La recta final

Tot apunta a que en no més de dues setmanes, quedarà totalment tancat el panorama dels candidats a la presidència dels EEUU. Amb l’anunci (o millor dit, la formalització) definitiu del ex-senador per Tenessee, Fred Thompson, (així com la darrera retirada del ex-secretari de Salut i ex- governador de Wisconsin, Tommy Thompson) es tanquen definitivament les incorporacions a la cursa presidencial per part dels republicans.

De fet, el retard en la formalització de la candidatura de Fred Thompson ha estat plenament intencionada. Començant la seva activitat pública fent discursos i actes per recaptar fons al març, la seva ha sigut una campanya outsider, lluny dels cànons formals per als candidats oficials (sense aparèixer als debats, per exemple), però sobretot, sense la necessitat de rendir comptes de manera precisa i periòdica com la resta dels seus companys i evitar també les restriccions imposades als candidats oficials. Això l’ha dut a amagar el seu escàs nivell de recaptació, sobretot en comparació amb la seva enorme popularitat a nivell nacional (el segon a totes les enquetes, només per sota de Rudy Giuliani i seguit de prop per Mitt Romney).

La forta entrada de Thompson (i pujada en els sondejos) de Thompson s’ha produït a costa especialment de John McCain, que després d’un primer trimestre molt bo a nivell de popularitat (arribant fins i tot a igualar a Giuliani), els seus posicionaments moderats respecte la reforma migratòria i el seu suport a la guerra d’Iraq, juntament amb l’entrada del nou competidor, l’han arraconat fins al 3r o 4t lloc en les enquestes. L’estratègia de McCain continua passant per guanyar les primàries de New Hampshire (22 de gener per als republicans), i després centrar-se en els primers estats surenys amb primàries.

Per la banda demòcrata tampoc es preveu cap nova incorporació, després de les temptatives o especulacions respecte les candidatures del ex-comandant suprem de les forces de la OTAN Wesley Clark i del ex-vicepresident Al Gore, i de les retirades de la campanya del ex-governador d’Iowa, Tom Vilsack (que ara dóna suport a Hillary Clinton), i del ex-governador de Virginia, Mark Warner, que si bé va considerar seriosament primer la seva candidatura a finals del 2006, es va retirar pocs mesos després, amb forçaespeculacions sobre la seva retirada.

En totes les campanyes (als EEUU però també fora), la capacitat de recaptació d’un candidat esdevé el factor principal alhora de determinar el seu èxit o el fracàs, per bé que no l’únic. L’exemple el trobem en el recent straw poll republicà (sondeig de la palla, una mena de macro-míting amb festa que dura tot un dia i on els participants voten al seu candidat preferit) d’Iowa, especialment en la competició entre Mike Huckabee (ex-governador d’Arkansas) i Sam Brownback (senador per Kansas) pel segon lloc. Dos candidats amb un pressupost a nivell nacional molt similar (437 milers de dòlars en efectiu de Huckabee vs. els 460 de Brownback) i una popularitat en aquell estat força igualada, però que invertiren de forma molt diferent en aquell acte. Mentre que el senador invertiria en aquell acte 325.000$, l’ex-governador es presentava amb una campanya molt més discreta, amb 150.000$. El resultat, Huckabee obtindria una sorprenent segona posició (2.587 vots, 57,98$/vot), mentre que Brownback s’hauria de conformar en un discret tercer lloc (2.192 vots, 148,27$/vot). El guanyador, Romney, es gastaria aquell dia 2M$, per obtenir 4.516 vots (442,87 $/vot), una victòria contundent, superior fins i tot a la de G.W.Bush al 1999. Huckabee donava una lliçó de com a un estat rural, amb molt de carisma, simpatia i proximitat als militants, es superava la campanya d’un Brownback que havia dipositat totes les seves esperances (i diners) en assolir la segona posició en aquell sondeig.

De poc li servirà però a Huckabee aquest dolç moment sinó és capaç d’incrementar més que substancialment la seva escassa capacitat de recollir fons, especialment en unes eleccions primàries on pràcticament cada setmana s’anuncia l’avançament de les primàries (republicanes o demòcrates) , en una mena de curs per veure quin estat celebra les seves primàries primer per tal de captar així la màxima atenció mediàtica i de les infraestructures dels candidats. Aquesta enorme anticipació de les primàries a la majoria d’estats (Califòrnia, Nova York, Florida,…) repercuteix en una necessitat per part dels candidats de tenir una molt més àmplia infraestructura a un major número d’estats des de molts mesos abans de la celebració d’unes primàries extraordinàriament comprimides en el temps (per posar només un exemple, el “super dimarts” que en 2004 va ser el 4 de març, s’avança ara al 5 de febrer, tres setmanes després de les primeres primàries).

Aquesta compressió massiva de les primàries dels partits, sense precedents a la història, si es manté en el futur (la data de les primàries les decideixen els propis partits a cadascun dels estats) comportarà un canvi substancial en la cursa presidencial als EEUU. En primer lloc, i com ja hem dit, la celebració de més primàries a més estats i en un menor període de temps, accentua el finançament com a factor clau per a l’èxit d’un candidat. Però també comporta una anticipació en la pre-campanya, fins al punt que en l’hipotètic cas que aquest comprimit calendari es mantingués en les properes eleccions, els candidats haurien de començar a dedicar-se full time a la campanya fins a 2 anys abans de les primàries.