dijous, 22 de març de 2007

Som lliberals, som útils

Existeix una gran controvèrsia i confusió sobre el liberalisme. Sobre la seva definició, ubicació en els esquemes mentals dels ciutadans, sobre les seves aplicacions pràctiques i fins i tot, sobre la seva utilitat en la vida política és a dir, la seva capacitat de fer propostes en allò que respecta la vida pública, el govern per a tots.
A nivell pràctic però, podem afirmar que el liberalisme (en tant que ideologia política) es fonamenta en dos elements clau. En primer lloc, el liberalisme aporta una nova dimensió als drets dels ciutadans en relació amb els Estats. Es tracta de la introducció del terme llibertat en un moment històric, quan sorgí el liberalisme, que només existia el dret. El liberalisme per tant, és la ideologia de les llibertats per sobre de les ideologies dels drets. Però, quina diferència hi ha entre dret i llibertat, no són sinònims? En absolut, un dret, és l’atorgament a un subjecte (posem pel cas, un ciutadà) a dur a terme una determinada acció, expressió, tràmit, reivindicació, etc. El dret per tant, és un concepte positiu (és a dir, que permet fer). Davant aquest context, els primers lliberals revolucionaren el món de les idees i de la relació ciutadà – estat, amb la introducció del concepte de llibertat. Aquesta afegeix al dret la possibilitat negativa, és a dir, suma al dret (possibilitat de fer) l’invers (possibilitat de no fer). Es tracta per tant, de no només protegir aquells que exerceixen els drets voluntàriament sinó també aquells que voluntàriament no el volen exercir.
El segon element, és el del liberalisme en tant que accent sobre l’individu. Dit d’una altra manera, el liberalisme, si bé no ignora pas els drets col·lectius especialment en el cas de nacions sense estat com la nostra, creu en el paper fonamental de l’individu per tal de veure’s el mínim condicionat possible pel seu entorn i a partir d’aquí, generar prosperitat. Els lliberals creiem què només quan l’individu no està sotmès a una pressió asfixiant de la societat o de l’estat (1) i quan és capaç de desenvolupar-se amb autonomia en la societat (2), serà capaç de ser autònom, de tenir iniciativa pròpia i en definitiva, de desenvolupar-se plenament.
Aquests són (a molt grans trets) els dos principals fonaments del liberalisme. Ara bé, més enllà del abstracte que resulten aquests principis, tenen algun tipus d’aplicació pràctica? Tornem a les preguntes del principi, és útil el liberalisme? I si ho és, per a fer què?
El primer element (dret vs. Llibertat) , pot semblar molt teòric però és la garantia de l’efectivitat de la majoria dels drets que tants segles ha costat aconseguir-los. Per exemple quan parlem de llibertat d’expressió, hom entén que aquesta fa referència no només al dret d’expressar-se lliurement (positiu), sinó també al dret de no expressar-se en contra de la seva pròpia voluntat (negatiu). El mateix podríem esmentar del dret a la religió, i de tots i cadascun dels drets que gràcies a l’aportació històrica del liberalisme, tenen aquesta doble vessant, positiva i negativa.
Tot això però continua essent molt abstracte, no hem vist encara les aplicacions pràctiques (a nivell de prioritats i propostes concretes) del liberalisme. Per això em referiré ara al segon gran element de la teoria lliberal, la creença amb l’individu. Hem vist, que segons aquesta teoria, l’individu, el ciutadà, ha de ser el més lliure possible respecte l’Estat (el poder, en definitiva), sinó que també ha de ser autònom respecte el seu entorn (la societat). Això significa que els lliberals posen l’accent en totes aquelles polítiques destinades a fomentar l’autonomia dels ciutadans i la seva capacitat de desenvolupament personal. Parlem per tant de tot allò destinat als ciutadans amb discapacitats, amb manca d’autonomia, però també de l’educació, com a eina que multiplica el potencial dels individus i del treball, com a mercat en el que s’ha de fer realitat aquesta autonomia que els lliberals prediquen. El benestar per tant, no és quelcom aliè a les preocupacions dels lliberals, sinó tot el contrari.
Però també trobem aplicacions a l’altre extrem del telescopi. Si passem de la micropolítica (la destinada als ciutadans) a la macropolítica, (la destinada als Estats i les societats), el liberalisme també aporta un marc propi a la diplomàcia. Per als lliberals, les relacions entre Estats s’han de fonamentar en la igualtat de tots els actors, en la cerca del benestar propi (de l’Estat) però també dels demés (en el sentit de mesures a través del comerç i de les inversions que permeten exportar i importar riquesa alhora). Es basa d’una manera radical en la pau, en el rebuig de la guerra com a eina per a la consecució dels objectius polítics, en l’intercanvi i la prosperitat. Perquè per als lliberals, és possible alhora ser individualista i possibilitar el benestar comú. Perquè de la mateixa manera que si un individu amb discapacitat és capaç (a través de l’iniciativa col·lectiva i pública) de tenir autonomia per accedir al mercat de treball, serà capaç de crear riquesa, treballar i contribuir a fer créixer aquella economia. De la mateixa manera que si un Estat cerca acords comercials amb els demés, no només incrementarà la seva indústria sinó que serà competitiu internacionalment i oferirà més i millors productes als demés, amb més llibertat d’elecció i a preus més assequibles.
Per tots aquests i per molts motius més encara podem proclamar sense cap mena de dubte què el liberalisme no només és útil sinó què és necessari, i intentarem explicar-ho més i millor encara.
Publica un comentari a l'entrada