diumenge, 9 de setembre de 2007

El model electoral català (I)

El debat sobre la nova llei electoral, ha ressorgit amb força a Catalunya, després de la participació (lògicament), decreixent en el darrer cicle d’eleccions. Des del govern i des dels partits (alguns amb més interès que altres), s’han començat a treballar diferents idees i propostes al respecte.
Un debat però, que neix fortament marcat per dues errades de percepció inicials. La primera és precisament que bona part del debat s’ha generat i gira al voltant només de la participació (i només la electoral, no tota la participació polítca). I la segona, rau en que les propostes es centren al voltant del repartiment dels escons i la mida de les circumscripcions, que si bé important, és només un dels 3 eixos de qualsevol model electoral.
Reprenc aquí la teoria que apuntava fa uns mesos sobre LA TEORIA DELS 3 VECTORS DE LA PARTICIPACIÓ POLÍTICA. Segons aquesta, la participació política (des d’una perspectiva institucional) es composa fonamentalment de 3 elements (vectors). El primer, la canalització de les preferències polítiques dels ciutadans cap a les institucions, fonamentalment a través dels partits polítics i les organitzacions. El segon, la captació de les preferències polítiques dels ciutadans per part dels partits, el model de partits i de campanyes electorals I en tercer lloc, l’articulació electoral d’aquestes preferències polítiques, la distribució del vot i dels representants.
Aquests són per tant, els tres elements centrals de la participació política, però el que es més important, aquests 3 vectors han d’estar sempre en equilibri en el sentit que qualsevol canvi en un d’ells afecta i modifica també a la resta. Però, què significa això en termes pràctics?
Ras i curt, que cada llei electoral porta aparellada unes determinades característiques de la campanya electoral i del model de partit i d’organitzacions d’interès. O el que és el mateix, no te res a veure una campanya electoral feta des d’una circumscripció provincial (com en l’actualitat) que una campanya feta des d’una circumscripció comarcal. O si mirem el model de partits i la seva estructura, res té a veure un partit adaptat en un marc de llistes tancades, respecte un partit en un sistema de llistes obertes. Veiem doncs, com cada canvi en un dels 3 vectors porta aparellats canvis sobre la resta.
I és aquí precisament on rau l’error estratègic del debat sobre la reforma electoral a Catalunya. En la no consideració dels efectes sobre els partits o sobre la campanya electoral, derivats del (hipotètic) canvi en les circumscripcions o de la confecció de les llistes. No tenir en compte aquests canvis necessaris, no farà sinó frenar (quan no invertir) els efectes desitjablement positius dels canvis en un d’aquests 3 vectors.
Tot això no fa sinó, complicar molt més encara, el debat (i el consens) sobre el futur model electoral de Catalunya. I ho complica entre altres perquè ens obliga a afrontar dobles tabús fortament arrelats en la societat catalana, com ara el finançament i el model de partits, la duració i la regulació de les campanyes electorals, el número de convocatòries electorals, elements tots ells sobre els quals semblem no disposats encara a abordar amb l’objectivitat necessària per tal de configurar el millor model electoral possible per al nostre país.

Publica un comentari a l'entrada