Si observem quins són els elements del sistema polític que gaudeixen d’un menor prestigi, o més encara, d’un menor suport i una actitud menys positiva per part dels ciutadans aquest és sens dubte, els partits polítics. Aquestes organitzacions, condensen bona part de les crítiques al sistema polític, i a la política, fins al punt de perdre la seva legitimitat en tant que elements necessaris per al govern polític d’una ciutat o d’un país.
Els partits polítics però, són quelcom inherent a la democràcia i més encara, a les societats modernes. Fins al punt que no trobem cap societat moderna en la qual no estigui present com a mínim, un partit polític [AA.VV., CURSO DE PARTIDOS POLÍTICOS, pàg. 25]. En paraules de Sartori, “quant més modernitzada i/o desenvolupada sigui la societat, més cedeix l’antipartidisme al unipartidisme […] l’estat unipartidista és la solució final que, quan falta el pluralisme de partits, caracteritza a les societats políticament desenvolupades”. Els partits doncs, són un element imprescindible en tota societat moderna, però quin és el seu paper en la societat en la qual es desenvolupen?
Un primer element bàsic per entendre el perquè de la necessitat dels partits polítics, és el progressiu grau de complexitat i conflicte que les preferències polítiques tenen en les societats modernes. Unes noves relacions socials comporten també una diferent manera d’afrontar els conflictes de preferències polítiques. I és en aquest sentit en el que sorgeix la primera funció dels partits, a saber, l’agregació i/o canalització (cap a les institucions) de les preferències polítiques dels individus. Els partits polítics, tenen el seu embrió amb lesfaccions, típiques del final de l’època absolutista que van ser els primers proto-espais agregadors polítics de les societats modernes, i amb elles, del liberalisme que s’inicià al segle XVIII-XIX. Aquesta visió, és la que ens aporten autors com ara LIPSET I ROKKAN a la que s’hi afegeix també, la funció de gestionar conflictes per part dels partits. És a dir, no només la representació (agregació) dels interessos en joc, sinó arran d’aquesta mateixa canalització i institucionalització de les diferents visions confrontades, la gestió del conflicte generat per la diferència d’opinions dels ciutadans.
Aquesta doble funció és complementada amb l’element modernitzador dels partits, en el sentit que són capaços de formular objectius, articular interessos, socialitzar políticament, mobilitzar als seus representats i cercar elits, aportant un valor modernitzador o afegit als interessos en sí representats. [VON BEYME]. Sigui com sigui doncs, observem com els partits polítics són elements (organitzacions) que fan d’intermediaris entre la societat i el sistema polític i per tant, efectuen funcions tan pròpies de la societat com del sistema polític.
Sis són per tant, les acabem de veure telegràficament, les funcions clàssiques dels partits polítics.
En primer lloc, els partits tenen una funció clara de socialització en el sentit de l’adquisició de determinats patrons i valors de comportament polític per part dels ciutadans (electors). Els partits són, elements clarament configuradors de la cultura política d’una societat. Aquesta socialització va doncs, especialment dirigida als membres dels partits, per tal d’assegurar el funcionament i les activitats en el seu sí, però també en el seu intent de convèncer als electors, aquests participen del procés de socialització del partit.
En segon lloc, la mobilització fa referència al procés mitjançant el qual els individus passen de ser subjectes passius políticament a participar en la vida pública i mostrar en definitiva, els seus interessos i preferències polítiques. Aquest procés es condensa amb la creació d’una estructura grupal mínima (que agrupa els ciutadans mobilitzats), la confecció d’un programa comú a partir dels interessos dels actors que hi participen i en darrer terme, i com a conseqüència d’aquesta activació política dels ciutadans, la disminució de les reivindicacions (al institucionalitzar i posar en comú les mateixes) per part dels ciutadans mobilitzats i que formen part d’aquesta estructura en grup.
En tercer terme trobem, els partits polítics permeten (quan no fomenten) la participació en un doble sentit. Cap endins, la selecció dels líders, la confecció del programa d’aquell partit i la participació en les activitats pròpies del partit i cap enfora, a través dels mecanismes del sistema polític que permeten l’expressió política dels ciutadans (la coneguda com a participació política).
En quart lloc, els partits exerceixen funcions de legitimació del procés i del sistema polític. A partir de l’articulació de les preferències polítiques dels ciutadans a través d’unes regles de joc determinades es produeix una confiança i suport al sistema que es convertirà a llarg termini, en una legitimació del procés i del sistema polític del qual el ciutadà (a través del partit) en forma part i en participa. Això s’observa particularment en els processos de transició política cap a la democràcia (o poliarquia en termes de DAHL) i la consolidació de la mateixa.
La cinquena funció clàssica dels partits, és la de la representació, què és potser l’element més important (per bé que no suficient) dels que configuren les funcions dels partits. Aquesta funció, resta només matisada per la traducció en termes electorals del valor dels vots en el sistema polític i la final configuració d’aquest pluralisme d’interessos (i per tant, de partits) en el sí de les institucions.
Finalment, la sisena funció dels partits, fa referència a l’operativitat del règim polític. És a dir, a la seva capacitat de produir polítiques, procés que es fonamenta en l’activitat dels partits, especialment pel que fa a la selecció o priorització de les mateixes. Això, es veu afavorit per l’homogeneïtat i disciplina interna que a priori, caracteritzen els partits, fet que aporta coherència i facilita el procés d’el·laboració de les polítiques per part de les institucions.
Aquestes són, les sis funcions clàssiques bàsiques dels partits polítics. Funcions que es mantenen en l’actualitat i que són necessàries per al sosteniment de les democràcies i del correcte funcionament de les societats, però que a diferència de fa mig segle, ja no només poden ser exercides amb exclusivitat per part dels partits, sinó que ben al contrari, el número d’actors polítics s’amplia dia a dia, perdent el monopoli de la política per part dels partits sense que però, institucionalment es reconeguin aquests canvis tant pel que fa als actors polítics com pel que fa a la pròpia participació política. Es tracta doncs, d’un monopoli institucional per part dels partits, però no d’un monopoli social i polític per part d’aquests. El gran repte és doncs, com actualitzar el paper dels partits en l’actualitat i com institucionalment reconèixer la pèrdua del monopoli polític per part d’aquestes organitzacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada