diumenge, 20 de maig de 2007

L'estratègia de la victòria (V)

Un dels raonaments més habituals (i erronis) dels candidats i dels equips de campanya alhora d’afrontar unes eleccions i la campanya és el que la campanya electoral ha d’estar basada en els problemes reals dels ciutadans. Darrera d’aquesta formulació, s’estructura doncs una agenda temàtica (agenda & issue setting en anglès) segons la qual els missatges mediàtics durant la campanya han de correspondre a aquestes preocupacions ciutadanes. És així com l’habitatge, la immigració, la seguretat, els serveis socials, la mobilitat, etc., esdevenen els principals temes tractats durant una campanya electoral, especialment municipal.
Un paradigma d’aquesta visió és la distribució territorial-sectorial de l’agenda d’un candidat, segons la qual, aquest cada dia visita un territori diferent (posem pel cas, un barri o districte) on en el transcurs de la visita, aprofita per llençar un tema sectorial determinat, que obeirà a una de les més rellevants preocupacions ciutadanes i sovint especialment rellevant en aquella zona des d’on s’emet el missatge mediàtic.
Aquest paradigma però, es fonamenta sobre la base de 3 errors estratègics fonamentals. La equiparació entre ciutadà i elector (1), la rellevància (en termes electorals) d’aquell tema que suposadament preocupa a la ciutadania (2) i el vot temàtic, és a dir, el vot en funció de les propostes o la gestió dels governs en funció d’un tema determinat, suposadament rellevant (3).
El primer error sens dubte, és el més clar de tots. Resulta reiteratiu l’error de l’equiparació també alhora de dissenyar l’estratègia electoral entre ciutadà i elector, quan en realitat, es tracta de dos grups força diferenciats, amb característiques i comportament electorals independents. Així doncs, no només hem de tenir en compte que no tots els ciutadans tenen dret de vot en unes eleccions, sinó sobretot quina és la participació electoral dels diferents individus que formen aquell grup de ciutadans. Dit d’una altra manera, ni tots els ciutadans tenen dret de vot, ni (molt menys) tots els ciutadans que efectivament el tenen l’exerceixen, i si ho fan, tampoc ho fan de la mateixa forma i de manera homogènia. En termes estadístics, el conjunt poblacional de ciutadans (per una banda) i d’electors (per una altra) és força diferent i les seves preferències i comportament polític els diferencia més encara. En resum doncs, una campanya no pot estar dirigida al conjunt dels ciutadans, sinó (com a molt) al conjunt dels electors. I tot i això, caldrà tenir en compte el diferent comportament electoral en funció de la edat, el sexe, el tipus d’elecció, etc.
Un cop que hem vist que les mostres entre ciutadans i electors són diferents, la segona reflexió que ens hem de fer, és la rellevància (en el sentit político-electoral) d’aquestes suposades principals problemàtiques. La metodologia en els estudis que aquí s’utilitzen, plantegen un doble biaix. Un l’acabem de comentar, i és que no separen (tampoc a l’hora de mesurar els problemes i preocupacions dels individus) entre electors i ciutadans, però l’altre, tant o més rellevant encara, és la manera com es pregunta i com es mesuren aquestes suposades problemàtiques. Si hom observa les enquestes del CIS o del CEO, veurà com per tal de determinar la rellevància de les preocupacions ciutadanes, s’ofereix al entrevistat un catàleg de temes, els quals, els ordenarà en funció de la seva opinió. Així doncs, la notícia “1/3 dels ciutadans té com a principal preocupació l’habitatge”, significa realment que “1/3 dels ciutadans ha posat en primer lloc l’habitatge dintre d’una classificació de diferents temes que se li han ofert com a opció”. Aquesta metodologia però, ens permet tenir un ordre, però en cap cas ens permet mesurar la rellevància. És a dir, el fet que un ciutadà posi en primer lloc la seguretat, no diu res sobre la rellevància que aquest tema té per a ell, i menys encara, sobre la rellevància d’aquest tema alhora de decidir el seu vot. A aquesta metodologia clarament deficient cal afegir-hi a més, l’efecte amplificador que els mitjans de comunicació exerceixen, en el sentit que quantes més notícies posin (per exemple) l’habitatge com a problema principal, més ciutadans enquestats també el posaran subjectivament com a primera preocupació, no tant degut a una opinió fonamentada, sinó a unefecte contagi del entorn social i mediàtic en que es desenvolupa aquell enquestat.
Però el tercer error, és encara més contundent. El paradigma que formulàvem al principi, pressuposa que l’electorat vota en funció o bé de la gestió del govern respecte aquell tema que li preocupa, o bé en funció de les propostes dels diferents partits en relació amb aquell o aquells temes. Aquest, és el que s’anomena vot temàtic (issue vote). Aquesta evaluació dels missatges polítics i el conseqüent vot en funció de la mateixa, és només una part del procés que duu al elector a decidir anar a votar (1) i fer-ho per a una o altra força política (2).
Si bé es cert que existeixen explicacions cognitives al vot, tant pel que fa al vot temàtic com al vot en funció de la conjuntura econòmica i més encara, que aquests elements explicatius estan creixent degut al major nivell educatiu i a l’evolució de la cultura política a casa nostra, la seva rellevància és mínima sobre el conjunt de motivacions ciutadanes que expliquen el comportament electoral, havent de tenir en compte altres factors que influeixen molt més en el vot, com ara la posició social, els valors polítics i el context electoral en que es troba l’individu en qüestió.
Hem vist per tant, com des d’un punt de vista estratègic-electoral, no té cap sentit estructurar una campanya en funció de les preocupacions ciutadanes. Una teoria tan habitual com errònia.
Publica un comentari a l'entrada