dilluns, 6 d’agost de 2007

Governar a Madrid?

A mesura que ha anat avançant aquesta legislatura (espanyola) ha anat prenent més força el debat sobre quin ha de ser el paper del catalanisme a Madrid en general però sobretot, quin ha de ser el paper de CIU, si ha d’entrar o no a formar part del proper govern de l’Estat, si ha de proporcionar suport parlamentari a Madrid, etc.  Un debat llarg, tens i en part intencionat sobre el que no pretenc aportar més llenya al foc ni menys encara, mostrar la meva opinió al respecte. Però sí que voldria, precisament perquè no han sortit a la llum, aportar algunes reflexions al voltant d’aquesta qüestió.
En primer lloc, tot partit polític que tingui interès en la composició del Congrés ha de tenir en compte quines són les característiques del model electoral, en aquest cas plasmat a la Constitució de 1979. La mecànica electoral que allí es crea, té un rellevant efecte majoritari, fet així expressament pels constituents, per tal de facilitar la governabilitat de l’Estat en uns moments difícils i més encara en l’Estat Europeu amb una major presència de PANE (partits d’àmbit no estatal) en el seu poder legislatiu. És a dir, petites diferències en els resultats electorals en termes de votants, són convertits per part del sistema electoral, en considerables diferències en número de diputats (l’efecte és molt més exagerat encara en el Senat). Eleccions com les del 1996 o les del 2004 ens mostren com victòries o derrotes ‘per poc’ s’han convertit en diferències considerables en el número de diputats. A nivell pràctic què significa però això? Doncs què és poc probableque la traducció en diputats dels resultats de les pròximes eleccions generals faci que CIU i només els seus diputats siguin necessaris i suficients per tal de garantir l’investidura del proper president del govern.Aquesta possibilitat, per bé que real, està força allunyada si analitzem quines són les dinàmiques del sistema electoral espanyol, dissenyat entre altres, per evitar hipòtesis com aquestes. Queda força remota doncs, la possibilitat que CIU sigui necessària i suficient en la propera legislatura.
En segon lloc, aquest debat s’ha de complementar amb una reflexió sobre els mecanismes del vot dels electors i especialment, els factors que influeixen en el vot de la bossa potencial d’electors convergents. Per fer-ho, recupero aquí allò exposat en l’article L’ESTRATÈGIA DE LA VICTÒRIA V i el seu CAS PRÀCTIC, on defenso que un dels errors més habituals en les estratègies electorals, és donar un excessiu relleu al vot temàtic. És a dir, creure, que un molt important percentatge del electorat vota en funció d’un o varis determinats temes (siguin quins siguin) i que per tant, el partit que sigui millor en aquell tema, s’endurà l’electorat que efectua el seu vot temàtic sobre aquella qüestió. Doncs bé, el percentatge sobre el total d’electors que té com a mecanisme principal de vot el vot temàtic és molt reduït (gairebé ínfim) i l’identificació del tema que el portarà a votar o no per la nostra força política és més complicat de conèixer encara. Una altra variant clàssica del vot temàtic és el vot-programa és a dir, aquells electors que voten a un o altre partit en funció del seu programa electoral o propostes polítiques que facin. Aquest és un mecanisme gairebé inexistent i que qualsevol estratègia electoral mínimament seriosa ha d’ignorar. Dit d’una altra manera (molt contundent si es vol), creure que hom obtindrà més vots perquè és capaç de liderar (a través d’un ministeri) una política exterior determinada (per exemple) és d’una ignorància absolutaja que els electors no votaran (en aquest cas, CIU) en funció de si aquesta és capaç d’incrementar la cooperació euro-mediterrània o de millorar la projecció exterior catalana a llatinoamèrica. Aquesta és, una concepció profundament snobista del comportament electoral. Dit d’una altra manera, és un error creure que a través de la projecció temàtica de les polítiques impulsades amb els ministres convergents, es podrà cridar l’atenció sobre l’electorat i incrementar el seu suport electoral. Els motius que ens porten als electors a votar a una o altra força política (o a abstenir-se) poc o res tenen a veure amb aquestes creences, tan profundament arraigades en el nostre sistema polític.
Aquestes dues, són les dues principals consideracions que han de ser presents en tota estratègia electoral encarada a participar en el govern de l’Estat Espanyol, però a part d’això, cal també entendre quin és el tipus de partit del qual es dissenya aquesta estratègia, i quines són les característiques dels seus votants. En el cas de CIU (especialment CDC) com ja he analitzat aquí molts cops, es tracta d’una força política catch-all, d’electors o d’al·luvió (tots tres termes són sinònims). És a dir, un tipus de plataforma política caracteritzada per tenir un mínim comú denominador ideològic que sigui el més prim i flexible possible per tal de poder-hi encabir el màxim número de votants possibles o, dit d’una altra manera, una força política en la qual, la seva ideologia és la del seu electorat i que busca sempre maximitzar el seu suport a les urnes, d’aquí la seva pluralitat. Per tant, si bé l’electorat de CIU és per definició molt divers, i per tant, resulta més complicat que no pas en els partits ideològics, veure quina seria la rebuda d’una decisió d’aquest calat, no s’ha de menysprear la possible confusió en termes estratègics que una participació al govern de l’estat pugui provocar sobre les vases de CIU, en el sentit que participar en el govern espanyol representaria una important modificació d’aquest mínim comú denominador que serveix d’enllaç, suport i nexe al conjunt del (molt ampli i divers) electorat convergent. I és força imprevisible preveure quines serien les conseqüències d’aquesta alteració en el fil roig que uneix i lliga als votants convergents.
Publica un comentari a l'entrada