dimecres, 8 d’agost de 2007

Donar la cara en campanya?

Quan s’apropen les campanyes electorals, els nostres pobles i ciutats es veuen envaïts pels cartells, marquesines i rètols electorals de tots els partits. Més enllà de les seves diferències (no gaire significatives d’altra banda), tots tenen una característica en comú: l’aparició en primer pla de la cara del candidat o candidata, més o menys retocats, tots apareixen mostrant-nos el seu somriure, complicitat o fins i tot només la mirada. Sempre això sí, amb la cara del candidat. Aquesta repetició arriba fins al punt que vist des de casa nostra, les campanyes electorals pràcticament no s’entenen sense una gran foto del candidat que monopolitzi tota la propaganda electoral, de tots els partits.

Aquest disseny gràfic xoca frontalment amb les campanyes d’altres països, especialment del Regne Unit i dels Estats Units, on si per alguna cosa es caracteritzen els cartells (i també les marquesines, tríptics, spots, etc) és per no incorporar-hi mai una fotografia de mig-pla (pla americà), ni molt menys de només la seva cara. Es tracta doncs de dos estils de fer campanya completament diferents? Per què recorrem aquí a l’ús sistemàtic i repetitiu de la imatge del candidat? Quines són les seves avantatges i inconvenients d’aquest estil de fer campanya? Sobre tot això m’agradaria parlar en aquest article.

Abans però descric breument quin és el perquè de la no-utilització sistemàtica al Regne Unit, als Estats Units però també allà on la convocatòria d’eleccions i referèndums és una pràctica habitual. Una primer explicació la trobem precisament en el gran nombre de convocatòries electorals. A països com els Estats Units, on és fàcil tenir una mitjana de més de 2 convocatòries electorals al mes, el gran número de candidats, convocatòries electorals, campanyes, etc., dificulta moltíssim la identificació visual del candidat per part del elector, i més encara, que el situï en les eleccions corresponents. Per entendre-ho millor, imagini el lector que en el seu país hi ha eleccions per escollir els següents líders (a part dels referèndums): cap de la policia local (sheriff), cap dels bombers, alcalde, regidors, governador, vice-governador, fiscal general del estat, congressista del estat, senador del estat, congressista dels EEUU, senador dels EEUU, president, entre molts altres. I imagini a més que per a la meitat d’aquestes eleccions hi ha a més un procés de primàries, i per tant, una doble elecció (al candidat i després al càrrec). A cada primària es presentaran no menys de 3 candidats per partit i a cada elecció hi haurà com a mínim 2 candidats. En total, al elector se li presentaran gairebé un centenar de candidats a alguna cosa. En aquest context, és pràcticament impossible poder associar la cara del candidat amb el seu nom i càrrec per al qual es presenta. És per això que en els cartells electorals d’allà trobarem sempre el nom i el càrrec al qual aspira aquell líder polític, però mai la seva foto, seria una pèrdua ineficient del espai què es disposa per enviar el missatge.

Però trobem també un segon motiu, què no és altre que a no tot l’electorat li caurà bé el candidat i la seva imatge li resultarà atractiva en termes de confiança política. Dit d’una altra manera, una campanya electoral basada de manera gairebé religiosa només en la imatge del candidat plasmarà i amplificarà les seves mateixes virtuts i defectes. En termes electorals, farà que aquells electors potencials (posem pel cas que tinguin simpaties per aquell partit) als quals no els hi agradi el candidat es desmobilitzin o fins i tot optin per un altre candidat. Però no tindrà l’efecte contrari, atès que aquells electors que tinguin una actitud positiva cap al candidat (fins i tot en el cas que no tinguin simpaties per la ideologia que representa) ja estaran predisposats a votar el candidat (aquesta actitud positiva o negativa s’adquireix abans i mai durant la campanya), i una campanya d’aquestes característiques no incrementarà substancialment la seva pre-disposició sobre un candidat que ja els hi cau bé i que per tant, no necessiten d’un bombardeig d’imatges seves per tal d’anar a votar-lo.

En resum doncs, una campanya basada en la imatge del candidat, desmobilitza a aquells que no els hi agrada el candidat o la seva imatge, però no incrementa substancialment la mobilització d’aquells electors que ja tenen una actitud positiva cap a ell o ella.

Veiem per tant, com si bé el primer motiu no té una adequació al nostre sistema polític, sí que podem plasmar totalment els arguments del segon. I des d’aquest punt de vista, les campanyes (totes) a casa nostra basades en el monopoli absolut de la imatge del candidat representen una pèrdua potencial de missatge polític, una ineficiència, ja que el temps (o espai) que dediquem a les imatges del candidat, podria anar destinat a mostrar altres elements, arguments, imatges, recursos, etc., que permetessin la captació de molt més electorat, que no pas amb les imatges del candidat, on la pèrdua de vots (en termes de no maximitzar l’impacte d’aquell anunci) és superior al benefici que se’n obté (un marginal increment de la mobilització d’aquells electors que ja tenen una actitud positiva cap al líder).

Aquesta ineficiència serà variable en funció del grau de popularitat, carisma, confiança, etc., que generi el candidat, en el sentit que la pèrdua potencial serà més reduïda quan es tracti de candidats molt populars i dramàtica en el cas de candidats amb una menor actitud positiva per part del seu electorat. Si l’elector pensa breument, de ben segur que li vindran al cap algunes campanyes recents, basades com no, erròniament amb la imatge dels candidats, però on el poc carisma i popularitat dels mateixos queden amplificats per les campanyes amb resultats desastrosos a les urnes, què és on es determina l’èxit o el fracàs d’una campanya.

Publica un comentari a l'entrada