de municipis que hi ha constituïts i la seva població i dispersió geogràfica) cas dels municipis amb règim de Consell Obert, la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (LBRL, 7/1985) però més concretament la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG 5/1985) afirma en el seu article 196.a) que poden ser candidats a l’elecció (d’Alcalde) els regidors que encapçalen les diferents llistes electorals. Serà nomenat alcalde doncs, aquell candidat que reuneixi la majoria absoluta de vots d’entre els regidors. Si això no és possible, queda nomenat Alcalde aquell que encapçala la llista que ha obtingut un major número de vots populars i si així hi ha empat, l’elecció es farà per sorteig (entre els qui han empatat s’entén).
La Constitució doncs, permet que l’alcalde sigui escollit (si així ho estableix el legislador) directament pels veïns mitjançant doncs, un sistema majoritari (tal i com declara la Sentència 31/1993 del TC), o bé mitjançant una translació del model parlamentari que s’aplica a les eleccions a les Corts Generals i als Parlaments Autonòmics, tal i com s’estableix en el model actual que acabem de repassar.
Sorprèn doncs el poc debat, a priori, que ha suggerit aquesta possibilitat. Properament intentaré aportar alguns elements al respecte.
Publica un comentari a l'entrada