dimarts, 22 de maig del 2007

L'estratègia de la victòria (V): un cas pràctic

Per tal de entendre millor el raonament exposat a l’article anterior, utilitzaré aquí un cas pràctic, el de la campanya del Partit Popular de Catalunya a les Eleccions al Parlament del 2006. Exemple que per cert, també ens serveix per veure la dimensió de la utilitat de les campanyes electorals. De fet, si hi ha un partit polític a Catalunya que s’identifica clarament i més encara, ha fet bandera de l’expressió “la campanya electoral ha d'estar basada en els problemes i interessos reals dels ciutadans” és sens dubte el PP, sobretot a partir de les passades eleccions al Parlament.
Josep Piqué (d’una manera molt directa i personal) estructuraria la seva campanya íntegrament pel que fa a la fixació de l’agenda mediàtica en aquesta expressió i per tant, en les suposades principals problemàtiques dels ciutadans. Una excel·lent mostra d’això el trobem en els spots que va utilitzar. A diferència de la resta de formacions (totes varen utilitzar dues versions, molt semblants entre sí), el PP va fer 4 versions diferents dels espots televisius electorals, corresponents als 4 principals temes que suposadament preocupaven a la ciutadania: la immigració, l’atur, la seguretat i l’habitatge. El mateix succeiria amb les falques de ràdio. Tot això sota un lema de campanya: “Sentit Comú” (eslògan per cert, utilitzat per CIU a les Eleccions Generals del 2004 amb un resultat estrepitós). Aquesta filosofia de campanya es plasmaria també amb totes les aparicions públiques dels líders populars catalans, amb una repetició constant, gairebé exagerada, del paradigma en cursiva que criticava al darrer article.
Abans però, aquesta filosofia de campanya partia d’un error de base / estratègic força contundent: la utilitat de la campanya electoral. Com he destacat aquí en multitud d’ocasions, les campanyes electorals (en el sentit temporal estricte del terme) no serveixen per convèncer nous votants, sinó per mobilitzar-los. Aquesta campanya doncs, estava fatídicament planificada des de la creença que amb aquests temes de campanya, el PP seria capaç de convèncer nou electorat procedent d’altres partits, deixant en un segon terme la mobilització del propi elector popular català.
Així doncs, l’única manera de que una campanya basada en aquests 4 temes sectorials resultés exitosa, és a dir, fos capaç de mobilitzar la màxima quantitat possible d’electorat popular, és que aquests 4 temes, fossin els que més influeixin positivament (mobilitzin) al propi electorat de la formació. D’una manera més clara, l’única manera de mobilitzar al màxim l’electorat propi en base a una campanya sectorial, és que precisament els temes sectorials escollits siguin els que més mobilitzin (influeixin positivament en el vot) al votant popular.
I precisament aquí va estar el gran error estratègic del PPC. Més enllà dels 3 errors que esmentava en el darrer article al respecte, els populars van utilitzar temes que en el millor dels casos no tenien cap correlació positiva amb els vots cap al PPC. És a dir, els potencials votants populars no voten en funció de la majoria dels 4 temes aquí plantejats, encara i fins i tot, que aquests poguessin coincidir exactament amb les principals preocupacions de la bossa de vots potencial.
Aquesta estratègia podia ser a més, contradictòria. A l’hora d’escollir els temes de campanya dels quals se’n farà bandera, cal tenir en compte quina és la posició-imatge del partit al respecte. Així doncs, si s’escullen els temes amb independència de la reputació del partit al respecte, podem trobar-nos amb la paradoxa que mediàticament destaquem un tema en el qual els nostres rivals tenen un millor posicionament i en conseqüència, el que fem és promocionar indirectament al adversari.
En definitiva doncs, es va optar per centrar la campanya en base a 4 grans temes sectorials, partint de la base que així serien capaços d’atreure votants d’altres partits (1er error), i que aquests quatre temes, mobilitzarien al seu electorat, atès la seva (no demostrada) preocupació per aquests temes (2on error).
L’errada doncs, la trobem en el fet que el PPC no va ser capaç de conèixer quin és el seu electorat i menys encara, el seu comportament electoral i els seus elements mobilitzadors a l’hora d’acudir a les urnes. Tot això sumat a una estratègia dirigida erròniament cap al conjunt de la ciutadania enlloc de dirigir-la cap al electorat potencial que es vol mobilitzar.