divendres, 3 d’agost de 2007

La dèbil socialdemocràcia

Des d’un punt de vista estrictament teòric-econòmic, la socialdemocràcia beu directament del pensament de J.M. Keynes, sens dubte, el gran economista del segle XX i segurament no prou reconegut encara avui. Des d’un punt de vista de l’optimització dels mercats de competència perfecta, Keynes creia que calia posar l’accent en la demanda per tal de 1) corregir les errades del mercat i 2) assolir el seu punt òptim. Es tracta ni més ni menys doncs, de posar l’èmfasi econòmic sobre els consumidors, els ciutadans, els demandants en una economia macro. I en aquesta línia, un dels seus principis més famosos (i potents) afirma que una economia que creix òptimament, és una economia on el capital treball s’utilitza al màxim és a dir, on tots aquells membres del mercat en predisposició per treballar efectivament hi estan treballant. Una economia que creix al màxim i de la manera més uniforme possible doncs, és una economia d’ocupació plena. Però a més, en un món global, cal que una economia macro sigui també competitiva, és a dir, que totes i cadascuna de les unitats que formen part de l’economia (i per tant, els seus treballadors) siguin el màxim de productius possible. I per aconseguir això, que els treballadors siguin òptimament productius cal que aquests estiguin sans (1), ben educats (2) i en un entorn social, familiar i psicològic que els hi permeti dedicar-se a la seva feina (3).
Des d’aquesta perspectiva Keynessiana doncs, la salut, l’educació i els serveis socials (entre molts altres factors que incideixen positivament sobre la qualitat de vida de les persones) públics són una inversió en tant en quant permeten incrementar la productivitat (en el sentit del treball) dels seus beneficiaris i que per tant, repercutirà amb majors rendes i beneficis per als seus patrons i per al conjunt de l’economia. O el què és el mateix, una economia amb una mà d’obra poc saludable, mal educada i sense una xarxa de serveis socials que atengui per exemple la dependència, no podrà ser òptimament productiva i per tant, aquella economia no podrà créixer òptimament. Els beneficis per tant d’aquesta inversió pública són molt superiors als seus costos, essent l’única manera de no només garantir el benestar, sinó la productivitat d’una economia. La pobresa doncs, és una pèrdua d’eficiència econòmica i la presència en aquests àmbits del sector públic és el garant de què aquella economia no només arribi al seu punt òptim, sinó que a més, pugui competir en el món global.
Aquest teorema, sens dubte d’una gran solidesa i fortalesa argumental, és l’element comú de les diferents socialdemocràcies europees creades sobretot després de la II Guerra Mundial. Ara bé, si bé el més important no és suficient per sí mateix per tal d’explicar l’aparició d’aquesta ideologia política i sobretot praxis política a l’Europa més contemporània. Necessitem d’altres factors socials i polítics per tal de completar el marc de les socialdemocràcies al vell continent. Altres factors però de sobra coneguts i sobre els quals no és la meva intenció aquí parlar-ne.
Aviat però, arribà el període de crisi de la socialdemocràcia, iniciat sobretot a partir dels anys 80 del segle passat on el lliberalisme econòmic i el neolliberalisme van penetrar amb força en el debat de les idees occidental (no només europeu), posant en qüestió tots i cadascun dels pilars teòrics de la socialdemocràcia, amb també una gran contundència, especialment encertada alhora de destacar la nul·la actualització de l’agenda política socialdemòcrata des del seu origen i per tant, la manca de recursos per afrontar els nous reptes sorgits arran d’aquella dècada. A tot això, els socialdemòcrates no van respondre amb una actualització, ampliació i revisió de la seva agenda, sinó amb una gran timidesa però sobretot, amb la incorporació (sense digerir) de part d’aquests postulats neo-lliberals.
I és aquet potser el principal retret o decepció a la socialdemocràcia i als seus teòrics i executors de la seva praxi, la poca capacitat d’adaptació, no en el sentit d’incorporar elements d’altres teories (creades a la seva contra), sinó en el sentit de saber donar resposta des dels mateixos principis ideològico-teòrics, als nous reptes i problemes de les economies (i societats), vint anys després de la seva formulació. Des de la perspectiva d’un neo-lliberal, s’observa amb una gran satisfacció com aquests han guanyat bona part de la batalla de les idees, arraconant la socialdemocràcia, fent-la dèbil i sobretot, confusa, al incorporar en el seu corpus ideològic, elements estranys al seu nucli bàsic.
Però, quins han sigut aquests nous reptes als quals la socialdemocràcia no s’ha sabut adaptar? Si hom observa qualsevol dels programes dels partits polítics socialdemòcrates clàssics o les publicacions dels pensadors socialdemòcrates des dels anys 50 fins als 80, no trobarà pràcticament referències a elements com ara la immigració, la globalització i l’obertura de mercats (també de treball), la seguretat (tant des d’una perspectiva homeland com national) o l’austeritat i la racionalització de la despesa, entre altres. Davant aquests nous fenòmens i preocupacions, la socialdemocràcia no va saber respondre, posar-se al dia, aplicar el seu corpus doctrinal, sinó que no va ser fins la brutal contestació dels neo-lliberals als seus fonaments, que va absorbir part dels nous postulats, però en cap cas va saber actualitzar la seva agenda, contestar amb contundència al neo-lliberalisme, ampliar la seva visió, etc.
La socialdemocràcia ha sigut especialment tímida pel que fa a aquests i altres temes, fins al punt que els ciutadans per tal de fer-los-hi front confien molt més en altres opcions ideològiques (lliberals i conservadores) que no pas en els socialdemòcrates per afrontar aquests reptes, no ja del futur, sinó del present. Bona part de la derrota de la socialdemocràcia no ha vingut per factors exògens, sinó per la seva pròpia debilitat i falta d’autoconfiança en sí mateixa, en els seus postulats i en la seva capacitat de donar resposta a una economia, una societat i una política sempre canviant.
Publica un comentari a l'entrada