dilluns, 30 de juliol de 2007

Presoners dels polítics

En un sistema electoral uninominal, resta àmpliament assumida per part de tots els actors polítics del sistema la funció representativa dels representants polítics (redundància feta a propòsit) en el poder legislatiu d’una manera estricta. És a dir, la visió segons la qual els càrrecs públics representatius que formen part del poder legislatiu (és a dir, els diputats i senadors) tenen com a principal sinó única funció, la de representar els interessos, voluntats i preferències polítiques dels seus votants i no pas, la de tutoritzar al seu electorat, modificar la seva visió o fins i tot canviar les seves opinions respecte determinats temes de l’agenda política. Segons aquesta visió doncs, un polític és un representant i no pas una mena de tutor, pare o guia del electorat que li ha dipositat la seva confiança. Aquesta visió només és lleugerament matisada en els representants del poder executiu, que sumen a aquesta importantíssima funció de representació, la de gestionar contínuament (i per tant escollir) uns recursos escassos per fer funcionar el govern.
Aquesta visió de la representativitat està tan profundament arrelada que el grau de coneixement del districte electoral per part del seu representant resulta increïble vist des del nostre sistema polític. Els diputats i senadors esdevenen quasi defensors per se dels seus representats en multitud de temes, des de les missions militars que puguin incorporar a soldats del seu districte, fins als sous dels funcionaris que treballen en el seu territori. Existeix doncs, un contacte fluid, continu i molt intens entre el representat i el representant, essent habitual que un congressista o senador tingui més de 3 oficines d’atenció al seu electorat, que consulta contínuament, tant de manera personal (a través d’actes, mítings, etc) com de manera indirecta, amb l’ús d’enquestes i sondejos d’opinió amb freqüència gairebé setmanal.
Òbviament, tots aquests actes i temps dedicat al seu electorat no es fa des d’una perspectiva innocent i altruista sinó ben al contrari, es fa des d’una exigència per part del electorat i del districte, de tenir aquest vincle tan estret amb els seus representants que d’altra banda, necessiten el seu suport (no només en vots sinó també en donatius) per presentar-se a la reelecció. Es tracta doncs, d’una campanya contínua, no només basada en els anuncis als mitjans de comunicació (eina imprescindible per arribar a la totalitat del electorat) sinó en un contacte directe, gairebé diari entre representant i representats.
Vista des de casa, aquesta concepció de la política i particularment de la manera de fer campanya, ens resulta totalment sorprenent. En primer lloc, perquè no assumim del tot la concepció representativa dels representants. És a dir, no hem interioritzat el fet que els nostres diputats i senadors, són els nostres representants, i no pas dels partits polítics que els han proposat. Des d’aquí no es considera que un polític sigui sobretot un representant i no pas un tutor del seu electorat, sinó que el nostre comportament (i exigència) cap als representants que hem escollit es més propi d’una relació de submissió més que no pas en un pla d’igualtat entre qui cedeix el poder a un polític però que el controla, demanda i exigeix contínuament les seves reivindicacions.
Lògicament, si no considerem als diputats i senadors els nostres representants (o si es vol, mitjancers entre nosaltres i el poder polític), menys els hi exigirem encara un contacte continu i directe amb nosaltres (el seu electorat o districte). No ens ha d’estranyar doncs la manera molt diferent de fer campanya que s’utilitza a casa nostra. Ni oficines parlamentàries de districte, ni sondejos d’opinió continus i exhaustius, ni mítings, ni house party, ni horaris d’atenció directa amb el diputat, ni porta a porta, ni espots, etc., durant més de 3 anys. No els hi exigim i per tant, no tenen la necessitat d’invertir temps i diners en fer campanya.
I vet aquí la gran paradoxa, ja que de la mateixa manera que critiquem als nostres líders polítics perquè (suposadament) no es preocupen dels problemes dels ciutadans, ni estan en contacte amb ells i només pensen en els seus interessos, paral·lelament a això, no hi ha cap demanda (per part dels mateixos electors que critiquen als seus representants) en el sentit de canviar la relació entre representants i representats. No demanem ni un nou sistema electoral que apropi la relació entre ambdós, però tampoc demanem oficines parlamentàries al territori, ni horaris d’atenció dels nostres representants, ni trobades d’electors amb el diputat d’aquell districte, etc. Critiquem doncs allò que hauríem d’exigir als nostres representants però que no fem. Critiquem els nostres representants però no fem cap gest per canviar la nostra relació de submissió cap a ells.
des de la perspectiva d’un representant qualsevol, no hi ha cap necessitat d’estar en contacte continu amb el seu territori, atès que ni depèn d’això per a la seva reelecció (ni electoral ni molt menys, financerament), ni és exigit per part del seu districte. A diferència d’altres països, aquí sí que el contacte directe amb l’elector es fa des d’una perspectiva altruista i voluntariosa.
Això ens mostra, la vertadera força de moltes de les propostes que des d’aquest espai he fet, com ara la necessitat de que el sistema electoral es basi en el màxim número de circumscripcions possibles que totes elles escullin un representant i la liberalització total de les campanyes electorals, entre altres: trencar les cadenes que converteixen l’elector en un actor polític passiu i submís per una relació entre elector i representant amb peu d’igualtat, d’interdependència mútua i també, d’exigència mútua. Més encara,només un sistema electoral d’aquestes característiques pot assegurar una relació el més igualitària i equilibrada possible entre elector i elegit. No afrontar aquest debat serà terriblement empobridor per al nostre sistema polític, però sobretot, per als nostres ciutadans.
Publica un comentari a l'entrada